Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Alimentació

Λ

Menjar no ha de ser una obligació per als nens

Insistir, coaccionar o pressionar els nens perquè mengin es pot traduir no només en un risc més alt d'obesitat, sinó que incrementa les possibilitats que el menor presenti aversions dietètiques

 

El consum d'unes quantes calories "de més" cada dia és una de les causes de les actuals taxes d'obesitat infantil. Ho revelen diverses recerques científiques, els autors de les quals sempre insisteixen en la importància de permetre que el nen sigui qui reguli quant de menjar ingereix.

Obligar el nen a menjar mai no és recomanable, però menys encara en un medi com el nostre, amb unes xifres d'obesitat infantil molt preocupants. En qualsevol cas, hi ha més motius per a permetre que el nen autoreguli quant de menjar -saludable- vol consumir.

Avalat

Per a entendre la importància de no obligar els nens a menjar, n'hi ha prou de pensar si ens agradaria que algú ens obligués a consumir aliments quan ja estem saciats.

En qualsevol cas, hi ha dos articles científics molt reveladors sobre aquest tema. El primer és el coordinat per la doctora Joan Orrell-Valente el 2007 i publicat en la revista Appetite. Aquesta recerca va revelar que gairebé el 85% dels pares intenten que els seus fills mengin per sobre de la seva gana, cosa que es tradueix que el 83% dels nens mengen més del que ho haurien fet si ningú els hagués dit res. El més preocupant és que el 38% dels nens va consumir considerablement més menjar del que haguessin menjat en funció de la seva gana.

El segon article enllaça amb aquesta última dada. Tal com van constatar la doctora Helen Rose Pereira i els seus col.laboradors el 2013 en la Revista Paulista de Pediatria, un petit augment en la ingesta calòrica dels nens està relacionat amb les actuals taxes d'obesitat infantil. Si bé és cert que l'obesitat infantil respon a múltiples factors, cap dels quals és responsabilitat del nen, cada cop més comitès d'experts consideren que no respectar la capacitat innata dels nens d'autoregular quantes calories necessiten és un d'aquests factors.

Aversions dietètiques

Però insistir, coaccionar o pressionar els nens a menjar es pot traduir no només en un major risc d'obesitat, sinó que incrementa les possibilitats que el menor presenti aversions dietètiques que poden durar tota la vida. O fins i tot trastorns del comportament alimentari, com ara anorèxia o bulímia, un grup de patologies amb molt mal pronòstic.

Ho han comprovat treballs com el recollit en l'edició d'abril de 2015 en la revista Eating Behaviors o el publicat el 2006 per la doctora Linda Gilmore i el títol del qual parla per si sol: "No t'aixequis de taula fins que no acabis". Segons la doctora Gilmore, "els nens han d'aprendre a manejar el seu propi comportament alimentari i, per fer això, se'ls ha de permetre que triïn".

Què, quant i quan

No només alguns investigadors aïllats estan a favor que el menor reguli quant, quan i què menja entre el que els adults els ofereixen (que convé que sigui menjar sa, per descomptat). També opinen de la mateixa manera diverses autoritats sanitàries de referència, com l'Organització Mundial de la Salut, l'Acadèmia de Nutrició i Dietètica, l'Acadèmia Americana de Pediatria i una llarga llista de societats científiques de referència.

Un document recent de posicionament científic de l'Acadèmia de Nutrició i Dietètica, l'organització nord-americana més gran de professionals de la nutrició humana, proposa l'ús d'un enfocament de l'alimentació "preceptiu", un concepte difícil de definir que en anglès s'anomena "responsive" (per la qual cosa es tradueix sovint per "responsiu").

Segons aquest enfocament, el pare o cuidador ha de reconèixer els senyals de gana i sacietat del nen i respondre-hi en conseqüència. Així, segons aquest enfocament, el paper dels pares o altres cuidadors en relació amb l'alimentació no ha de ser vigilar si el nen mengi molt o poc, sinó, en paraules d'aquesta entitat, "a proporcionar oportunitats estructurades per a menjar, un suport apropiat en funció del desenvolupament del nen i aliments adequats, sense coaccionar perquè el menor mengi". Es proposa, per tant, que els nens determinin no només si mengen o no, sinó també en quina quantitat ho fan.

El com

 

En qualsevol cas, la doctora Joan Orrell-Valente va resumir com es pot abordar aquesta qüestió en cinc punts:

  • Els nens tenen la capacitat innata d'autoregular la quantitat de menjar (saludable) que ingereixen per a obtenir l'energia que necessiten i poden reconèixer i respondre als seus senyals interns de gana i sacietat.
  • Els senyals externs (per exemple, el control dels pares) poden pertorbar la capacitat innata per a reconèixer i respondre a estímuls interns.
  • Utilitzar el menjar com a recompensa o com a xantatge probablement impregnarà certs aliments, com les postres, d'un valor especial.
  • La responsabilitat dels pares recau principalment a subministrar aliments nutritius i a determinar quan (i no quant) se serveixen aquests aliments.
  • S'ha de permetre als nens triar què i quant mengen d'entre una selecció d'aliments saludables.

Per tant, respectar la gana, els gustos i les preferències del nen, sempre que se li ofereixi una varietat d'aliments saludables, és respectar la salut del nen.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto