Ciutats i exclosos socials

Falten recursos per a les persones sense llar

Hi ha més ajudes per a l'allotjament, la manutenció i la higiene que per a la reinserció laboral o social dels més pobres
1 Desembre de 2005
Img temap 247

Falten recursos per a les persones sense llar

Qui pense que la pobresa de solemnitat és cosa d’altres latituds, s’equivoca. La UE defineix com a famílies o persones pobres aquelles que sobreviuen amb menys del 60% de la renda mitjana per capita del seu país. A Espanya, aquesta situació afecta gairebé el 20% de les llars (8,5 milions de persones). Però fins i tot dins de la pobresa hi ha classes o “intensitats”. Segons Caritas, més de mig milió de persones viuen sumides en la ‘pobresa extrema’: disposen del 15% o menys de la “renda mitjana bàsica”, salari mínim de subsistència que les institucions concedeixen als qui no poden fer front a les seues necessitats bàsiques. Encara pitjor és la situació de prop de 30.000 persones, segons Caritas, que malviuen entre el carrer i els centres d’assistència de cada municipi.

S’estima que més de la meitat de les prestacions bàsiques dels serveis socials estan finançades pels ajuntaments, que hi dediquen entre un 6% i un 10% dels seus pressupostos anuals. La Llei 7/85 estableix l’obligació dels ajuntaments de més de 20.000 habitants de concedir aquestes prestacions socials.

/imgs/20051201/portadag.jpg
A Espanya, aquestes polítiques socials no estan enfocades cap a la prevenció i la inserció social, sinó cap a l’assistencial, a través d’actuacions dirigides a col.lectius concrets. A més, l’escassetat de recursos econòmics destinats a pal.liar les conseqüències de la pobresa impedeix la continuïtat necessària en gran part de les actuacions. Prova d’això és que a Espanya la despesa en protecció social representava l’any 2003 el 20% del PIB, un dels més baixos d’Europa (a Suècia, França, Alemanya i Dinamarca arriba al 30%). I això tenint en compte que en pobresa superem la mitjana europea.

Encara que hi ha col.lectius (gent gran, dones, desocupats, famílies…) amb greus necessitats, aquesta revista ha posat la mirada en les prestacions i els serveis facilitats pels ajuntaments a les persones socialment excloses (pobres, transeünts i marginats sense llar, immigrants, etc.), una minoria que rep a penes l’1% del total de la despesa en prestacions socials. CONSUMER EROSKI ha estudiat les actuacions i iniciatives de política social en 16 ciutats: la Corunya, Barcelona, Bilbao, Burgos, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa.

Crida l’atenció la gran diversitat i l’heterogeneïtat dels serveis socials oferts pels ajuntaments, la qual cosa dificulta la comparació i mostra algunes dades sorprenents. La grandària i el nombre d’habitants d’una ciutat, per exemple, semblen no ser determinants per a explicar les diferències en les prestacions entre unes ciutats i unes altres. Als albergs concertats de València, per exemple, hi ha prop del doble de llits disponibles que a Madrid i Barcelona. A Còrdova només hi ha cinc places més que a Burgos, tot i que la primera ciutat pràcticament dobla la segona en habitants. Els pressupostos dedicats a Assumptes Socials també mostren diferències. A Vitòria, el Departament d’Intervenció Social va gestionar l’any passat 34 milions d’euros, molt lluny dels 9 milions de Benestar Social de Màlaga, una ciutat amb el doble de població. I a Barcelona, el pressupost de la Direcció de Serveis de Benestar Social s’apujava el 2004 a poc més de 21 milions d’euros, molt per sota dels 29 milions de l’Àrea d’Acció Social de l’ajuntament de Bilbao, amb gairebé cinc vegades menys població. Ara bé, també cal dir que a Barcelona el Pla Municipal per a la Inclusió Social per al 2005 té una dotació de gairebé 56 milions d’euros.

Pura subsistència

Les prestacions que reben aquests col.lectius estan encaminades a garantir la seua subsistència: els serveis d’informació, manutenció, primera acollida, allotjament i higiene estan molt més estesos que els de reinserció laboral o social, que els educatius o formatius, o que els d’atenció psicològica i sanitària. Segons els experts, aquest caràcter tan assistencialista està determinat per l’escassetat de recursos econòmics dedicats a aquesta tasca. Gran part d’aquests serveis socials estan convinguts o són proporcionats per ONG com Caritas i Creu Roja, que reben subvencions de les administracions públiques per a desenvolupar aquesta tasca; tot i això, l’escassetat d’aquests recursos econòmics fa que moltes d’aquestes s’hagen de servir del seu voluntariat.

Albergs municipals

Dels més de 600 centres que segons l’INE hi ha a Espanya per a atendre persones sense llar, dels quals tres de cada quatre són privats, estan gestionats majoritàriament per entitats religioses; la despesa anual de tots els albergs representa 118 milions d’euros. En gairebé tots els municipis aquests albergs són privats, però estan concertats entre l’ajuntament i associacions sense ànim de lucre. Madrid disposa d’un alberg municipal amb 254 places i d’un centre de baixa exigència -s’hi pot pernoctar sense requeriments especials- i altres equipaments per a les nits d’hivern, mentre que el de Barcelona té 237 places, el de Saragossa 176 llits , el de Múrcia 147, el de Vitòria 115 i el de Màlaga 100 places.

La resta de ciutats ofereixen menys d’un centenar de places, però gairebé totes disposen d’altres centres o instal.lacions (per exemple, d’acollida hivernal a Sant Sebastià, Madrid, Barcelona i Bilbao). Unes altres disposen de places o llits concertats en allotjaments privats gestionats per ONG, i n’hi ha també que gestionen (i paguen) places en pensions o hotels.

Gairebé tots els albergs romanen oberts tots els dies de l’any durant 24 hores al dia i faciliten alguns serveis i prestacions comuns: a banda de l’allotjament, disposen de serveis de menjador, lavabos i dutxes, armaris de roba i bugaderia, consigna i rebut de correspondència. Són menys comuns els serveis i les prestacions sanitàries, l’atenció psicològica, les sales multiús o d’oci, les guarderies, perruqueries, biblioteques o l’assistència jurídica.

Les pernoctacions poden estar limitades temporalment, normalment entre tres dies i una setmana per a cada usuari. A Barcelona, Granada, Màlaga, Oviedo i Pamplona no hi ha límit en el nombre de dies d’ús d’aquests albergs, però a Burgos no es poden superar els dos dies per cada tres mesos (excepte les persones en situació de llarga estada, a les quals es permet l’ús indefinit), a Saragossa sis dies per cada tres mesos, a Còrdova set dies, a Sant Sebastià tres dies i a Vitòria tres dies, encara que l’estada pot ser indefinida en alguns casos. Encara que es fixen límits per a les estades, es poden prorrogar per motius de salut, treball, etc., depenent dels informes enviats pels serveis socials de cada ajuntament.

Alguns albergs exigeixen que els usuaris complisquen requisits: ser major de 18 anys (els menors, acompanyats per pares o tutor), tindre documents d’identificació (a Pamplona s’aconsella l’empadronament), no disposar de recursos econòmics i, a més de respectar les normes de funcionament del centre, no ser consumidor d’alcohol o drogues ni mostrar caràcter violent.

En altres casos s’exigeix que la persona es puga valdre per ella mateixa (Sant Sebastià, Granada i València) o que es comprometa a un pla de treball (Barcelona). A València, els albergs s’utilitzen només en emergències (inundacions, esfondraments), encara que l’Ajuntament té places concertades en allotjaments d’associacions privades.

Menjadors socials

Al nostre país hi ha entre 20.000 i 24.000 places de menjador per a persones amb pocs recursos econòmics. Els seus usuaris no són només persones excloses de la societat, n’hi ha qui tenen habitatge però passen per greus problemes econòmics i han d’acudir a aquests. La majoria dels menjadors són atesos per associacions benèfiques, ONG i fundacions i reben ajudes públiques per a la seua gestió: subvencions, convenis, concerts…

València disposa de set menjadors socials (quatre de municipals i tres de privats), Barcelona en té sis (tres de cada tipus), Pamplona i Granada tres (tots, concertats en aquestes dues ciutats) i a Màlaga, la Corunya i Saragossa n’hi ha dos. Vitòria, Sant Sebastià, Valladolid, Còrdova i Oviedo disposen d’un únic menjador. Places disponibles: Barcelona disposa de més de 750 als seus sis menjadors (municipals i concertats), i València i Granada en tenen 400. Màlaga i Oviedo tenen prop de 200 places i la resta de les ciutats que van donar dades ofereixen entre 50 i 160 places.

