Ciutats i exclusió social: analitzats els recursos socials dirigits a persones sense llar ni mitjans econòmics de 18 ciutats espanyoles

Els ajuntaments augmenten la despesa social per als més pobres, però continuen faltant recursos

-Els serveis assistencials d'allotjament i higiene prevalen sobre les ajudes socials de tipus laboral o sanitari
-La gran diversitat i heterogeneïtat dels serveis socials oferts pels ajuntaments marca la comparació entre les 18 ciutats seleccionades per CONSUMER EROSKI
1 Gener de 2010
Img tema listado 112

Els ajuntaments augmenten la despesa social per als més pobres, però continuen faltant recursos

/imgs/20100101/tema1.jpg
La pobresa truca amb insistència a un nombre cada vegada més gran de llars al nostre país. L’augment de l’atur, la precarietat laboral i l’endeutament associat a les hipoteques han disparat la petició d’ajudes, un 40% més el primer semestre del 2008 segons Càritas. L’exclusió social és un drama que s’expandeix a mesura que es marceix l’economia: un milió i mig de famílies viuen a Espanya en infrahabitatges i hi ha més de 30.000 persones sense llar. Els seus efectes han impulsat a les administracions públiques a potenciar els recursos per a mitigar els danys. És el cas dels ajuntaments, les partides dels quals per als menys afavorits han registrat un increment generalitzat els cinc últims anys (en ciutats com Màlaga s’han triplicat, mentre que en d’altres com Pamplona, Madrid i Saragossa s’han duplicat), encara que el pressupost continua sent insuficient. La despesa en protecció social al nostre país (un 20,9% del PIB) es troba sis punts per sota de la mitjana europea, malgrat comptar amb una proporció més gran de persones amb escassos recursos (un 20%, en comparació amb el 16% europeu). Al marge de xifres estadístiques, encara queda molt per fer, tal com constata l’informe de CONSUMER EROSKI que analitza les iniciatives municipals contra l’exclusió social en 18 capitals del nostre país.

La normativa (llei 7/85) estableix que cada municipi ha d’exercir les competències que li siguin atribuïdes en matèria de prestació de serveis socials i de promoció, i afavorir la reinserció social dels ciutadans que tenen menys recursos. A més, els ajuntaments de més de 20.000 habitants estan obligats a concedir aquestes prestacions socials.

/imgs/20100101/tema2.jpg
CONSUMER EROSKI ha fixat el seu enfocament en els serveis facilitats pels ajuntaments a persones excloses (persones sense llar, transeünts…), igual que en un informe publicat al final de 2005. Alacant, Barcelona, Bilbao, Burgos, Còrdova, la Corunya, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria han estat les ciutats incloses en l’estudi. S’ha enviat un qüestionari als ajuntaments i s’han utilitzat les dades aportades en les memòries d’execució de les àrees socials municipals. Els ajuntaments de Sevilla i Còrdova han estat els únics que no han respost als successius requeriments per part de la revista.

La diversitat i l’heterogeneïtat dels serveis socials municipals marquen, i dificulten, la comparació. Fins i tot amb aquesta excepció, els pressuposts dedicats a afers socials ofereixen diferències substancials (convé recordar que l’atenció a les persones sense llar representa només una petita part d’un pressupost que finança mesures destinades a persones grans, infància i joventut, famílies, dones, educació social, cooperació al desenvolupament…). A Bilbao i Pamplona, els departaments d’Acció Social i Benestar Social van gestionar més de 40 milions d’euros (45 milions a Bilbao i 43 a Pamplona), molt per sobre dels prop de 31 milions d’euros del consistori valencià, capital amb una població que duplica els habitants de Bilbao i quadruplica els de Pamplona. També és cridaner el cas de Màlaga, que triplica els habitants de Sant Sebastià i va tenir una dotació pressupostària durant l’any 2009 de 27,6 milions d’euros per a l’àrea de Benestar Social (gairebé cinc milions menys que el que hi va destinar l’ajuntament de Sant Sebastià). El pressupost més alt correspon a Madrid, que va disposar de 54 milions d’euros només en els capítols d’atenció a persones sense llar, serveis socials, emergència social i immigració. El segueix el consistori de Vitòria, amb 53,2 milions d’euros de pressupost inicial. Els més ajustats corresponen als ajuntaments d’Oviedo (8,2 milions d’euros), Alacant (gairebé 11 milions d’euros sense comptar-hi les despeses de personal), la Corunya (més de 12 milions d’euros excloses les despeses de personal), Granada i Còrdova (més de 14 milions cadascun).

Si es fixa com a referent el pressupost de l’any 2004, tots els ajuntaments han augmentat de forma considerable la dotació en prestacions socials. Els creixements més cridaners s’observen a Màlaga (triplica el pressupost de 2004) i a Saragossa, Madrid i Pamplona, més del doble. Les altres ciutats van experimentar un augment del pressupost entre un 32% i un 79%, molt per sobre en tot cas de la pujada de l’IPC en aquest període, un 9,4%.

El nombre de llits per als sense sostre és un altre dels indicadors d’aquestes prestacions municipals. La regla general apunta que com més gran és la ciutat, més alta és la dotació. I així ho constaten els 1.246 llits de Madrid, els 948 que hi ha a Barcelona o el mig miler que es comptabilitzen a València i a Múrcia. En l’extrem contrari es troben les 40 places del centre d’acollida municipal de Sant Sebastià, les 54 del centre integral d’atenció a persones sense llar de Pamplona (es posa en marxa aquest mateix any) o les 58 del centre municipal de Valladolid. A la resta de ciutats estudiades, les places estan entre els 100 llits i els 200.

Pura subsistència

/imgs/20100101/tema4.jpg
La preeminència dels serveis d’informació, manutenció, primera acollida, allotjament i higiene sobre els de reinserció sociolaboral, els formatius o els d’atenció sanitària i psicològica és patent. Gran part estan concertats o són proporcionats per ONG diverses (Càritas, Creu Roja), que reben de les administracions públiques subvencions en forma de dotació econòmica, material o cessió d’espais municipals i que s’han mantingut els últims anys. No obstant això, el desequilibri entre demanda (incrementada per la crisi econòmica) i oferta eleva la dependència de la tasca dels voluntaris que, de forma desinteressada, treballen amb aquestes entitats.

Menjadors socials

Els usuaris dels menjadors socials no són només persones excloses de la societat. Un alt percentatge dels qui van a aquests centres tenen habitatge propi, però passen per greus problemes econòmics (per culpa de la recessió) i hi han de recórrer per poder-se alimentar. La majoria són regentats per associacions benèfiques, ONG i fundacions particulars. Reben ajudes públiques per a la seva gestió per mitjà de subvencions, convenis amb aportacions econòmiques o mitjançant la cessió d’espais i recintes municipals. Tots els menjadors inclosos en l’estudi són gratuïts i no suposen cap cost per als usuaris. A més, en la majoria de les ciutats no es demana cap requisit per a poder-hi entrar i beneficiar-se d’aquesta prestació. El seu nombre va dels dotze de Madrid a l’únic menjador de Múrcia, Oviedo, Sant Sebastià, Valladolid i Vitòria. Per nombre de places, destaquen les 942 de Barcelona, molt per sobre de bona part de la resta de les ciutats, que es mouen entre les 50 i les 170 places (a València són 700 places, Vitòria en té 400 i Múrcia, 300). En la majoria s’ofereixen dinar i sopar i en un de cada dos els usuaris poden triar menú per prescripció mèdica o motius religiosos. En totes les capitals estudiades, el servei és obert tot l’any (als llocs que no és així, durant el mes d’agost o als caps de setmana es lliuren vals o menjar preparat).

Les noves cares de la pobresa

/imgs/20100101/tema3.jpg

  • La pobresa té noves cares. En poc més d’un any, la crisi econòmica mundial s’ha traduït en un augment de la pobresa a Espanya. I això que les dades oficials recollides abans de la recessió ja eren poc esperançadores: un de cada cinc espanyols es trobaven per sota del llindar de pobresa relativa, amb la qual cosa més de nou milions de persones vivien amb menys de 7.753,3 euros a l’any en llars formades per una sola persona i amb 16.282 euros a l’any en llars de dos adults i dos nens.
  • En aquell moment, la pobresa afectava especialment les persones grans, els infants, les dones i els immigrants. En poc més d’un any, la forta caiguda de l’ocupació ha danyat la renda de moltes famílies i ha engrossit la llista dels qui viuen en situació de precarietat econòmica, en especial els joves i les persones sense qualificació acadèmica o professional.
  • La taxa de desocupació entre els menors de 30 anys s’ha multiplicat per dos els últims dos anys. Aquesta situació s’agreuja a causa del seu accés limitat a les prestacions contributives de desocupació. El més habitual és que busquin la primera feina o que les seves trajectòries laborals siguin encara breus. Aquest problema pot ser particularment dramàtic per als qui acaben d’independitzar-se.
  • La crisi també ha colpejat amb cruesa els qui tenen un nivell d’estudis més baix i uns contractes més precaris: durant el tercer trimestre de 2009, l’índex de desocupació entre les persones amb un nivell d’estudis més baix doblava el d’aquelles amb una educació superior.
  • Càritas també ha percebut un canvi entre les persones que els sol·liciten ajuda. Augmenten entre els demandants les dones soles amb càrregues familiars i problemes de conciliació entre la vida familiar i laboral, dones immigrants de més de 40 anys que busquen feina per primera vegada (generalment, mullers de marits en l’atur), homes amb una baixa qualificació en atur de forma recent (procedeixen dels sectors de la construcció i l’hostaleria i molts són immigrants amb permís de treball) i famílies joves de 20 a 40 anys amb fills petits.

Tallers d'inserció laboral

Els tallers, els cursos o els programes tracten de facilitar la reinserció en la societat i el mercat de treball de les persones socialment excloses. Aquestes iniciatives s’organitzen en col·laboració amb institucions, altres administracions públiques (autonòmiques sobretot) i les ONG. Entre les matèries impartides destaquen les tècniques de recerca i d’orientació laboral, la formació professional específica, els tallers educatius (idiomes per a immigrants, alfabetització per a adults) o els de millora de l’autoestima.

Ajudes econòmiques directes

La varietat d’iniciatives i programes defineix la concessió d’ajudes econòmiques. Cadascuna de les normatives autonòmiques que les regula les denomina d’una forma, però es poden condensar en les rendes mínimes d’inserció social i les ajudes econòmiques d’urgència. La renda mínima d’inserció social o renda bàsica és una ajuda periòdica que té com a objectiu cobrir les despeses bàsiques per a la supervivència d’aquelles unitats familiars que no tenen els recursos econòmics suficients, sempre que no puguin ser cobertes per altres prestacions com la d’atur o la Seguretat Social. Les ajudes d’emergència social són un conjunt d’ajudes i prestacions econòmiques no periòdiques per a prevenir situacions d’exclusió. Cobreixen despeses per a l’alimentació bàsica, vestit, manteniment de l’habitatge, educació, atenció sanitària no coberta pels sistemes públics, deutes previs originats per atendre necessitats bàsiques, etc. Per a aquesta mena de prestacions, s’exigeix la majoria d’edat i estar empadronat amb una antiguitat d’un any al municipi en què se sol·licita l’ajuda, a la qual cosa se sumen altres barems i criteris que delimiten la quantitat.

També se subvenciona la tasca d’associacions i ONG que efectuen tasques d’acció social en cada municipi. La llista de beneficiàries és àmplia, encara que la majoria dels ajuntaments esmenten Càritas i Creu Roja, diverses associacions d’ajuda al col·lectiu gitano, fundacions i congregacions religioses.

Altres recursos socials per als sense sostre

Les iniciatives socials que tracten de cobrir les necessitats bàsiques dels més necessitats no acaben als menjadors socials, els centres d’acollida, la renda bàsica o les ajudes d’emergència social. L’esforç per socórrer els menys afavorits adopta altres formes:

Equipament

  • Centre d’estada nocturna: acull persones en una situació extrema d’exclusió social. En aquests centres és possible pernoctar sense necessitat de requeriments especials (tràmits burocràtics, obligatorietat d’identificar-se, etc.), encara que han de complir la normativa del centre: no consumir drogues ni utilitzar la violència contra les persones o els equipaments del centre, per exemple. De vegades, a més de l’allotjament nocturn, disposen d’atenció mèdica, roba, servei d’higiene i alimentació.
  • Pisos tutelats o d’emergència social: el seu objectiu és facilitar la inserció social de famílies, per la qual cosa és habitual que compten amb suport socioeducatiu. Permeten que les persones sense recursos gaudeixin d’un habitatge digne.
  • Centres d’informació i orientació: són llocs on s’informa i assessora sobre els recursos socials disponibles en un municipi a les persones amb algun tipus de necessitat social. També s’encarreguen de gestionar i tramitar ajudes, a més de dissenyar projectes per a la inserció social.
  • Servei/equip d’emergència mòbil: es tracta d’un equip humà que detecta situacions d’emergència social a la via pública i les atén: persones sense sostre o que practiquen la mendicitat, assentaments, etc. La seva funció principal és tractar d’incorporar-los a la societat.

Prestacions econòmiques

  • Ajudes a lloguers: són prestacions dirigides a famílies que manquen d’un habitatge digne o que no poden pagar-lo. Se sufraga el lloguer per un període de temps determinat i es proporcionen recursos per a facilitar l’accés a un habitatge digne.
  • Prestació econòmica per als serveis funeraris de persones sense recursos econòmics: és una prestació econòmica que cobreix el cost dels serveis funeraris prestats a persones amb recursos econòmics insuficients, és a dir, que no disposen de cobertura asseguradora ni de familiars que els assumeixin.

Albergs municipals, altres recursos residencials i taules comparatives

/imgs/20100101/tema5.jpg
En gairebé tots els municipis, els albergs són privats però estan concertats entre l’ajuntament i les associacions, en la majoria congregacions religioses. Empesos per la demanda creixent, els ajuntaments han habilitat centres, pisos, apartaments tutelats o estades en pensions per a allotjar aquestes persones sense recursos i que manquen de domicili. Madrid és la que té un nombre més gran de recursos residencials de titularitat municipal: vuit centres d’acollida, set centres per a immigrants sense recursos i una trentena de pisos compartits per a població sense domicili ni recursos (a més del mig centenar de llits habilitats en pensions de Madrid, amb les quals se subscriuen convenis de col·laboració). Després de la capital se situa Barcelona, amb 11 allotjaments municipals, i Bilbao, amb set espais gestionats per l’administració local. A això cal sumar els bons o vals que distribueixen els consistoris perquè aquestes persones sense recursos dormin en pensions o hostals amb què s’estableixen convenis de col·laboració. Aquesta infraestructura assistencial es manté oberta tots els dies de l’any. El servei d’higiene es presta tant en aquests albergs i centres com en edificis específics per a aquesta comesa, com és el cas de Barcelona, Bilbao, Madrid, València, Pamplona i Vitòria, que disposen de cases de dutxes i banys públics. En tots els casos, aquesta prestació no té cap cost (a Madrid es demana a l’usuari un pagament de 0,15 euros, a més de portar sabó i tovallola; tanmateix, també es permet usar aquest servei de forma gratuïta als qui ni tan sols poden fer front a aquesta despesa).

/imgs/20100101/tema6.jpg
Les pernoctacions es limiten entre tres dies i una mica més d’una setmana cada mes, encara que l’estada de cada usuari al centre depèn de si es tracta d’un transeünt que acaba d’arribar a la ciutat i se n’anirà al cap d’uns dies, o d’una persona que es troba en ple procés de reinserció social i laboral o que per motius de salut hagi d’allargar la seva estada. A Alacant, Bilbao, Madrid, València i Vitòria, la durada depèn de la valoració dels responsables de Serveis Socials. Els centres de Madrid van rebre el nombre més gran de pernoctacions (que no de persones) de tot l’estudi l’any 2008: més de 300.000. Per als dies més freds de l’hivern, els ajuntaments augmenten les places d’aquests centres (així ho fan a Alacant, Barcelona, Pamplona, Vitòria o Valladolid) o habiliten espais concrets (albergs de fred) perquè les persones sense llar no passin la nit al ras suportant temperatures gèlides (com són els casos de Bilbao, Barcelona, Madrid, Múrcia, Sant Sebastià, València i Saragossa). Alguns albergs exigeixen que els usuaris compleixin determinats requisits: ser més gran de 18 anys (els menors hi han d’anar acompanyats dels pares o bé d’un tutor), tenir documents d’identificació, mancar de recursos econòmics per a poder viure per compte propi, poder valdre’s per si mateix, comprometre’s a iniciar un procés d’inserció sociolaboral i, a més de complir les normes que s’estableixen en aquests centres, no consumir alcohol o drogues ni mostrar un comportament violent cap als responsables i els treballadors del centre o cap a la resta de persones que utilitzen el servei.