Els idiomes, assignatura pendent
En ple segle XXI, i en una societat que dia a dia va ampliant i derrocant fronteres, un dels objectius prioritaris és la comunicació. Tant és així que buscar treball sense dominar almenys un idioma estranger resulta molt complicat, especialment en alguns sectors, i en algunes empreses ja és requisit indispensable dominar-ne fins i tot més d’un. La llengua anglesa, amb 800 milions de parlants, sembla destinada a convertir-se en la llengua franca mundial i no per ser la més parlada -aquest honor correspon al xinès simplificat- sinó perquè és l’idioma més utilitzat en el món dels negocis, les tecnologies (el 80% dels correus electrònics) i la ciència (el 45% de les publicacions científiques).
Però, com anem els espanyols en matèria d’idiomes? El panorama continua sense ser gaire falaguer. Segons dades de la Unió Europea, només el 47% dels espanyols afirma ser capaç de mantenir una conversa en un idioma estranger, enfront del 80% dels habitants de Dinamarca, els Països Baixos o Suècia. L’idioma més estudiat a Espanya és l’anglès, que està aprenent el 36% de la població, segons dades de l’últim Eurobaròmetre. A molta distància el segueix el francès, consolidat com la gran minoria amb un 19% d’estudiants, mentre que, en l’italià, l’alemany i el portuguès, amb prou feines s’hi endinsen un 4% dels alumnes. La majoria dels enquestats manifesten que els obstacles principals a l’hora de millorar la seua preparació són raons econòmiques i la manca de temps i de motivació. A causa d’aquesta actitud davant dels idiomes, els departaments de recursos humans dediquen entre un 5% i un 10% del pressupost de formació a l’ensenyament d’idiomes. I la necessitat de reduir aquesta important despesa provoca que, en buscar candidats per a cobrir llocs de treball, a igualtat de condicions les empreses seleccionen els qui més idiomes parlen, i per descomptat, els qui millor els dominen i així ho acrediten.
Claus de l'aprenentatge
En opinió de Minie Izagirre, traductora i professora d’anglès nascuda a Anglaterra i amb anys d’experiència en l’ensenyament d’idiomes, qualsevol pot adquirir un nivell bàsic de comunicació en un curs de nou mesos. Per a ella, “aquest nivell dota l’estudiant de funcions tan bàsiques com donar i demanar informació personal, preguntar adreces, moure’s en restaurants, hotels, botigues i mitjans de transport, sempre acceptant que la comunicació serà limitada i que es cometran errors”. Per a Roberto Tárrega, l’aprenentatge de l’idioma està garantit amb quatre hores setmanals de dedicació. Tárrega assegura que, complint aquest horari, “en any i mig una persona pot sortir-se’n tranquil.lament en una conversa en anglès”.
Anar un pas més enllà i adquirir un nivell alt de coneixement de l’idioma depèn, en gran mesura, segons Minie Izagirre, del nivell de necessitat i d’exigència de cada alumne, així com de la motivació que tinga i del seu esforç personal. Segons ella, un estudiant jove pot adquirir un bon nivell en tres cursos, mentre que un altre de més edat pot tardar-ne cinc o sis. Assenyala, així mateix, que “la perfecció no s’aconsegueix mai” i que “l’aprenentatge d’una llengua estrangera dura tota la vida, però les satisfaccions que reporta tant el seu aprenentatge com la seua pràctica es gaudeixen sempre”.
Un estudi efectuat per ACEICOVA coincideix amb la professora Izagirre que en l’aprenentatge d’un idioma conflueixen diversos factors que determinen el temps d’aprenentatge i el nivell que s’aconseguirà. Així, la capacitat de l’alumne, les circumstàncies que el motiven, la qualitat de l’ensenyament, la freqüència d’estudi i la seua disponibilitat per a treballar en l’idioma fora de les hores lectives influiran decisivament en el resultat final. Per a Carmen Ros, el temps d’aprenentatge també depèn del nivell amb què s’arriba a l’acadèmia. Així, reconeix que “si l’estudiant ha passat per l’educació reglada amb un mínim aprofitament, pot tenir molt bon nivell de gramàtica, encara que pot fallar molt en el llenguatge oral. I a les acadèmies s’apuntala la part de la comunicació més deficitària”. També insisteix que, abans d’iniciar un curs, es pregunta a l’estudiant quin objectiu busca. En el cas de cursos que s’ofereixen a la plantilla d’una empresa, l’objectiu és tenir un anglès fluid a nivell de conversa, per la qual cosa es reforça més aquest aspecte.
Preus molt desiguals
Quant al cost d’aprendre un idioma, el ventall és molt ampli. En la majoria de les acadèmies tradicionals el pagament es fa al cap del mes o per nivells, i varia molt en funció del centre i del nombre d’hores lectives. En aquest sentit, el més habitual són cursos intensius d’un mes amb un cost de 179 euros, cursos trimestrals de 36 hores amb 270 euros i cursos adaptats a horaris especials (es fan els divendres o dissabtes de matí i duren dues hores i mitja) de 237 hores. Un curs complet (nou mesos lectius) costa al voltant de 765 euros (85 euros mensuals), amb tres hores setmanals de classes, un curs de dues hores lectives setmanals surt per uns 612 euros el curs (68 euros al mes). Aprendre un idioma en un centre multimèdia té un cost mitjà d’uns 300 euros al trimestre, i inclou 50 hores d’assistència als cursos. Alguns d’aquests centres n’exigeixen el cobrament per avançat, per la qual cosa molts alumnes es veuen obligats a firmar préstecs vinculats: el banc o caixa d’estalvis avança l’import total del curs a l’acadèmia i l’alumne paga cada mes a l’entitat bancària les quotes corresponents. Els préstecs vinculats són legals sempre que l’alumne en siga informat i accepte firmar-los. Si, per motius aliens a l’acadèmia, l’estudiant abandona el curs abans de finalitzar-lo, ha de seguir pagant les mensualitats. Per això, abans de contractar aquests cursos és fonamental sospesar si realment s’aprofitaran fins al final.
