Saltar o menú de navegación e ir ao contido

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Boletines
    •  | Baixa  | Máis opcións |
  • Portadas anteriores

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Buscador

logotipo de fundación

Canles de EROSKI CONSUMER


Estás na seguinte localización: Portada > Edición impresa > Entrevista

Λ

Charo López, actriu: "El públic forma part del teatre i és testimoni d'una representació irrepetible"

El que de primer crida l'atenció quan es parla amb Charo López és que té veu i actitud d'artista. Parla amb suavitat però desprén fortalesa i convicció, les mateixes que li han servit per a ser una actriu popular i al mateix temps de gran prestigi, i que ha aconseguit mantindre la seua vida privada absolutament al marge del paper cuixé de les revistes del cor i dels programes de TV que fan dels avatars dels famosos el seu contingut principal. Defén amb fermesa que la seua entrega al públic es dóna sobre les taules del teatre, i mai traspassa les portes del camerino.

Els espectadors de cine, TV o teatre saben que Charo López es distingix per elegir minuciosament els seus papers. No en va, la seua dilatada carrera professional està lligada als grans directors del cine espanyol, a sèries de televisió que constituïxen hui una referència d'exigència i qualitat en este mitjà tan injuriat, i a obres de teatre escrites per autors de prestigi internacional. Va donar vida a dones de caràcter en pel·lícules filmades per Gonzalo Suárez (Ditirambo, La regenta , Don Juan de los infiernos), Mario Camús (El Alcalde de Zalamea, La vieja música), Eloy de la Iglesia (Los placeres ocultos), Vicente Aranda (Tiempo de silencio), Daniel Calpasoro (Pasajes), Pedro Almodóvar (Kika), Montxo Armendáriz (Secretos del corazón) i Imanol Uribe (Plenilunio). Al mateix nivell, en la retina dels televidents ha quedat lligada esta actriu a autors com Vicente Pérez Galdós en Fortunata y Jacinta, a Los gozos y las sombras de Gonzalo Torrente Ballester i a Emilia Pardo Bazán en Los Pazos de Ulloa. Tres obres mestres de la TV seriada que li van reportar, a més de prestigi, una gran satisfacció però que, paradoxalment, fan que veja difícil la seua volta a la xicoteta pantalla: "tinc por de defraudar, de defraudar-me i, encara que no descarte tornar a rodar per a la tele, el projecte haurà de ser un tresor". No corre este risc en el teatre, perquè és ella mateixa qui decidix les obres que representa i qui les posa en marxa, davall la direcció de Miguel Narros (El condenado por desconfiado), Fernando Fernán Gómez (Los lunáticos), o Carlos Gandolfo (Una jornada muy particular)."Quan vaig tornar d'Amèrica em vaig llançar, i vaig formar la meua pròpia companyia per dedicar-me al que més m'agrada: interpretar personatges dramàtics". Charo López és, sens dubte, una actriu de teatre.

Va arribar a l'escenari per vocació, "ho vaig heretar en els gens, ma mare no es va dedicar al món de l'espectacle però era una dona molt comunicativa. Respecte del públic del teatre, assegura que "té un sentit crític molt major i més encertat del que ell mateix pensa". Defén la necessitat de recórrer tota la geografia del país per a trobar-se amb el públic, i es mostra encantada amb la xarxa de teatres que proliferen lluny de Madrid i, encara que fuig dels projectes que tenen l'únic propòsit de fer taquilla, lamenta els baixos preus de les entrades, "més encara si es compara amb els de la resta d'Europa" que fa molt difícil la rendibilitat del teatre. Però açò no l'acovardix en la seua empresa i des del 14 de març, data en què Salamanca, la seua ciutat natal, va adoptar el títol de Ciutat Europea de la Cultura, Charo López és Francesca, la dona que viu uns dies el dilema de la seua vida en Los puentes de Madison.

Representa una obra que va triomfar tant com a novel·la com, especialment, en el cine. Facilita açò l'èxit de taquilla o s'arrisca a les comparacions?

La novel·la de R J. Waller va triomfar en el cine i també ho ha fet en el teatre, perquè és una gran història, i fins i tot sent un repte interpretatiu, no tem les comparacions, igual que no crec que el fet que l'obra siga coneguda pel cine garantisca el nostre èxit. Són dos llenguatges distints, i en estos dos, el paper de Francesca és exquisit, un personatge que satisfà les actrius de primera talla, com ho demostra que fóra Meryl Streep qui la portara a la gran pantalla. M'abellia molt interpretar esta dona, em sentia prop d'ella i compartim un món que ens afecta a les dues. Per això vaig muntar l'obra. El teatre et permet, com no succeïx en el cine, escollir un personatge, accedir a ell i donar-li vida pròpia.

No deixa de ser curiós que del llenguatge cinematogràfic es passe al teatral, quan abans succeïa el contrari: una bona, o popular, obra de teatre era adaptada al cine.

Hi ha obres actuals de teatre que són excepcionals, però igual que un bon argument basat en una novel·la arriba al cel·luloide, també pot fer-ho a l'escenari. També pot ser que mai es traduïsca a un altre llenguatge. Va succeir amb l'obra del nobel Darío Fo Tinguem el sexe en pau. Una proposta que abordava amb rigor, serietat i talent un tema molt actual i que necessàriament va haver de ser el teatre qui el posara en marxa.

Pareixen molt llunyanes les odissees sofrides pels còmics corredors que tan magistralment va reflectir Fernando Fernán Gómez en Viaje a ninguna parte. No obstant això, la realitat sembla que no ha canviat tant: en les gires teatrals l'escenari es continua portant al damunt, són molts els quilòmetres que es recorren i els actors es convertixen en artistes ambulants que venen el seu art. A més, moltes obres comporten un gran risc econòmic. Val la pena tant d'esforç?

És l'única manera que tenim de saber si les obres funcionen, si arriben al públic. Abans es parlava de gires de províncies, potser este terme resultara despectiu, però ara és tot el contrari. Estrenar en les distintes places, connectar amb tot tipus de públic i eixir a buscar-lo a les diverses ciutats és clau. Per exemple, Los puentes de Madison no es va estrenar a Barcelona, ni a València ni a Madrid. La xarxa de teatres del nostre país és extraordinària, els camerinos cada vegada estan més ben cuidats, les platees s'han construït molt bé o s'han rehabilitat, s'ha concedit importància a la llum i al so.... Algunes vegades, els teatres de les ciutats xicotetes estan més ben preparats que els de les grans, i els exemples d'auditoris d'avantguarda són cada dia més nombrosos. En definitiva, fa gust viatjar amb les nostres obres per tot el país encara que supose un esforç.

És habitual que els productors teatrals manifesten la seua preocupació per l'escassa rendibilitat de les obres que munten. Tan difícil és ajustar pressupostos?

El principal problema és que a Espanya les entrades del teatre continuen sent massa barates. El preu no té res a veure amb el que costa a Europa, i ja no diguem res dels Estats Units. Tristament, hem d'admetre-ho, no hi ha una gran cultura teatral, i muntar obres ix car i no s'arriba a cobrir les despeses.

El teatre d'avantguarda, de molta rellevància en els anys 80, va trencar motles però se li va atribuir que resultava incomprensible i avorrit per a la majoria. Creu que va allunyar el públic de les butaques?

Excepte les obres mal fetes, cap moviment teatral, per molt buit o banal que resulte, no té capacitat per fer mal al teatre. Si l'obra agrada, ompli aforaments, però el teatre que intenta vendre en la taquilla el que no oferix en l'escenari allunya l'espectador, que sap més del que ell mateix pensa. L'art no es pot concebre davall del prisma mercantilista, perquè es convertix en el seu pitjor enemic.

El cine de consum és un producte comercial elaborat per una indústria amb èxit, però potser més atenta al màrqueting que a criteris artístics. Com pot competir el teatre, amb la seua modèstia de mitjans, amb una ficció cinematogràfica protagonitzada per actors coneguts mundialment i que disposa de l'espectacularitat que aporta la tecnologia dels efectes especials?

Hi ha una cosa que ocorre en el teatre que no passa en el món audiovisual. La televisió és tan dura i el cine es presenta tan enllandat, que el públic no pot manifestar la seua opinió. Per això, estic convençuda que mai viurem una crisi definitiva del teatre. És un art amb molts segles de vida que està aprenent a conviure amb altres manifestacions artístiques, i que disposa d'un avantatge: l'actor s'exposa totes les nits i entrega sensacions, oferix en viu i de forma irrepetible un món distint en cada representació. Els artistes podem, en cada actuació teatral, estar sublims, connectar amb el públic i transmetre-li entusiasme i amor o, al contrari, resultar tediosos i comunicar inseguretat o cansament. És diferent totes les vesprades, eixe és el gran avantatge del teatre respecte del cine i la televisió.

Creu que el públic de teatre és més exigent?

