Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Les dades, informacions, interpretacions i qualificacions que apareixen en aquesta informació corresponen exclusivament al moment en què es van realitzar i tenen, per tant, una vigència limitada.

Balnearis : Àmplia oferta, però un control sanitari desigual

No hi ha homogeneïtat en els controls que els balnearis efectuen per detectar possibles contaminacions o canvis en les propietats de les aigües mineromedicinals

Tractament amb aigua no equival a balneari

/imgs/20020201/tema01.jpg
Un balneari o estació termal és un centre que disposa d’aigües mineromedicinals declarades d’utilitat pública, de serveis mèdics i d’instal·lacions adequades per dur a terme els tractaments mèdics que es prescriuen. Si una estació termal no té aquests tres trets no es pot considerar com a tal. Molt diferent és el cas dels centres de talassoteràpia, en els quals la matèria primera és l’aigua de mar, utilitzada en tractaments d’hidroteràpia amb tècniques similars a les dels balnearis. Així mateix, apliquen algues, sals, llots marins, etc.

L’usuari pot anar també a altres centres que s’ocupen de qüestions relacionades amb l’estètica, l’estrès o l’obesitat… però l’element que aquests establiments utilitzen per als tractaments és l’aigua corrent de l’aixeta, en tot cas barrejada amb additius. Dins d’aquest tipus de centres abunden els “spa” (salus per aquam). La principal diferència entre un balneari i un “spa” rau en què els “spa” realitzen hidroteràpia (teràpia amb aigua), mentre que als balnearis es conjuguen la hidrologia mèdica (els efectes terapèutics de les aigües mineromedicinals) amb la hidroteràpia.

La qualitat es pot calibrar

Indubtablement, el principal criteri de qualitat a l’hora de valorar un balneari són les seves aigües mineromedicinals, el primer aspecte en el que ens hem de fixar abans d’escollir un balneari per tractar una patologia concreta. Però hi ha altres aspectes que ens ajudaran a calibrar la qualitat d’un balneari: la higiene i netedat del balneari i les instal·lacions, el servei mèdic (l’atenció que dispensen, l’exhaustivitat del control mèdic, la indicació detallada dels tractaments…), el tracte personal dels empleats del balneari, els auxiliars termals (el personal que aplica les tècniques) i la resta de professionals (recepció, hostaleria, en cas que n’hi hagi…) que atenen els clients.

Una llei de quan no hi havia televisió i amb prou feines havia nascut la ràdio

Quant al control de l’estat higienicosanitari de les instal·lacions termals, de les seves aigües i dels mateixos establiments, resulta com a mínim xocant que el Reial decret que regula l’explotació d’aigües de deus mineromedicinals dati de 1928 (Decret que actualment conviu amb la Llei de mines de 1973 i el seu reglament). Molts dels articles d’aquest decret de fa gairebé un segle segueixen en vigor, excepte a les comunitats autònomes, que han legislat sobre això (les competències en aquest àmbit estan transferides). Catalunya, Cantàbria, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i Galícia han regulat únicament l’activitat dels balnearis, encara que tan sols Catalunya i Galícia han fixat normes per al control semestral o anual de les característiques microbiològiques i fisicoquímiques de les aigües dels balnearis. Les visites que les administracions realitzen als balnearis no tenen una freqüència definida, encara que en la majoria dels casos no passa d’una o dues l’any. Això porta com a conseqüència que siguin els mateixos balnearis els que es preocupin del control higiènic i sanitari de les seves instal·lacions, en un exercici d’autocontrol, ja que són els màxims interessats: la responsabilitat immediata davant qualsevol anomalia o contaminació correspon al balneari.

CONSUMER ha pogut constatar que no hi ha homogeneïtat ni en els punts a controlar ni en la periodicitat dels controls que els balnearis fan per garantir la detecció de possibles contaminacions o anomalies higienicosanitàries. En aquest sentit, s’han detectat diferències enormes en la periodicitat amb què alguns balnearis efectuen aquests controls. En alguns casos, els responsables declaren realitzar controls semestrals o anuals mentre que en d’altres s’efectuen mensualment, quinzenalment i fins i tot setmanalment. Aquestes diferències conviden a una reflexió: és igual de segur un balneari on es realitzen controls semestrals que aquell on es fan setmanalment? De tota manera, tots els balnearis consultats per aquesta revista diuen complir les normes de control de qualitat higienicosanitari a les que l’Administració competent (en la majoria dels casos, Sanitat) obliga.

La legionel·la, per fi regulada

Una qüestió polèmica relacionada amb la qualitat de les aigües és la legionel·la, un dels principals problemes dels establiments amb torres de refrigeració, condensadors evaporatius i instal·lacions termals, per als quals el Reial decret 909/2001 estableix criteris higienicosanitaris. Segons aquesta llei, que va entrar en vigor el 29 de juliol de 2001, aquests establiments han de declarar la seva activitat a les autoritats sanitàries, crear un registre de les operacions de manteniment i adequar les instal·lacions a la norma abans de sis mesos. Aquest termini va finalitzar el 29 de gener de 2002, per la qual cosa els balnearis han d’estar ja preparats per evitar i controlar brots de legionel·losi.

Als balnearis s’alleugereix més que no pas es cura

Un balneari no és un hospital ni un centre de salut a l’ús, sinó un establiment terapèutic on s’apliquen diferents tractaments termals. No cura miraculosament, sinó que “cuida, prevé i alleugereix”.

  • Les cures termals estan contraindicades per als qui pateixen hipertensió arterial greu, malalties infeccioses actives, processos tumorals malignes, tuberculosi pulmonar, insuficiències hepàtiques o renals, desequilibris metabòlics o fase aguda de qualsevol malaltia que suposi una alteració de l’estat general de la persona o de la seva capacitat de resposta… Abans de sotmetre’s a una cura termal, és important informar-se bé amb el metge o amb l’equip mèdic del balneari.
  • S’ha de distingir entre els serveis dels balnearis i els de centres “spa” (salus per aquam) que hi ha a la majoria dels hotels propers a balnearis, ja que els tractaments dels “spa” no tenen les propietats beneficioses dels d’aigües mineromedicinals.
  • Romandre a les piscines termals només el temps recomanat. La pressió de l’aigua sobre la caixa toràcica facilita la inspiració, però en ocasions obliga a fer un esforç muscular que dificulta l’expiració. Romandre més temps de l’aconsellat pot no ser beneficiós. Cal consultar l’equip mèdic del balneari i seguir les seves indicacions.
  • És aconsellable que les teràpies dels balnearis es realitzin lluny de les hores dels àpats, ja que el procés digestiu utilitza gran quantitat d’irrigació sanguínia. Consulteu l’equip mèdic del balneari.
  • Es recomana mitja hora de repòs després d’un tractament, ja que repercuteix de manera positiva en l’efectivitat de les teràpies.
  • El valor afegit d’un balneari es troba en les seves aigües i no en la categoria de l’hotel o en la qualitat luxosa de les seves instal·lacions.
  • Les persones d’edat avançada i les dones embarassades o en fase menstrual necessiten un seguiment mèdic més estret.

Els balnearis, en euros

Els preus que regeixen a cada balneari no mantenen relació directa amb la categoria de les seves instal·lacions hoteleres (en el cas que en tinguin) ni amb les característiques de les seves aigües mineromedicinals. Hi ha aigües, com les sulfatades, que requereixen un canvi de banyeres cada tres mesos, i d’altres, com les carbonatades, les banyeres de les quals poden romandre diversos anys sense ser canviades, però aquesta peculiaritat, que aparentment porta despeses ben diferents als balnearis, no es tradueix en els preus d’uns i altres.

Trobem balnearis amb hotel de tres estrelles on la tècnica més barata, la presa d’aigua en beguda, costa 2,10 euros, mentre que en altres sense hotel hauríem de pagar 9 euros pel mateix concepte. Igualment, hi ha balnearis amb hotel d’una estrella on la consulta mèdica ascendeix a 24,04 euros, alguns de tres estrelles on el cost de la consulta mèdica és de 16,23 euros, i altres de tres estrelles en els quals la consulta mèdica és gratuïta.

Un cap de setmana, a partir de 100 euros

Un cap de setmana en un balneari en habitació doble, pensió completa, incloent-hi tractament termal (relax, antiestrès…), costa al voltant de 170 euros per persona. Això no obstant, les diferències entre balnearis són ostensibles i es poden trobar estacions termals en les quals l’allotjament resulta notablement més barat (a partir 100 euros per persona) i d’altres en els que el mateix paquet costa tres vegades més i ascendeix a 300 euros per persona.

Dues setmanes, 870 euros de mitjana

Quinze dies en habitació doble, amb pensió completa i tractament termal (relax, antiestrès…) suposen un desemborsament mitjà d’uns 870 euros, encara que els preus oscil·len entre 630 euros i 1.080 euros.

Tarifes de les tècniques balneàries més comunes

  • Consulta mèdica: Mitjana: 22 euros
    De 7,21 a 27,05 euros.
  • Bany termal: Mitjana: 6,16 euros.
    De 3,61 a 9,02 euros.
  • Bany amb bombolles/Bany amb hidromassatge: Mitjana: 9,02 euros.
    De 6,16 a 15,03 euros.
  • Dutxa de pressió: Mitjana: 7,61 euros
    De 4,21 a 16,23 euros.
  • Inhalacions/Aerosols: Mitjana: 5,86 euros.
    De 3,01 a 10,82 euros.
  • Parafangs:

    Mitjana: 8,26 euros.
    De 5,41 a 12,02 euros.

  • Massatge (30 minuts): Mitjana: 16,23 euros.
    De 12,02 a 37,86 euros.

Per a qui busca tranquil·litat, evasió i lleure en un balneari

  • No hi ha una durada mínima recomanada, ja que l’objectiu de l’estada no és tractar una patologia concreta.
  • En alguns balnearis no es fan controls mèdics previs per a clients que no han acudit amb finalitats no terapèutiques, però si l’usuari considera necessària una visita amb el metge del balneari, ho ha de fer saber.
  • Una estada d’un cap de setmana en un balneari no recupera miraculosament d’excessos i mals hàbits de tota una vida.
  • Encara que la finalitat no sigui terapèutica, l’aplicació de totes les tècniques termals ha de ser igualment vigilada.
  • No aneu a un balneari buscant relaxació de dia i “gresca” a la nit, ja que en aquests establiments regna la tranquil·litat i els clients han de respectar aquesta peculiaritat.

Per a qui busca un tractament terapèutic al balneari

  • Consulteu el vostre metge si el que us convé és una hidroteràpia (teràpia amb aigua de l’aixeta a la qual es poden afegir una sèrie d’additius) o una hidroteràpia balneària (amb aigües mineromedicinals). El primer tractament el podreu trobar en centres de rehabilitació, gimnasos, centres “spa”, etc.; el segon únicament en balnearis.
  • L’elecció d’un balneari ha d’estar condicionada sobretot per la relació entre la patologia a tractar i les propietats de les aigües de cada balneari, no en funció de la proximitat, les ofertes de les agències de viatges o la comoditat de l’hotel i els seus serveis.
  • La durada recomanada d’un tractament terapèutic balneari és de 15 dies. Té poc sentit anar a un balneari, buscant finalitats terapèutiques, per a només un cap de setmana.
  • El més convenient és que els tractaments terapèutics en balnearis s’efectuïn sota prescripció facultativa. Una vegada al centre termal, és obligatori passar consulta mèdica abans de sotmetre’s a qualsevol tractament. Tan sols algun servei no terapèutic està exempt d’aquesta obligatorietat.
  • Els tractaments terapèutics en balnearis han d’estar vigilats i tutelats per metges especialistes.
  • La cura balneària no és una recepta miraculosa, sinó un alleujament o un tractament compatible i complementari amb altres teràpies mèdiques. Qui vagi buscant la curació total dels seus mals s’equivoca.

Paginació dins d’aquest contingut

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions