Saltar el menú de navegació i anar al contingut

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

^

Carlos González, pediatre: "Als nens els falta temps per al joc lliure i per a l'avorriment"

 

Per a Carlos González, conegut i reconegut pediatre, el més satisfactori de la seva professió és, senzillament, veure nens. "Són graciosos, amables, divertits... Estar amb nens t'alegra el dia", sosté aquest metge, docent i divulgador saragossà que, a més, és autor de diversos llibres sobre salut, alimentació i criança infantil. Fundador i president de l'Associació Catalana Pro Lactància Materna des de fa més de 25 anys, González ressalta la importància del joc no controlat per adults: "El temps que abans era per a jugar se l'han menjat, d'una banda, la televisió, la consola i l'ordinador; i, de l'altra, els jocs organitzats per adults", recorda.

Quins són els temes que més preocupen els pares i mares a hores d'ara?

A la consulta del pediatre solen anar per la febre, la tos, els mocs, perquè el nen no menja o no dorm... Però suposo que tenen moltes altres preocupacions que no són assumpte del metge: l'educació, les despeses, el futur...

En què fallem a l'hora de criar nens sans i feliços?

Ens falta temps amb els nostres fills. Mai abans no hi havia hagut tants nens escolaritzats des de tan aviat

I també hi ha molta informació disponible... Assistim a una "professionalització" de la maternitat?

Si fa no fa és això. Mai abans no hi havia hagut tants llibres, tallers, organitzacions o reunions per a pares. Sembla que en el passat la gent estava més confiada que, quan tens un nen, sabràs criar-lo.

Ens oblidem de les coses bàsiques i donem prioritat a les teories de moda?

En general, els pares novençans tendeixen a donar massa importància a qüestions banals i passatgeres. Si el nen dorm o no dorm, si triga una mica a caminar, si té un granet o no, si fa el rot o el deixa de fer... Amb la perspectiva dels anys t'adones que això no eren problemes; amb prou feines arribaven a la categoria d'anècdotes.

Un dels temes polèmics de la criança és el llit familiar. Què opina sobre aquest tema?

Cada família ha de decidir com s'organitza per a dormir i té el dret de canviar aquesta organització quan li deixi de funcionar.

Quan seria el moment adequat perquè el nen ja dormi sol?

El que a cadascú li sembli. I, en efecte, el moment l'ha de marcar el nen o els pares; no el metge, la infermera, els avis o els veïns.

Entre els detractors del llit familiar sol aparèixer l'argument que perjudica la relació de parella...

Ximpleries. El gran enemic de la relació de parella (bonic eufemisme!) és la televisió.

Exigim massa als nens amb responsabilitats i tasques extraescolars?

Sembla que hi ha una tendència a disminuir els deures escolars. Però, al mateix temps, augmenten molt les activitats extraescolars, de vegades amb un propòsit educatiu i d'altres simplement com una forma de tenir els nens en algun lloc fins que els pares surtin de la feina. En algunes d'aquestes activitats el nivell d'exigència pot ser molt alt. Recordo la meva sorpresa quan vaig apuntar els meus fills a fer esport, perquè ells ho demanaven, pensant que la cosa consistiria a anar un parell d'hores per setmana a jugar amb els amics... Va resultar que tenien entrenador, samarreta, federació, partits tots els dissabtes en poblacions llunyanes, àrbitres, pares que insultaven l'àrbitre i es barallaven amb altres pares...

Als nens els falta temps per a jugar?

Sí, sens dubte. Els falta temps per al joc lliure, en grup o en solitari. Els falta temps per a l'avorriment, que també és una forma de joc: recordo hores felices en la meva infantesa mirant com queia una gota o com es movia una fulla. El temps que abans era per a jugar se l'han menjat, d'una banda, la televisió, la consola i l'ordinador; i, de l'altra, els jocs organitzats per adults, amb entrenador i àrbitre com comentava abans, o les activitats dirigides per monitors. No és el mateix. Els nens necessiten joc lliure, no controlat pels adults. La classe de gimnàstica no és el mateix que l'hora del pati.

Els adults els dediquem temps suficient o ho suplim amb joguines i altres activitats?

Els adults passem poc de temps amb els fills i, paradoxalment, de vegades els en dediquem massa. És a dir, ens han convençut amb allò del "temps de qualitat" i alguns pares semblen creure's en l'obligació de dedicar cada minut que estiguin junts a fer coses amb el nen o a fer-li coses. I els nens necessiten, per descomptat, que els dediquem un temps, que els expliquem contes i els cantem cançons i admirem els seus dibuixos, però també necessiten un temps molt més gran en què siguem a prop simplement, fent les nostres coses mentre ells juguen (o s'avorreixen), disponibles si ens necessiten, però deixant-los en pau.

Què pensa sobre les joguines electròniques (com una tauleta) o la televisió en nens petits?

L'Acadèmia Americana de Pediatria recomana que els nens no estiguin exposats a pantalles (ordinador, tauleta, mòbil) fins als dos anys per motius purament mèdics: es tem que puguin afectar el desenvolupament de la visió. Els nounats hi veuen, però necessiten aprendre a interpretar el que veuen. Qualsevol objecte que cau a les seves mans l'exploren, el mouen, el miren des de tots els angles, el xuclen, en comproven la forma des de diferents angles, la consistència, el soroll que fa en caure... En canvi, aquest aprenentatge no és possible amb una pantalla, on els objectes canvien de lloc o de mida sense seguir les lleis naturals, les escenes desapareixen i canvien sense lògica. Passats els dos anys, els problemes són uns altres: el temps (mentre està veient la pantalla no està fent altres coses, com córrer, jugar, parlar amb amics...) i la pèssima qualitat de molts programes.