Sí que ho és i, a més, forma part de l'espectacle. Si s'entusiasma, es posa dret, aplaudix la teua entrega, reconeix el teu mèrit i, el més important, se sap protagonista del que en eixe precís moment s'ha representat. En una pel·lícula, l'única opció que té el públic és manifestar la seua opinió respecte d'un producte tancat que és el mateix que es va veure ahir i que el que es veurà demà. Però no hi ha res de personal, no hi ha comunicació real amb els actors. Per això, el nostre públic és molt heterogeni i no se subjecta a un estàndard de gustos. Hi ha dies en què predomina la gent major i d'altres la gent jove. Potser un traç peculiar és que vénen més dones que hòmens.

El públic assisitix a una sola representació, però com pot l'actor mantindre la tensió i l'entrega al llarg de les desenes d'actuacions que compon tota la gira?

Eixa és precisament la màgia del teatre. El teatre comporta perill, l'actor està obligat, en cada representació a entregar-se, a furgar en la seua memòria emotiva i a donar-se al públic. És, per a nosaltres, un autèntic nu integral.

S'hi sobreviu?

Tot el que diga sobre l'esforç que posem en l'escenari els actors és poc. Morim tots els dies en acabar la representació. La satisfacció és immensa, acompanyada de dolor i de vegades de frustració, però saps que arribaran eixes nits en què la felicitat és indescriptible. El teatre enganxa l'actor.

Més que el cine?

En el cine has d'esperar que et criden. El director et busca perquè encaixes en el paper, però en el teatre, almenys en el meu cas i a estes altures de la meua carrera, tinc la satisfacció de poder projectar obres per a treballar en el que m'abellix. Vaig tornar d'Amèrica i vaig muntar la meua pròpia companyia. Sabia que m'ocasionaria moltes complicacions, però he de reconéixer que no em va malament.

L'allunya esta decisió de la televisió?

Segurament faré sèries, però he participat en treballs televisius tan bonics que em fa por defraudar el públic i defraudar-me jo. Dels pocs encerts de què puc presumir en la meua vida, és que em vaig marcar l'obligació de respectar el públic, guanyar-me'l a través del meu treball, i crec que ho he aconseguit. No puc començar a fallar ara.

Un públic que li és fidel, i la considera, a més, un símbol de bellesa.

No em sent així, de fet em molesta admetre-ho i em costa parlar-ne. Ni de joveneta em vaig considerar part d'eixe prototip, però entenc que no em correspon a mi fer-ne el juí, encara que intente defendre'm d'eixa etiqueta.

Sembla ser que ha tingut sempre les coses molt clares.

Per a mi ser còmica, ser actriu, va ser una decisió que vaig prendre després de saber per a què servisc i com he de fer-ho. De fet, no sent que assumira cap risc. Vaig nàixer actriu, i això no significa que m'estiga tirant floretes, és com si diguera que sóc rossa. Ho vaig heretar amb els gens, ma mare era una dona molt extravertida i comunicativa, però ella no va convertir les seues qualitats en una professió, i jo sí.

Va calcular també el cost que representa la fama, aparcar l'anonimat i veure's obligada a compartir part de la seua vida amb el gran públic?

L'actor no té eixa obligació. Ha de ser molt acurat amb el que fa i diu, ja que si s'aprofita de la seua posició pot generar molt de mal. Que jo tinga una veu pública és conseqüència del meu treball, però no m'atorga la facultat de poder utilitzar la meua fama en pro de qualsevol cosa.

De Salamanca de naixement i cor, l'obra amb què recorre ara Espanya va arrancar en la que hui és Ciutat Europea de la Cultura.

Ha sigut un desig, una necessitat i una sort que ens haja tocat. Salamanca, després de la capitalitat europea, amb tantes propostes atractives de dansa, música i teatre, serà una ciutat més coneguda, més volguda i més entesa. Estic completament lligada a ella i estic molt orgullosa, encara que sone a folclore, de Salamanca.

Sorprén esta apassionada declaració en una persona que no va anar a Hollywood quan Secretos del corazón va lluitar per l'Òscar.

És que estava de gira i no hi vaig poder anar. Però això és el menys important del que li ha passat a la pel·lícula de Montxo (Armendáriz). És una pel·lícula extraordinària, que ha obtingut molts premis i que s'està convertint en una obra mestra.


Outros servizos


Buscar en

Información de Copyright e aviso legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

En EROSKI CONSUMER tomámosnos moi en serio a privacidad dos teus datos, aviso legal. © Fundación EROSKI

Fundación EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto