Ecoetiquetas: Ecoloxía de marca

 As ecoetiquetas ou etiquetas ecolóxicas atópanse en produtos e servizos respectuosos co medio natural. Os consumidores, coa súa decisión ao adquirírenos, inflúen no mercado para que se guíe por criterios máis ecolóxicos. Así e todo, aínda que cada vez máis persoas recoñecen este tipo de distintivos, boa parte da poboación aínda non sabe se un produto é máis correcto ca outro desde un punto de vista ambiental, como salienta un estudo da Fundación Entorno. A proliferación de todo tipo de etiquetas nos últimos anos, nalgúns casos con criterios máis publicitarios ca ecolóxicos, dificulta a decisión de compra do consumidor, polo que a información veraz e o control destas ecoetiquetas se tornan indispensables.

Éxito desigual

Malia as súas potenciais vantaxes para o medio natural, as ecoetiquetas non se consolidaron no mercado español, especialmente se se compara a situación actual co éxito que tiveron nalgúns países europeos, que levan anos apostando por algunhas delas. Ao descoñecemento dos consumidores únese o escaso valor que moitos empresarios españois lles confiren a estas etiquetas. Segundo un informe da consultora Novotec, parte do sector empresarial considera que solicitar unha ecoetiqueta parece máis unha cuestión de prestixio e que os beneficios derivados do seu uso son nulos ou moi reducidos en termos comerciais.

Por iso, convén modificar a estrutura de custas asociadas á ecoetiqueta e promovela na sociedade. Os expertos sinalan tamén o baixo nivel de implantación da "Flor Europea" nos países comunitarios, aínda que auguran un optimista despegue para os anos vindeiros, en liña co crecemento da conciencia ecolóxica dos consumidores.

Pola súa banda, outra queixa común é que os criterios de etiquetaxe ecolóxica non adoitan ter en conta a situación dos países en vías de desenvolvemento. Neste senso, unha etiquetaxe que pretenda ser ecolóxica e solidaria debería contar coa participación destes países á hora de elaborar as normas ambientais.

Tres grans grups

Tot i que la majoria dels consumidors no estan familiaritzats amb aquestes etiquetes, no cal ser un especialista per a distingir informació i publicitat. La divisió de les marques de qualitat mediambiental estableix tres grans grups:

Ecoetiquetes oficials

Certificades per un organisme públic o de prestigi reconegut, que acredita el compliment dels criteris ecològics. Generalment, s'apliquen a tot el cicle de vida del producte: ús de recursos i energia, emissions contaminants, eliminació de residus i efecte sobre els ecosistemes. En aquest grup s'ubiquen els distintius següents:

• Productes i serveis: en aquest apartat entren etiquetes a escala comunitària, com la "Flor europea" de la UE; a escala nacional, com l'"Ángel blau" d'Alemanya, la "NF- mediambiental" de França, el "Cigne blanc" dels països escandinaus, o l'"Arbre per a la protecció mediambiental" d'Àustria; i a escala autonòmica, com el "Distintiu de garantia de qualitat ambiental" de la Generalitat de Catalunya.
• Alimentació ecològica: normalment per a productes vegetals i animals que complisquen la normativa europea. Ací també es troben etiquetes comunitàries ("Agricultura ecològica"); nacionals ("AB - Agricultura ecològica" de França, "Eko" d'Holanda, o "Bioagricert" d'Itàlia); i autonòmiques ("Ecoetiqueta del CCPAE, Consell Català de Producció Agrària Ecològica").
• Envasos i embalatges: el "punt verd" identifica a Europa els envasadors i productors que paguen unes taxes per a la recollida selectiva d'envasos i embalatges, ja siguen de paper, de cartró, de plàstic o de vidre, excepte en el cas dels retornables. El "triangle de Moebius" és una etiqueta europea que indica el material del producte per a facilitar-ne la recollida i el reciclatge. De la seua banda, la indústria farmacèutica espanyola reutilitza i recicla els seus productes gràcies al "Sistema Integrat de Gestió i Recollida d'Envasos" (SIGRE), amb punts de recollida en totes les farmàcies del país.
• Perillositat: la indústria química ha d'utilitzar a Europa una sèrie de pictogrames que informen de la toxicitat i perillositat dels seus productes, com ara les pintures, els productes de neteja, etc., per tal de fer un bon ús d'aquests.
• Energia: els consumidors poden frenar la despesa energètica, principal causa de la contaminació atmosfèrica, comprant i utilitzant racionalment electrodomèstics amb etiquetes d'eficiència energètica tan pròximes com es puga a la lletra A. Els fabricants estan obligats a aportar aquesta informació, per la qual cosa es pot exigir si no apareix en el producte. Així mateix, la indústria de l'automòbil a Espanya també ha d'informar, mitjançant una etiqueta, del consum de combustible i les emissions de CO2 dels turismes.

Privades i autodeclaracions

El segon grup el constitueixen les ecotiquetes no oficials, designades per entitats privades nacionals i internacionals, basant-se en la normativa ecològica. Els logotips d'aquest grup són també diversos:

• Productes i serveis: a Espanya, l'Associació Espanyola de Normalització i Certificat (AENOR) ofereix el seu segell per a productes tan diversos com pintures i vernissos, arxivadors o mòduls fotovoltaics. En el terreny de la fusta ecològica, hi ha diversos sistemes nacionals (CSA, SFI, CIFOR, NTCC) i regionals (PEFC), encara que el FSC és l'únic que compta amb el reconeixement general d'institucions, empreses i organitzacions ecologistes i solidàries a tot el món. De la seua banda, l'Associació Internacional d'Investigació i Assaig en Ecologia Tèxtil col·loca en els productes tèxtils el segell "Öko-tex".
• Alimentació: l'ONG Vida Sana ofereix un aval per a productes alimentaris naturals, biològics i no manipulats genèticament.
• Envasos i embalatges: les associacions de fabricants de materials com l'acer, l'alumini o el cartró encunyen logotips en els seus productes que compleixen amb la seua reglamentació interna, com "Ecoacero", "Tetra Pak", "Pro cartón" o "Alu".

Autodeclaracions ambientals

S'inclouen tot tipus de símbols i llegendes com "paper ecològic", "lliure de clor", "no altera la capa d'ozó", "amic del medi ambient", etc. Es troben en productes de neteja, paper i plàstic que el mateix fabricant col·loca, sense que aquesta informació puga verificar-se tècnicament. Per controlar la publicitat dels productes ecològics, l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO) ha desenvolupat la norma ISO 14.021.

Relacións deste contido