Analitzats 103 centres d'aprimament de tot el país

Centres d'aprimament: una falta de rigor molt grossa i una informació molt lleugera

El 68% dels centres suspèn, el 46% proposa tractaments amb "productes estrella", un de cada tres planteja pèrdues de pes poc saludables i en més del 30% els clients no són atesos ni per metges ni per experts en nutrició
1 Maig de 2007
Img temap 282

Centres d'aprimament: una falta de rigor molt grossa i una informació molt lleugera

/imgs/20070501/img.tema-portada.01.jpg L’operació biquini ja ha començat per a moltes persones. Les farmàcies, parafarmàcies, herbolaris, centres de dietètica i establiments semblants ofereixen una multitud de productes destinats a la reducció del pes corporal. Segons els últims estudis, al 2003 els espanyols ens vam gastar més de 2.000 milions d’euros en tot tipus de tractaments aprimadors. Anuncis que prometen pèrdues de pes ràpides i sense quasi cap esforç, dietes personalitzades per a cada client i primeres consultes gratuïtes, envien els destinataris d’aquesta publicitat a centres que, com s’ha comprovat, no sempre disposen de personal qualificat en nutrició.

La pregunta que cal fer-se és si aquests establiments informen o aconsellen correctament els seus usuaris. I la resposta que aporten les dades recollides en aquest estudi és concloent: no. Lluny de millorar els paupèrrims resultats d’un estudi semblant fet cinc anys enrere, les conclusions del nou informe de CONSUMER EROSKI descriuen un panorama gens falaguer. No es pot catalogar d’una altra forma el fet que dos de cada tres establiments analitzats (el 68%) suspenguen l’examen plantejat per aquesta revista i que, d’aquests, el 84% reba un “molt deficient”. Només el 18% aprova sobradament.

Els defectes més comuns: la majoria no identifiquen de manera adequada el problema, expliquen malament i detallen encara pitjor el tractament que proposen a l’usuari. Un de cada tres centres d’aprimament planteja pèrdues de pes excessivament ràpides perquè resulten saludables i duradores, proporció que coincideix amb la de centres en què els clients no són atesos per metges especialitzats o experts en nutrició. A més, el 46% recomana tractaments amb “productes estrella” (productes o suplements dietètics en comptes d’una dieta personalitzada que tinga en compte els hàbits alimentaris i els estils de vida del pacient).

Aquesta és la inquietant radiografia que han obtingut els tècnics de CONSUMER EROSKI que, fent-se passar per clients interessats a perdre pes, han fet una visita a 103 establiments repartits en 18 ciutats del país: 10 a Madrid i Barcelona, 7 a València i Bilbao, 6 a Màlaga, Sevilla i Saragossa, 5 a la Corunya, Alacant, Còrdova, Múrcia, Sant Sebastià, Valladolid i Vitòria i 4 a Granada, Oviedo, Pamplona i Santander. Dels 22 tècnics que van visitar els centres, la meitat d’ells no necessitaven aprimar-se, cinc patien una lleugera sobrecàrrega (un problema essencialment estètic) i la resta, 6 persones, eren obesos de diferent grau.

/imgs/20070501/img.tema-portada.02.jpg Es van establir, comptant amb la col”laboració d’experts en dietètica i nutrició i amb l’assessorament mèdic pertinent, els criteris que podrien determinar si un centre d’aquest tipus permet al client perdre pes d’una manera eficaç i saludable. Els resultats d’aquestes visites tenen un denominador comú: les promeses que fan per a perdre pes i els tractaments que proposen susciten la desconfiança dels experts en dietètica i nutrició, perquè fixen metes impossibles d’aconseguir amb dietes saludables.

Mateix nom, diferent servei

Els tècnics de CONSUMER EROSKI van visitar 103 establiments representatius de l’àmplia tipologia de negocis especialitzats en tractaments d’aprimament i estètica corporal. Entre ells, es van analitzar herbolaris, parafarmàcies, locals de dietètica, consultes en domicilis particulars i també centres que desenvolupen la seua tasca amb el mateix nom en diferents ciutats.

Amb tot, malgrat compartir denominació i pertànyer a una mateixa franquícia (forma de funcionament més comú), el tractament i la informació que faciliten al client difereix segons els centres, per la qual cosa no s’ha considerat pertinent valorar de forma conjunta el funcionament, ja siga positiu o negatiu, de cada una de les franquícies o establiments que operen sota una mateixa marca. Entre les estudiades es troben Corporación Dermoestética (del qual es van analitzar onze centres), Naturhouse (se’n van visitar tretze centres), Herbolife (quatre centres) i Corposan (cinc centres).

Només un de cada quatre centres pertanyents a aquestes franquícies aprova sobradament l’examen plantejat per CONSUMER EROSKI, mentre que un 12% obté un mediocre “regular” i la resta de centres franquiciats (fins a un 64%) suspèn amb valoracions situades entre el “deficient” i el “molt deficient”. Per tant, els resultats són molt semblants als obtinguts pels altres centres.

Necessita realment perdre pes?

/imgs/20070501/img.tema-portada.03.jpg Un dels aspectes criticables més comuns d’aquests centres és que s’identifica el problema del pacient amb lleugeresa, bé perquè no es pesa ni es mesura el client, bé perquè no sempre atén un professional qualificat en dietètica i nutrició.

Per efectuar un diagnòstic correcte, és imprescindible elaborar un informe exhaustiu, que incloga mesuraments antropomètrics, índex de massa corporal (IMC), hàbits d’alimentació i antecedents patològics, entre d’altres. Tanmateix, el 42% dels centres no va fer un mesurament adequat d’aquests paràmetres, error que impossibilita el disseny d’un tractament idoni. Les dades són concloents: només un 58% va efectuar una exploració física al pacient, mentre que a penes la meitat va preguntar al client si s’havia fet de forma recent una analítica de sang, dos aspectes indispensables per a fer un bon diagnòstic. Únicament el 37% dels centres va investigar sobre tres o més antecedents patològics personals o familiars del pacient (problemes hormonals, digestius, vasculars, intoleràncies, etc.), mentre que un de cada tres no va sol”licitar informació al pacient sobre la ingesta de fàrmacs, un aspecte fonamental que pot condicionar el tractament i augmentar els seus riscos. Més del 65% dels centres ni es van interessar ni van revisar la tensió arterial del client.

Els resultats no són tan negatius si s’avalua l’examen de dades antropomètriques, fonamentals per a identificar el possible excés de pes, la distribució i quantitat del greix corporal, etc. Ara bé, crida poderosament l’atenció que el 13% dels centres visitats no prenguessen ni tan sols la dada del pes, i un 17% no apuntessen la talla. A més, només un de cada tres va mesurar els perímetres de cintura, maluc, etc. del pacient i únicament una quarta part dels professionals es van prendre la molèstia de mesurar la quantitat de greix total del cos, fonamentalment mitjançant impedàncies (màquines que serveixen per a quantificar la quantitat de greix, d’aigua i de massa lliure de greix de forma ràpida i eficaç).

A penes la meitat dels centres es va interessar per l’evolució del pes del pacient en el temps, necessària per a conèixer l’origen del seu possible excés de pes, i només en dos de cada tres centres van preguntar sobre els hàbits nocius del pacient (per exemple el consum d’alcohol i tabac) i sobre el grau o classe d’activitat física que practicava. Els aspectes psicosocials (comportament davant del menjar, preferències i aversions enfront dels aliments, estat d’ànim, etc.) només van ser analitzats correctament en un 30% dels centres.

Gairebé 1.400 euros de mitjana: una forma molt cara d?aprimar

Dels centres d’aprimament estudiats, el 21% posava com a condició pagar el tractament complet, en comptes de cobrar per consulta. La mitjana per tractament ascendeix fins als 1.396 euros, encara que els preus es mouen entre els 350 euros dels dos més “econòmics” fins als 3.879 euros del més car, centre localitzat a Sevilla. Quant al cobrament per consulta i/o pels productes que venen (s’ha fet una estimació en què es considera la freqüència de visites i l’ús de productes suggerits en cada centre) la mitjana s’ha fixat en els 163 euros mensuals. Els preus oscil”len entre els 600 euros al mes de l’establiment més car fins als 40 euros del més barat.

Informació insuficient

/imgs/20070501/img.tema-portada.04.jpg Els tècnics van acudir principalment a centres d’aprimament que oferien una primera consulta gratuïta. La major part dels centres estudiats utilitzen el missatge de “primera consulta gratuïta” com a reclam comercial, però s’ha comprovat que aquesta visita no proporciona al client prou informació per a decidir si li convé començar amb el tractament o si aquest resultarà efectiu en el seu cas concret. En canvi, únicament el 30% dels professionals va facilitar una informació acceptable sobre les possibles solucions. Es considera estimable quan el tractament s’adapta a les necessitats del pacient (personalització de la dieta després d’un estudi complet previ) i quan es proposa una pèrdua de pes de 0,5 a 1 quilo per setmana.

Una altra dada que no invita a l’optimisme és la que reflecteix que el 46% dels centres, molt per sobre del 14% de l’estudi del 2002, recorre al que es coneix com a tractaments basats en “productes estrella”, fet que, directament, els desqualifica perquè ni ensenyen hàbits alimentaris correctes ni serveixen per a mantenir a llarg termini la reducció de pes. Així, el client ha d’extremar les precaucions en aquests casos, ja que la suposada “dieta personalitzada” que ofereixen molts d’aquests centres és, la majoria de vegades, un simple reclam per a vendre els seus propis productes suposadament aprimadors. Per tant, aquests centres solen obtenir un benefici doble: cobren pel tractament o les visites i pels productes que aconsellen adquirir al pacient al mateix establiment.

Només un 56% dels centres sotmesos a estudi van suggerir revisions de manteniment, quan sempre han d’incloure seguiments periòdics, fonamentals per a mantenir el pes marcat al client com a objectiu després de la finalització del tractament, de manera que hi haja menys risc de recuperar el pes perdut. Tampoc van ser positius els resultats sobre la duració del tractament. La pèrdua de més d’un quilo a la setmana és desaconsellable i cada individu reacciona de forma diferent als tractaments, per tant és incorrecte assenyalar una data fixa, una cosa que, en canvi, va fer el 36% dels centres visitats (al 2002 aquesta proporció era del 60%).

No tots els professionals ho eren

Únicament els metges especialitzats en Nutrició i els diplomats i tècnics superiors en Dietètica estan qualificats per a establir valoracions nutricionals i fer recomanacions dietètiques. Tanmateix, en gairebé un de cada quatre establiments visitats es va comprovar que els professionals que atenen en la primera visita en aquest tipus de centres no posseïen la qualificació adequada per a exercir aquestes tasques. Així, es va observar que en alguns centres les persones que atenien eren mestresses de casa, biòlegs, naturistes, psicòlegs o comercials.

Aquesta falta de professionalitat té, com és lògic, conseqüències. De fet, es va constatar que nou de cada deu dels centres que comptaven amb personal d’atenció al públic no qualificat en Dietètica i Nutrició van suspendre l’anàlisi.

Quan hem de desconfiar d?un centre d?aprimament?
  • Tot tractament de pèrdua de pes exigeix un estudi previ de les circumstàncies de cada persona (mesures antropomètriques com ara pes i talla, antecedents personals i familiars de problemes de salut, dades sobre el seu estil de vida, etc.), perquè siga personalitzat, eficaç i sense riscos. Si aquest estudi no s?ofereix, és millor pensar en un altre centre d?aprimament.
  • Si ens ofereixen un tractament basat únicament en ?productes estrella? o bé aquest inclou una dieta que és gratis però al mateix temps ens aconsellen diversos productes de venda al mateix establiment que hem de pagar des d?un principi, és un motiu de desconfiança. La raó: no eduquen la persona en uns hàbits d?alimentació adequats, que és el que realment funciona i serveix per al manteniment de la pèrdua de pes.
  • Un altre punt que cal tenir en compte és el ritme de pèrdua de pes que ens garanteixen amb el tractament; si aquest és superior a 3-4 quilos al mes, és motiu de desconfiança, ja que pèrdues de pes superiors impliquen una pèrdua d?aigua i d?electròlits, a més de massa muscular i, en menor proporció, de greix.
  • Hem de tenir clara la premissa que ?res no s?aconsegueix sense esforç?, ja que la implicació de la persona en un tractament d?aprimament és fonamental per a aconseguir l?objectiu sense riscos per a la salut.
  • Encara que estem molt acostumats a sentir la frase ?el meu excés de pes es deu a retenció de líquids?, cal desmitificar aquesta creença popular, ja que és molt poc freqüent que aquesta siga la causa dels quilos sobrers. Qualsevol tractament que suggerisca la presa de diürètics, sense la realització prèvia d?un estudi detallat, és incorrecte.
  • L?ús indiscriminat que es fa dels diürètics (substàncies que augmenten la producció d?orina), així com dels laxants (augmenten el nombre de defecacions), constitueix un risc per a la salut.
  • La duració d?un tractament d?aprimament depèn de les particularitats de cada individu, ja que el ritme de pèrdua de pes varia notablement d?unes persones a altres. Per tant, desconfiem de qualsevol oferta de tractament d?aprimament en què establisquen a priori una data fixa.

El pitjor dels centres, ciutat per ciutat

Es mostren a continuació els errors principals (que no els únics) observats en els centres de cada una de les ciutats.

  • La Corunya: en un dels centres es va advertir al pacient que, com que no tenia excés de pes, iniciar un tractament seria iniciar una ?anorèxia?. Una afirmació tan contundent resulta del tot inadequada.
  • Alacant: en un dels centres van suggerir al tècnic de CONSUMER EROSKI que li sobraven 5 quilos, quan no presentava cap tipus de sobrecàrrega. En altres dels centres alacantins, sense examinar el pacient i determinar que té un pes saludable, li van dir que li sobraven fins a 10 quilos.
  • Barcelona: són diversos els centres que van cridar l?atenció per la seua mala manera de fer: en un s?assegurava que els injectables de carxofa ajuden a eliminar el greix corporal (afirmació que manca de tota base científica); en un altre, sense efectuar un estudi detallat de la persona, es va comentar al tècnic que tenia un problema limfàtic i d?edema (retenció de líquids). En un altre centre van suggerir al pacient canviar certs àpats del dia per batuts com si res, encara que el pacient presentava un pes adequat.
  • Bilbao: es van observar errors importants com l?ús d?oli de parafina com a guarniment dels àpats, quan en realitat és un laxant que produeix un mal aprofitament dels nutrients de la dieta i comporta efectes secundaris. En un altre dels centres van assegurar al pacient que el metabolisme canvia al cap de tres anys si es beu aigua en els àpats. A més, van recomanar una dieta (no personalitzada) en la qual proposaven menjar un bistec al desdejuni.
  • Còrdova: la major part dels centres es basaven en tractaments amb ?productes estrella? (gotes, càpsules de pinya, etc.). En alguns centres van proposar una pèrdua de pes exagerada, sense una bona identificació del problema i amb una dieta no personalitzada.
  • Granada: en dos dels centres visitats van recórrer únicament a una anàlisi de detenció d?intoleràncies enfront d?aliments. Si en alguna cosa estan d?acord els experts és que la base de tot tractament de pes és en el foment d?una dieta adequada i de l?exercici físic. Només després s?haurien de considerar altres aspectes com les possibles intoleràncies a certs aliments.
  • Madrid: en un dels centres van oferir un tractament basat en tres fases: teixits ?llevagreix? mitjançant fred-calor, quatre mesos per a refermar la pell i tres mesos de manteniment. Aquestes tècniques poden millorar l?aspecte físic, ajudar a reduir volum, però de cap manera fan perdre quilos de greix. En altres establiments van proposar reduir entre sis i vuit quilos al mes, quan el més saludable és fer-ho entre tres i quatre.
  • Màlaga: en un dels centres es basaven, sense fer cap prova el tècnic, en fer ús de sistemes orientats cap a l?estètica que pretenen millorar l?aspecte físic reduint volum, refermant teixits, etc., però que no aconsegueixen baixar quilos, sinó únicament volum.
  • Múrcia: en un dels centres, tot i que el pacient tenia una obesitat evident, el professional que el va atendre li va dir ?només mirant-lo? que patia simplement un poc de sobrecàrrega. A més, va afirmar que sense els productes que ells venen, la dieta no serveix per a res. En un altre centre, van proposar al pacient ficar-se en una màquina amb el cos embolicat en plàstic (calor) i en una altra amb unes plaques sobre les zones flàccides i li van assegurar que perdria així mig quilo per sessió. I sense dieta.
  • Pamplona: en un dels centres es va plantejar fer un únic àpat al dia, i complementar-lo amb complements i batuts. El tractament dura el que es vulga pagar i qui atenia era una mestressa de casa al domicili propi. Tot i que el pacient estava en el seu pes, li va aconsellar perdre fins a 12 quilos.
  • Sant Sebastià: en un dels centres es va suggerir un tractament amb productes substitutius d?àpats que aportaven menys calories que els aliments comuns, sense fer cap referència a la reeducació dels hàbits alimentaris.
  • Santander: en un dels establiments visitats van comentar al pacient que s?havia de sotmetre a una liposucció com a primera fase del tractament, quan en realitat es trobava en un pes adequat per a la seua edat, sexe i talla.
  • Sevilla: en un dels centres de la ciutat es va diagnosticar el client un sobrecàrrega quan en realitat patia una obesitat important.
  • València: un dels centres analitzats va proposar una dieta molt estricta acompanyada de la presa de ?productes estrella?. En un altre dels establiments d?aquesta ciutat el tractament es va basar en productes que substituïen menjars, la qual cosa no és un tractament personalitzat ni correcte. A més, es va obviar la reeducació dels hàbits alimentaris.
  • Valladolid: en un establiment es va comentar que amb sessions de crioteràpia la persona podia arribar a cremar fins a 1.500 calories per sessió, afirmació que manca de tot fonament. Un altre dels centres basava el seu tractament en infiltracions, que, en teoria, desfan els nòduls de greix que s?expulsen per l?orina? Això manca de tot rigor científic. A més, li van suggerir perdre 29 quilos en només 10 setmanes, un ritme excessiu i perjudicial per a la salut.
  • Saragossa: en un dels centres van diagnosticar ?retenció de líquids? sense efectuar cap estudi.

Tots els dades

Com podem saber si ens sobra pes?

L’índex de massa corporal (IMC) és la referència més utilitzada per determinar on se situa el límit de l’excés de pes. Només és vàlid per a adults de més de 25 anys d?edat. Deriva d’aplicar la fórmula següent:

IMC Resultats
< 18,5 Pes insuficient
18,5 – 24,9 Pes adequat (Normopès)
25,0 – 26,9 Sobrecàrrega grau I
27,0 – 29,9 Sobrecàrrega grau II (Preobesitat)
30,0 – 34,9 Obesitat tipus I (Lleu)
35,0 – 39,9 Obesitat tipus II (Moderada)
40,0 – 49,9 Obesitat tipus III (Mòrbida)
> 50 Obesitat tipus IV (Extrema)

EXEMPLE: L’IMC d’una dona de 35 anys, que mesura 1,66 metres i pes 64 quilos, s’obté així:

64/1,66 x 1,66= 23,19

Per tant, i segons els paràmetres de la taula, estaria dins del pes adequat. En qualsevol cas, cal recalcar que aquest mètode no es pot fer servir de forma aïllada per al diagnòstic.

Es considera que hi ha excés de pes quan la quantitat de greix del cos és superior a allò desitjable. I ja que aquesta fórmula no considera el greix, s’ha de contrastar amb altres mesuraments per valorar si efectivament el pacient necessita o no perdre pes, així com la quantitat total de quilos.