Mètodes que es basen en suports informàtics. Aquests centres multimèdia són els més apropiats per a persones amb horaris inestables, ja que poden aprendre un idioma al seu ritme i utilitzant els moments del dia que li vagen millor. Tanmateix, són cars i cal tenir una gran força de voluntat, perquè com que no hi ha un horari prefixat, es permet minorar el ritme de treball.
Classes d’idiomes tradicionals. Mètode clàssic, indicat si es té un horari acadèmic o laboral estable i fix. Es compon en un 70% aproximadament de classes presencials basades en l’ensenyament oral i en el contacte directe entre professor i alumnes. Aquests cursos solen ser més barats, però exigeixen disposar de més temps per a tenir una continuïtat en l’assistència a classe.
Escola Oficial d’Idiomes. Les classes s’imparteixen en centres públics d’ensenyaments d’idiomes, dependents de les administracions autonòmiques. La durada total d’aquests estudis és de cinc cursos d’un mínim de 130 hores cada un, distribuïts en cicles de tres i dos cursos respectivament. L’ensenyament pot ser oficial presencial (l’alumne assisteix regularment a classe al llarg d’un curs acadèmic) o lliure (només dóna dret a la realització de les proves per a l’obtenció dels certificats, i la preparació va a càrrec de l’alumne), encara que també s’imparteixen cursos especials destinats a cobrir necessitats específiques d’aprenentatge, com ara traducció, destreses orals, llenguatges especialitzats, etc.
Viure durant un temps al país on es parla la llengua que es vol aprendre. Resulta molt eficaç, perquè obliga l’aprenent a submergir-se en la cultura i únicament li permet la comunicació en la llengua que es té com a objectiu d’aprenentatge. No obstant això, són poques les persones que poden abandonar la seua vida quotidiana durant una llarga temporada per a anar a un altre país a dominar una llengua.
Cursos d’autoformació. Mitjançant CD i vídeos, acompanyats de llibres de text i exercicis, l’estudiant realitza el curs pel seu compte i avalua els seus progressos a mesura que va avançant. Es troben a la venda en moltes llibreries i també es poden agafar prestats en algunes biblioteques municipals.
Idiomes on-line. Els ordinadors i els nous sistemes audiovisuals permeten aprendre un altre idioma sense sortir de casa i a qualsevol hora del dia o la nit. La majoria d’aquests programes disposen d’un sistema de reconeixement de veu i converses simulades que ajuden i corregeixen a l’hora de perfeccionar la pronunciació. La memòria de l’ordinador emmagatzema cada dia els progressos realitzats i es prossegueix des de l’última lliçó.
Per a Minie Izagirre, una llengua és, bàsicament, “una interacció social”. Segons aquesta llicenciada en Filologia Anglesa, “els mecanismes d’imitació, substitució i assaig/error, bàsics en l’aprenentatge dels idiomes, es donen de forma natural en la família quan un infant aprèn la seua llengua materna”. Encara que reconeix que la situació que es presenta en una aula és inicialment artificial, ja que normalment els alumnes ni tan sols es coneixen entre ells, no dubta a afirmar que “amb el temps es desenvolupa un entorn social que dóna lloc a una comunicació natural”, i així, “l’alumne aprèn directament amb les correccions del professor, però també indirectament, aprofitant les correccions que es fan a altres alumnes”. En la seua opinió, aquesta interacció es perd en els mètodes multimèdia que, a més, plantegen el problema que alguns estudiants poden pensar que és l’ordinador qui farà l’esforç d’aprenentatge en lloc d’ell. Per a Minie, un CD-ROM o un programa informàtic són només una successió de continguts, que encara que puguen estar molt ben estructurats, “no substitueixen la tasca metodòlogica d’un professor”.
Carmen Ros coincideix a afirmar que “les acadèmies de caire més tradicional atorguen més importància a la classe amb professor, i encara que han incorporat les noves tecnologies, aquestes s’introdueixen com un complement però sense perdre el paper del professor com a element clau per al seguiment de l’aprenentatge de l’alumne”. Així mateix, afirma que els cursos dirigits a adults privilegien la comunicació oral enfront de l’escrita, i la conversa enfront de la gramàtica, encara que puntualitza que “en els cursos d’iniciació en la llengua sí que es donen nocions i una base gramatical, però sempre amb la vista posada en la conversa”.
No obstant això, els mètodes multimèdia també tenen avantatges, com no dubta a reconèixer Minie Izagirre, per a qui la llibertat d’horaris que permeten és “un avantatge innegable”. Assenyala, així mateix, que “cal tenir en compte que aprendre idiomes és una tasca àrida, siga quin siga el mètode triat, i els sistemes multimèdia poden ser molt valuosos per a introduir una novetat que trenque la rutina de les classes”. També reconeix que “la multimèdia és una bona eina de pràctica fonètica, especialment vàlida en el cas d’idiomes que presenten aquesta dificultat, com l’anglès o el francès”.