Per què l'hora dels àpats dels nens acaba sent un suplici per a tants pares? En què ens equivoquem els adults?

Ens equivoquem quan creiem que el suplici és per als pares. No ens enganyem: és el nen, qui més pateix. És el nen, qui es veu pressionat, distret, rebent xantatge, amenaçat... És al nen, a qui obliguen a menjar fins que vomita. La solució és ben senzilla: no hem d'obligar el nen a menjar. Mai, mai, per cap motiu, amb cap mètode. Ni amb premis, distraccions, estímuls i persistència, ni amb amenaces, crits, suborns, xantatges i càstigs. I ha de quedar clar que aquesta no és una estratègia perquè mengi. Molts pares diuen: "Hem provat a no obligar-lo, però és un fracàs, segueix sense menjar". És clar, que segueix sense menjar! Perquè el seu pes és normal, la qual cosa indica que ja menjava prou.

Quins beneficis té la lactància materna per als bebès i per a les seves mares?

Donar el pit és fàcil, còmode, barat. Pots anar amb el fill a qualsevol lloc, no necessites recordar-te de portar la llet en pols i el biberó, ni de preocupar-te de buscar un lloc per escalfar l'aigua. Les caquetes dels nens de pit no fan tan mala olor. Però tot això, quina importància té? Per què aquesta mania de preguntar pels beneficis de la lactància, com si donar el pit fos es fes buscant un benefici? Ningú no pregunta mai quins beneficis té el sexe, sortir amb els amics, llegir un llibre o ballar. Són coses que es fan per gust i a qui no li agradi, doncs que no ho faci. Els beneficis me'ls dóna el meu banc, als meus fills els cuido gratis.

Què ha passat perquè una cosa tan natural com la lactància materna hagi esdevingut un objecte de debat i de polèmica?

Bé, jo no diria tant com polèmica. En l'essencial, quan diem que la lactància materna és la millor alimentació per als nens, hi ha una unanimitat notable: totes les organitzacions internacionals, tots els ministeris de salut de tots els països del món, totes les organitzacions de professionals sanitaris, totes les universitats, tots els llibres de text de Medicina diuen el mateix. Conceptes com ara "democràcia" o "llibertat de premsa" no gaudeixen de tant suport arreu del món. El que sí que hi ha són mares que troben dificultats per a donar el pit tot el temps que elles voldrien. De vegades, per manca d'informació i de suport, de vegades per manca d'ajuda professional davant d'alguna dificultat concreta, de vegades per una legislació inadequada. Els dos primers problemes estan millorant: cada cop és més fàcil trobar a Espanya informació sobre la lactància i professionals ben formats per a tractar els problemes que es puguin presentar, com ara clivelles o mastitis. Però per desgràcia la nostra legislació no millora; fa dècades que estem ancorats en les 16 setmanes de permís de maternitat, quan en altres països ja han superat l'any.

Es parla molt sobre la criança amb aferrament, encara que fa la sensació que no sempre es fa amb propietat. Podria explicar què és això de l'"aferrament segur" i "aferrament insegur"?

En efecte, no és un terme gaire apropiat perquè l'aferrament (un vincle afectiu prolongat, intens i significatiu) és una necessitat bàsica de l'ésser humà i tots els nens tenen una primera relació d'aferrament amb una persona, habitualment la mare. La relació d'aferrament es va formant al llarg del primer any. Quan el nadó veu que si demana alguna cosa habitualment l'atenen i si plora habitualment el consolen, desenvolupa un aferrament segur. Amb any i mig, els nens amb aferrament segur solen plorar quan la mare els deixa sols i quan ella torna després d'uns minuts demanen braç, es consolen amb rapidesa i tornen a reiniciar la seva conducta d'exploració (joc). Aquells nens als quals no es fa cas gairebé mai desenvolupen un aferrament insegur "evitant": és tan dur demanar alguna cosa a la mare i que no et faci cas, que és millor no demanar-li res. Són nens que no solen plorar quan se separen, ni demanen braç quan tornen a veure la mare. Els nens que veuen que de vegades els fan cas i d'altres no desenvolupen un aferrament insegur resistent. Després d'una breu separació demanen braç i ploren, ploren, ploren... Es resisteixen a ser consolats. Si només em fan cas la meitat de les vegades, més val que plori el doble.

Però es confon l'aferrament amb l'atenció que es brinda al nen...

Molta gent sembla creure que l'aferrament consisteix a portar el nen al braç, donar-li el pit o fer llit familiar. Tres coses que estan molt bé, però no són l'aferrament. Fa cinquanta anys, als Estats Units, quan gairebé cap nen no prenia el pit més d'unes setmanes, quan estava "prohibit" ficar-te'l al llit o agafar-lo al braç, més del 60% dels nens tenien un aferrament segur. I en poblacions africanes que els nens anaven penjats a l'esquena de la mare i prenien el pit durant anys, també hi havia un 30% de nens amb aferrament insegur. Ha de quedar clar que "atendre un nen que plora o demana alguna cosa" no és el mateix que "donar-li el que demana". Si un nen demana un caramel, els pares decidiran si l'hi donen o no. Poden donar-li el caramel fent-li cas ("té, amor, el caramel que volies") o sense fer-n'hi (ets un capritxós, sempre demanant caramels, té i calla!"). Poden negar-li el caramel fent-li cas ("no, amor, caramels no, que ja saps que són dolents per a les dents") o sense fer-n'hi ("n'estic tipa, com tornis a demanar un caramel sabràs el que es bo!"). Per descomptat no sempre els hem de donar el que demanen, però sempre podem fer-los cas, sempre podem tractar-los amb afecte i respecte.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto