Acaben els problemes del matrimoni, comencen els de la separació
El Codi civil admet dos tipus de separació o divorci: el convencional o de mutu acord, que no necessita al·legar causes concretes, i la via contenciosa, que requereix la prova de causes per a la ruptura. Per gestionar la separació i el divorci s’han de contractar els serveis d’un advocat i un procurador (figura, aquesta última, que representa els cònjuges en el judici).
El preu d’un procés de separació i divorci posterior de mutu acord, amb sentència judicial inclosa, oscil·la entre les 150.000 i les 300.000 pessetes per parella (preus mínims recomanats pel Col·legi d’Advocats de Madrid) quan tots dos cònjuges comparteixen advocat. En cas que acordin la liquidació de béns de guanys, la tarifa s’incrementa amb el cobrament d’un percentatge (segons una escala de quantia) sobre l’import dels béns que es liquiden. Sovint, la desconfiança incita els cònjuges a contractar dos advocats de manera que cada un d’ells defensa els interessos de cada membre de la parella.
Els advocats matrimonialistes varien la seva minuta (els honoraris són lliures des de 1996) d’acord amb la complexitat del cas, la dificultat de les negociacions i d’altres circumstàncies, com la necessitat de trasllat del lletrat a una altra ciutat o la quantitat de recursos i reclamacions que, a petició d’algun dels demandants, s’hagin d’interposar. Calcular quin grau de dificultat comporta per a l’advocat la preparació d’un plet resulta ben complicat, per la diversitat de factors que influeixen en cada cas.
Si al divorci o a la separació s’arriba per via contenciosa, cada una de les parts és representada per un procurador i assistida per un lletrat. Cada cònjuge ha de pagar, com a mínim, des de 185.000 pessetes fins a 300.000 pessetes per lletrat, més unes 50.000 o 60.000 pessetes pel procurador. Però aquests honoraris poden augmentar per la complexitat de l’assumpte, especialment si es planteja l’adopció de mesures provisionals (cost mínim, 50.000 pessetes), si es presenten recursos d’alguna de les parts o si sorgeixen incidències al llarg del procés que augmentin les despeses i el temps d’espera. El cost total del procés s’acosta, normalment, a les 300.000 pessetes per cònjuge, depenent dels béns de la parella i de les pensions que s’estableixin. Les parelles que no ingressin, entre tots dos membres, el doble del salari mínim interprofessional (SMI), que se situa actualment en 70.680 pessetes al mes, es poden acollir a l’assistència jurídica gratuïta en cas d’un procés de mutu acord. Si hi ha contenciós, aquest barem, l’SMI, s’aplica a nivell individual.
Les pensions, focus de desavinences
Un aspecte que els jutges valoren molt minuciosament a l’hora d’emetre una sentència de divorci és la protecció a la part que es considera més perjudicada per la ruptura. En el 90% dels casos en els quals es recorre a la via contenciosa, la dona es queda amb la custòdia dels fills, l’habitatge familiar i la pensió alimentària dels fills. És important aclarir que la pensió es concedeix als fills i no al cònjuge que n’obté la custòdia, tot i que serà aquest cònjuge qui l’administri. La quantia la decidirà el jutge d’acord amb les necessitats i les despeses habituals dels fills, sense oblidar les circumstàncies econòmiques dels pares i el nombre de fills a qui s’ha d’aportar la pensió. La pensió alimentària dels fills pot arribar al 30% dels ingressos del progenitor que l’hagi de pagar.
Una altra cosa, ben diferent, és la pensió compensatòria a favor del cònjuge a qui la separació o el divorci ocasioni un desequilibri econòmic; normalment, l’esposa. Per calcular-la, es consideren els anys de matrimoni, la dedicació de la dona a la família, l’edat, la possibilitat d’incorporar-se al mercat laboral, la salut i el patrimoni disponible, per la qual cosa és difícil pronosticar una quantitat mitja representativa. De tota manera, es pot afirmar que el que un cònjuge divorciat o separat abona en concepte d’aliments per als fills i la pensió compensatòria de l’altre cònjuge no supera generalment el 45% dels seus ingressos.
Aquests últims anys, han sorgit centres de mediació familiar que faciliten el procés de separació i divorci. Disposen d’aquests serveis a la CAV, a Madrid, Catalunya i les Balears. Són centres privats que l’Administració ha considerat d’interès públic. Per això els subvencionen en algunes comunitats, però continuen sent de caràcter privat. L’Administració basca va ser pionera a oferir-lo com a servei gratuït el 1996, tot i que també hi ha entitats privades que es dediquen a la mediació. Aquests serveis s’adrecen a parelles que han decidit separar-se, tant a les que no han iniciat el procediment de separació com a les que s’hi troben immerses; a parelles divorciades o separades legalment però que continuen en crisi (per l’incompliment de les mesures acordades: manca de pagament de pensions, incompliment del règim de visites…); i a parelles que no volen iniciar un procediment legal però que necessiten ajuda per regular la seva relació.
L’objectiu de la mediació és que les parelles descartin la via contenciosa i assoleixin un consens que permeti la separació o el divorci de mutu acord, i així reduir el cost econòmic i l’impacte emocional que comporta el procediment legal. Aquests acords afecten cinc àrees bàsiques: separació de la societat de guany, pensió del cònjuge sense recursos, guarda i custòdia dels fills, règim de visites i pensió d’aliments a favor dels fills. Mitjançant reunions amb els afectats es negocien els punts esmentats. Si s’assoleix un acord final, se signa com un conveni regulador que s’adjuntarà a la demanda de separació de mutu acord. Tot això repercuteix en la durada del procés i, tot i que resulta difícil assenyalar terminis de resolució (varien depenent de cada jutjat i del seu volum de treball), es pot afirmar que s’agilita notablement el procediment ja que, com que s’evita la via contenciosa i els conflictes es condueixen de forma amistosa, es redueixen els terminis.
Però la tasca dels mitjancers no acaba aquí. Realitzen un seguiment per conèixer si es mantenen els acords i per negociar possibles canvis, si és necessari. Els serveis gratuïts ofereixen assessorament jurídic i psicològic, però la parella que es decideixi a iniciar accions legals haurà de contractar advocat i procurador. Això no obstant, si la parella s’adreça a un servei de mediació privat, el mateix lletrat que els ha assessorat referent a l’aspecte legal del conveni portarà també el procés legal davant el jutjat.
En un procés de separació amistosa, el primer pas és establir un conveni regulador, que recull les normes que regiran el final de la convivència conjugal (les condicions de la guarda, la custòdia i el règim de visites dels fills, qui utilitzarà el domicili conjugal, les pensions econòmiques…), que són ratificades davant el jutge transcorregut un mes de l’inici del procés. En cas que la separació sigui contenciosa i, per tant, a petició d’un dels cònjuges, el procés es pot allargar molt, ja que la part que interposa la demanda hi inclou les condicions que vol que, per cert, rares vegades coincideixen amb els requeriments de l’altra part. Per tant, serà el jutge qui estableixi, amb caràcter provisional, les mesures que regiran la vida de la parella durant el procediment de separació. Aquestes mesures es poden ratificar o modificar en la sentència de separació.
El divorci es pot sol·licitar a l’any d’interposar la demanda de separació amistosa, als dos anys ininterromputs des que va acabar efectivament la convivència conjugal (si la separació ha estat consentida lliurement per tots dos cònjuges) o, sense més ni més, als cinc anys des que va acabar efectivament la convivència conjugal, a petició de qualsevol dels cònjuges. També es pot demanar el divorci en cas de condemna en sentència en ferm per atemptar contra la vida del cònjuge, els seus ascendents o descendents. Si al divorci s’arriba de mutu acord, el veredicte s’obté en 2 o 3 mesos (a Biscaia les sentències de separació de mutu acord s’estan dictant més ràpid). Si és per via contenciosa, la sentència definitiva pot trigar diversos anys.
Els fills, principals perjudicats
Els fills sofreixen de manera molt especial les conseqüències de la separació o del divorci dels seus progenitors i fins i tot en ocasions es creuen en part culpables del que ha succeït. A més, si el procés no és de mutu acord, sovint són considerats com un bé més a repartir.
Segons la llei, ni la separació ni el divorci no eximeixen els pares de les seves obligacions envers els seus fills. Per tant, si no hi ha acord entre els dos cònjuges, el jutge adoptarà les disposicions adequades per garantir la cura i l’educació dels infants. També és tasca del magistrat determinar la contribució de cada progenitor per a la manutenció del menor i aprovar les mesures perquè els fills pateixin en la menor mesura possible les conseqüències econòmiques de la separació o el divorci dels seus pares. Així mateix, si al domicili familiar hi ha fills majors d’edat o emancipats que no tenen ingressos propis, el jutge fixarà l’import de la seva pensió d’aliments.
El progenitor que no hagi aconseguit la custòdia dels fills menors o incapacitats gaudirà del dret de visitar-los, comunicar-s’hi i gaudir de la seva companyia. El jutge determinarà el temps, la manera i el lloc de l’exercici d’aquest dret, que podrà limitar o suspendre si es produeixen circumstàncies greus que així ho aconsellin o bé si s’incompleixen greument o reiteradament els deures imposats per la resolució.
- La separació implica el final de la vida en comú dels cònjuges, però no el final del vincle matrimonial, que continua vigent.
- La ruptura pot ser de mutu acord, però també per causa legal: abandonament injustificat de la llar, infidelitat, conducta injuriosa o vexatòria, infracció dels deures conjugals o envers els fills, alcoholisme, toxicomania o pertorbacions mentals, sempre que l’interès de l’altre cònjuge o el de la família exigeixin la suspensió de la convivència conjugal, etc.
- Per sol·licitar la separació de mutu acord ha d’haver transcorregut un any, com a mínim, des de la celebració del matrimoni. S’ha d’acompanyar d’un conveni que reguli l’ús de l’habitatge familiar, la distribució de despeses i pensions, el repartiment de béns, la guarda i custòdia dels fills i el règim de visites.
- Si la separació no és amistosa, no és necessari esperar un any després del casament. En aquests casos, es recorre als tribunals perquè sigui el jutge qui la decreti a petició d’un dels cònjuges si l’altre incorre en les situacions que preveu la llei. La demanda s’ha d’acompanyar d’una proposta de conveni regulador que reculli els acords que els cònjuges han pactat. D’acord amb l’article 90 del Codi civil, aquest conveni ha d’informar del següent:
- Règim de visites i estades dels fills amb el progenitor que no viurà amb ells.
- Atribució de l’ús de l’habitatge i d’altres propietats familiars (mobles, cotxe…).
- Contribució de cada cònjuge a les càrregues del matrimoni i aliments.
- Liquidació del règim econòmic del matrimoni, si procedeix.
- Pensió que correspon satisfer un cònjuge a un altre, si és necessari.
Si la separació és contenciosa, les parts hauran de presentar proves i documents que permetin de conèixer la situació econòmica de cada membre de la parella per repartir els béns i fixar les pensions. Això també regeix quan la separació és de mutu acord, perquè els convenis que afecten els fills han de comptar amb el vistiplau del ministeri fiscal, que vetlla pels fills.
- El divorci implica la dissolució total del matrimoni i, per tant, de tots els seus efectes.
- No és immediat: el pas previ pot ser una separació de fet, és a dir, acabament de la convivència durant cinc anys o una separació de dret per sentència (excepte en el cas de divorci-culpa quan un dels cònjuges és condemnat per atemptar contra la vida de l’altre o d’ascendents i/o descendents del cònjuge).
- En el divorci contenciós, es poden sol·licitar les mateixes mesures adoptades en la separació o una revisió d’aquestes.
- La sentència de divorci depèn dels tribunals i de les causes previstes legalment. Es pot sol·licitar el divorci després d’un any des que es va presentar la demanda de separació, en el cas que hagi estat amistosa; dos anys des de la sentència de separació o declaració d’absència; i dos anys des que es consenti la separació de fet per part de tots dos cònjuges; cinc anys sense convivència i, finalment, després de condemna mitjançant sentència per atemptar contra la vida del cònjuge, els fills o els pares.