La majoria d’aquests menjadors són gratuïts. No ho són a Vitòria (el dinar costa 4 euros i el sopar 3 euros, encara que set de cada deu usuaris gaudeixen de bons de l’ajuntament per a menjar gratis), ni a València i la Corunya (3 euros per menjada) ni a Oviedo, per bé que a la capital asturiana el preu és simbòlic: a penes 0,50 euros per servei, encara que no és imprescindible pagar per a accedir al menjador.

Els serveis que s’ofereixen també són diferents entre les ciutats. Als menjadors de la Corunya, Barcelona, Còrdova i València només se serveix el dinar, als de Vitòria, Valladolid, Múrcia i Oviedo s’ofereix el dinar i el sopar, i els més complets són els de Bilbao, Burgos, Màlaga i Sant Sebastià: serveixen l’esmorzar, el dinar i el sopar. A Burgos, al menjador social concertat amb Caritas, se serveix fins i tot el berenar. A Pamplona es dispensen l’esmorzar i el dinar, i a Granada dos menjadors serveixen només dinars i l’altre, dinar i sopar.

Als menjadors socials de Barcelona, Vitòria, Burgos, Màlaga i València els usuaris poden triar el menú (n’hi ha d’específics per a persones de diferents cultures i per als qui segueixen dieta per prescripció mèdica). Als de la Corunya, Barcelona, Màlaga, Oviedo, Còrdova, Burgos i Vitòria se serveixen menús especials els dies de Nadal, a les festes tradicionals i a les fires de la localitat.

En la majoria de ciutats no es demana cap requisit per a beneficiar-se del menjador social, però a Barcelona s’exigeix seguir un pla de treball consensuat amb el Departament de Serveis Socials i a Màlaga no es pot acudir durant més de 15 dies consecutius.

Els menjadors de Barcelona, Burgos, Còrdova, Màlaga i Sant Sebastià obren tots els dies de l’any, els de Pamplona tanquen en les festes patronals, els de la Corunya el 25 de desembre i l’1 de gener i el de Vitòria i el menjador social privat de Màlaga a l’agost. Per a pal.liar aquest dèficit assistencial s’adopten mesures: a Vitòria i Pamplona es faciliten vals per a menjar en alguna cafeteria o restaurant, i a Còrdova i Múrcia es reparteixen diàriament entrepans i bosses de menjar fred als qui es queden sense plaça als menjadors quan aquests s’omplen.

Tallers d'inserció

L’objectiu de la majoria d’aquests projectes i programes és afavorir la inclusió social i laboral de les persones marginades o excloses. Solen consistir en cursos, tallers, programes, etc. que tracten de facilitar la reinserció en la societat i el mercat de treball de les persones excloses socialment. Moltes d’aquestes iniciatives s’organitzen amb institucions i ONG.

Entre les matèries que s’imparteixen en els cursos i tallers destaquen les tècniques de recerca d’ocupació, d’orientació laboral, ocupacionals, de formació professional específica (cuina, habilitats manuals, soldadura, etc.), els tallers educatius (idiomes per a immigrants, alfabetització), els tallers de millora de l’autoestima o els d’orientació per a l’autoocupació. Són molt pocs els ajuntaments que disposen de xifres que revelen el nombre de persones excloses que es reinsereixen laboralment o socialment després d’anar a aquests tallers i programes d’inserció.

També en ajudes econòmiques directes la varietat d’iniciatives i programes dificulta la comparació. Alguns municipis reparteixen ajudes com les rendes mínimes d’inserció social i les ajudes econòmiques d’urgència. Cadascuna de les normatives autonòmiques que les regula les denomina d’una forma (renda mínima d’inserció, salari social, ingrés mínim de solidaritat, ingrés mínim d’inserció, renda bàsica…), encara que totes coincideixen a assenyalar que la seua finalitat és garantir uns ingressos mínims de subsistència a les unitats familiars davant de situacions de necessitat o manca de recursos i de patrimoni, sempre que no puguen ser cobertes per altres prestacions com la Seguretat Social o les de desocupació. Per a concedir-les, s’exigeix l’empadronament i la residència prèvia a la comunitat autònoma, d’almenys un any, a més d’una edat mínima (normalment, a partir de 25 anys i fins a 65 anys). A més, es fixen barems i criteris per a accedir a aquestes ajudes.

També es donen subvencions a associacions i ONG, que duen a terme tasques d’acció social en cada municipi. Gairebé tots els municipis destaquen que col.laboren amb associacions privades que reben ajudes (sobretot econòmiques, encara que també materials com ara la cessió d’espais) per a les tasques d’acció social que fan. Cada ajuntament col.labora amb diferents associacions, encara que la majoria citen Caritas, Creu Roja, diverses associacions d’ajuda al col.lectiu gitano, fundacions i congregacions religioses.

Altres equipaments i serveis

  • Dutxes i serveis d’higiene. En la majoria de les ciutats aquest servei es troba disponible en albergs o allotjaments socials, encara que són d’accés públic i els pot utilitzar qualsevol persona que ho sol.licite, hi estiga allotjat o no. Sovint, també ofereixen servei de bugaderia i canvi diari de roba.
  • Centres d’estada diürna. A Barcelona, Pamplona, Burgos, Granada, Còrdova, la Corunya, Vitòria i València disposen de centres d’estada diürna per a persones sense llar. La seua funció és la d’afavorir la inclusió i les relacions socials de les persones marginades. En molts centres es fan activitats obertes, tallers o sortides i disposen d’estades per a facilitar la permanència de les persones al centre (sales de televisió, de lectura, de jocs o d’oci).
  • Pisos tutelats o d’emergència social. El seu objectiu és facilitar la inserció social de les famílies. Sovint compten amb suport socioeducatiu, i serveixen perquè les persones sense recursos disposen d’un habitatge digne.
  • Centres de baixa exigència. Són allotjaments per a transeünts o per a persones amb greus problemes de marginació. En aquests centres és possible pernoctar sense necessitat de requeriments especials (tràmits burocràtics, requeriments d’identificació…), encara que han de complir la normativa del centre. Estan destinats especialment a persones que viuen al carrer de manera més o menys permanent. A més de l’allotjament, solen comptar amb atenció mèdica, roba, servei d’higiene i alimentació.
  • Albergs d’hivern. Ofereixen allotjament nocturn i atenció els dies més freds de l’any. També disposen d’altres serveis i prestacions, com el sopar i l’esmorzar, begudes calentes, neteja personal…
  • Centres d’informació i orientació. Es tracta de la primera porta a què acudeixen les persones que necessiten assistència dels serveis socials en la majoria de les ciutats. En aquests informen i assessoren sobre els recursos socials disponibles. També s’encarreguen de la gestió i tramitació d’ajudes i del disseny de projectes per a la inserció social.

El perfil dels sense sostre...

A Espanya hi ha més de vuit milions i mig de pobres. Ara bé, hi ha diferents “intensitats” de pobresa. La pitjor situació la sofreixen les 30.000 persones que, segons Caritas, estan sumides en la pobresa més extrema: els marginats sense llar. Encara que els sense sostre són, al nostre país, un grup més nombrós si s’hi inclouen, com es fa en altres països europeus, els qui viuen en barraques o infrahabitatges: en aquest cas, hi hauria 3 milions de persones dins d’aquest grup de la pobresa extrema.

El perfil majoritari d’aquestes persones extremadament pobres correspon a un home de 40 a 50 anys que viu de la mendicitat, pateix addiccions, manca d’ingressos i acostuma a dormir al carrer. La immensa majoria està en l’atur i mai no ha cotitzat a la Seguretat Social, per la qual cosa manca de prestacions per desocupació. Destaca el seu precari estat de salut: sovint sofreix depressions, malalties mentals i addiccions. En aquest grup de població són més freqüents l’analfabetisme, les toxicomania, la delinqüència i tot tipus de problemes. De totes maneres, aquest perfil està començant a canviar. Segons Caritas, les dones representen entre el 15% i el 20% d’aquest col.lectiu, i els joves al voltant del 25%. Respecte d’aquests últims, la majoria són fills de drogodependents o alcohòlics, van sofrir maltractaments en la infància o van haver d’abandonar la llar en l’adolescència. També és cada vegada més freqüent la presència de treballadors immigrants joves. I encara que hi predominen les persones solteres, augmenta el nombre de separats i divorciats.