Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

José María Mella, Catedràtic de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Autònoma de Madrid: "La part més important del creixement està en el consum"

 José María Mella, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, estima que la crisi econòmica que ens aclapara no és només això. És també una crisi social, política, ecològica, ideològica i cultural. Per això, al seu parer, la sortida d'aquesta situació passa per un canvi de sistema. A més, creu en la puja d'impostos per als qui més tenen, en la inversió pública (mal anomenada despesa) en sanitat i educació o en la importància de consumir per a créixer.

"Hem d'incentivar el consum perquè l'economia torni a créixer". Aquesta és una de les frases més gastades des que va començar la crisi... És cert?

No tinc cap dubte que cal incentivar el consum per a créixer. No és cap error, tot al contrari. La part més important del creixement es troba en el consum; per tant, és impossible créixer sense un consum prudent. El consumidor no és responsable de la crisi, perquè ni abans ni ara no arriba a fi de mes. Per això, les caixes i els bancs anaven al seu darrere per oferir-li irresponsablement crèdits que ara no poden retornar.

Hi ha famílies que han de recórrer als estalvis per sobreviure. Incentivar el consum per reactivar l'economia, fins i tot a costa d'haver d'aparcar l'estalvi, quines conseqüències pot tenir?

El plantejament de la seva pregunta té un error: suposa que no hi ha estalvi quan es consumeix. Sembla paradoxal, però no ho és. El que és paradoxal és que en una crisi, com més s'estalvia, al final acaba estalviant-se menys, perquè es creix menys. I aquesta és la conseqüència del que està passant: baixa l'estalvi, perquè baixa la renda disponible de les llars, per caigudes de salaris, feines i puges d'impostos sobre els estrats de població de menys ingressos.

Perquè una economia creixi és necessària també la inversió; qui pot fer-ho en aquest moment?

Cert. Sense inversió no hi ha creixement. La inversió, avui, la poden fer els països europeus centrals (Alemanya i d'altres), que poden tirar de les economies perifèriques (Espanya i els altres països del sud, afegint-hi Irlanda). Com es pot fer és complex, però seria en els sectors de majors perspectives futures i que permetin diversificar l'economia espanyola: tecnologies de la informació i la comunicació, agroalimentació, biotecnologia, aeroespacial, energies renovables, transports, turisme de qualitat...

Sembla que amb les retallades es pretén frenar la crisi. És la fórmula idònia?

Les retallades en els serveis públics són un suïcidi col.lectiu. No frenen la crisi, l'agreugen i no creen les condicions per a sortir-ne. Les paraules són diabòliques: en diuen "despesa pública" quan és "inversió pública". El tan gastat "despesa" en educació, sanitat i serveis socials és inversió en capital humà, el factor fonamental per a sortir de la crisi i respondre positivament al tan castigat benestar dels ciutadans.

Les puges d'impostos s'han presentat com un "mal necessari"; és pitjor el remei que la malaltia?

Ni és un mal ni és necessari. No és un mal perquè les puges d'impostos no sempre són un mal; depèn de qui gravin. Diuen que és necessari, perquè en aquest país només paguen impostos els assalariats i les pimes. Les grans empreses i les grans fortunes són consumades evasores d'impostos. Sens dubte, el remei és pitjor que la malaltia: sense una reforma fiscal que faci que els que més tenen més paguin, no hi haurà un Estat amb un pressupost a l'alçada de les necessitats.

Com pot conviure l'optimisme que tant es demana des de les institucions quan en moltes famílies espanyoles tots els membres estan sense feina?

Aquest optimisme és fictici i un sarcasme a les famílies. Fictici perquè oblida que, a Espanya, el nombre de llars pobres aconsegueix ja un nivell inacceptable. I un sarcasme, quan se sap que gairebé dos milions de famílies tenen tots els membres en l'atur.

Fins quan creu vostè que és sostenible aquesta situació?

Actualment, aquesta situació ja és insostenible: per als més de sis milions d'aturats, per a la major part de les famílies treballadores, per a les pimes sense crèdit i sense clients... I només és sostenible per a les grans empreses financeres i fons d'inversió, que s'estan beneficiant de la crisi, rendibilitzant els seus capitals...

Com es podria sortir de la crisi?

No hi ha una vareta màgica. Perquè la crisi no és tan sols de l'economia, és de tot el sistema. És una crisi econòmica, sí, però també és social, política, ecològica, ideològica i cultural. No en tinc la recepta. Només puc dir modestament que cal canviar el sistema, perquè és obvi que l'actual no funciona. Un nou sistema que respongui a una economia al servei dels més i no dels menys, a una política democràtica i participativa, respectuosa amb els limitats i escassos recursos ambientals, amb idees de cooperació i autogestió, i amb una cultura basada en els drets de tots els ciutadans i en els valors de llibertat i solidaritat.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto