Saltar el menú de navegació i anar al contingut

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Alimentació

^

Guia de compra: calamars, pop i calamarsons: Calamars, pop i calamarsons en llauna: proteïna al moment

Aquest format manté totes les propietats nutricionals i el sabor d'aquests cefalòpodes, el consum recomanat dels quals és d'aproximadament una vegada a la setmana

 

La conservació dels aliments ha estat un dels grans reptes de l'ésser humà per a poder assegurar-se la manutenció. A més, la dificultat d'aconseguir aliments en moments d'escassetat o fora de temporada ha estat un dels motors més importants que ha experimentat la indústria alimentària. La refrigeració i la congelació, la mòlta i la conversió de cereals en farines o les conserves de peix, marisc, vegetals o llegums són exemples d'aquest progrés.

Els creixements més grans registrats en la producció i venda de la indústria conservera han estat vinculats als períodes de guerra. De fet, la cerca en el manteniment dels aliments en bon estat durant un temps prolongat no va donar fruits fins a l'època de la Revolució Francesa.

Va ser llavors quan es va trobar la solució definitiva gràcies a la invenció del francès Nicolas Appert, que va tenir la idea de coure els aliments en aigua bullint en envasos de vidre segellats hermèticament. D'aquesta manera, s'assegurava la conservació de l'aliment sense necessitat d'unes condicions especials d'emmagatzemament, i això era nou en aquella època.

El descobriment va adquirir fama a tot Europa, on va començar a forjar-se una indústria conservera incipient. Anglaterra hi va aportar el recipient metàl·lic (llauna), que permetia introduir-hi l'aliment encara calent, tancant-lo hermèticament amb una tapa del mateix material. La llauna oferia millores importants en relació amb el vidre, com ara una protecció més bona contra la llum.

El procés va millorar de manera considerable amb la invenció de l'autoclau, un aparell per a esterilitzar aliments que permetia elevar les temperatures de cocció en grans olles, per sobre dels 100 ºC. L'estalvi en els temps de producció i la rapidesa i eficàcia en la destrucció microbiana permetien elevar les garanties quant a seguretat alimentària del producte final.

La conserva en llauna es va propagar molt de pressa per Espanya, on la indústria conservera va créixer en molt pocs anys, va augmentar la qualitat i va convertir el nostre país en una referència a escala mundial. Avui dia, Espanya és un dels productors mundials més grans de conserves de peix i marisc, i té un reconeixement internacional enorme.

Tot això demostra la importància d'aquest sector que, a més de facilitar-nos la vida, comporta un teixit humà i empresarial importants. Tot i això, no totes les zones espanyoles tenen la mateixa importància pel que fa a la producció de conserves. Per tradició, Galícia és la comunitat autònoma que té més volum productiu, amb un 85,5% del total. També Andalusia, Cantàbria i el País Basc tenen una indústria important.

Diferències entre espècies

 

Les conserves de calamarsó, calamar i pop són aliments similars, però no idèntics. D'una banda, el pop (Octopus vulgaris) és un mol·lusc cefalòpode que es caracteritza per tenir vuit tentacles dotats de dues files de ventoses. Viu als fons rocallosos de les zones litorals, en profunditats inferiors a 200 metres. S'alimenta sobretot de bivalves, peixos i crustacis petits. Es captura utilitzant nanses (cistelles de boca estreta que porten els pescadors per tirar-hi la pesca) dissenyades a aquest efecte.

Per la seva banda, quan parlem de calamar i calamarsó, ens referim en tots dos casos al calamar comú, que la ciència va batejar com "Loligo vulgaris". Al País Basc, on hi ha una gran afició a aquest cefalòpode i va néixer la recepta del guisat amb tinta, al calamar petit se'l va anomenar "chipirón". Amb el temps, aquesta paraula es va imposar en gran part del territori de parla castellana per a designar el calamar petit; fins a l'actualitat, que es denomina calamar o "chipirón" a tot tipus de calamar.

I quina diferència hi ha entre el calamar i la pota? Per a poder diferenciar-los cal fixar-se en les dues aletes que tenen en la part final del tub: les aletes del calamar ocupen uns dos terços de la longitud del seu cos una vegada eliminat el cap, mentre que les aletes de la pota ocupen una tercera part. Una altra diferència, la trobem en el color de la pell (abans de netejar-la), ja que la pota té taques violàcies, més fosques que les taques rosades del calamar.

En realitat, la pota o calamar gegant engloba diverses espècies: la pota comuna (Todarodes sagittatus), la pota voladora (Illex coindetii), que és de mida petita, o la pota argentina (Illex argentinus), de més qualitat. La pota també és coneguda com canana. Tots formen part de la mateixa família.

Les propietats nutritives de la pota són les mateixes que les del calamar pel que fa a l'aportació proteica. Hi destaquen les vitamines B3 i B12, minerals com el fòsfor, el potassi i el magnesi i la baixa aportació en greixos. El sabor i la textura és més ruda i, encara que hi ha diferents qualitats de pota, cap no supera la del calamar.

Paginació


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto