La crisi en 10 paraules

  Moltes persones han mostrat fins fa poc una al.lèrgia manifesta pels termes econòmics i tot el que té a veure amb els nombres. En aquest moment, a aquesta al.lèrgia se suma una altra patologia: la por. La situació general d'inestabilitat que es viu ara fa que sigui necessari familiaritzar-se amb alguns conceptes, com són crisi, atur, dèficit o prima de risc. Desdejunar-se tots els matins amb notícies relacionades amb aquests assumptes és avui alguna cosa habitual. Però, quina és la implicació de cadascuna d'aquestes paraules o expressions en la crisi? Què signifiquen? I el que pot resultar més interessant: com afecten el petit consumidor? A continuació es detallen les 10 paraules clau d'aquesta crisi, un breu manual econòmic de "supervivència" per a inexperts.

• Recessió. És el terme que fa referència al fet que una economia, en comptes de créixer i generar més riquesa per a un país, decreixi, una situació perjudicial per als seus ciutadans. Estar en recessió implica que un país és incapaç de generar ocupació i d'ampliar l'Estat del benestar. Per a sortir-ne, es fan necessàries algunes mesures com les pujades d'impostos i la retallada de salaris i d'altres beneficis de caràcter social com ajudes, beques... A Espanya ja s'han fet efectives algunes mesures que afecten el ciutadà, com ara la baixada de sous per als funcionaris o la pujada de l'edat de jubilació. Per a sortir de la recessió és important que els països puguin reduir el dèficit, un altre terme vital per a entendre la crisi.
•   Dèficit. El concepte de dèficit fa referència a l'escassetat de recursos. Si a aquest terme unim la paraula "pressupostari" (dèficit pressupostari), molt comentada en aquesta crisi, el terme al.ludeix a la situació en què les despeses fetes per un país superen els ingressos. Per a tractar de compensar i revertir aquesta situació, els governs es veuen obligats a emetre títols de deute de forma exagerada (Lletres, Bons i Obligacions) que compren els inversors (particulars i institucionals). No obstant això, el cost que ha de pagar l'Estat és molt alt. A l'estalviador li afecta perquè la percepció que es té d'Espanya a l'estranger és cada vegada pitjor. Cada vegada hi ha menys inversors internacionals que volen invertir en actius del nostre país. Això ha derivat en la famosa crisi de deute.
• Crisi de deute. L'alta rendibilitat que han de pagar alguns Estats (sobretot els denominats perifèrics: Itàlia, Irlanda, Grècia, Portugal i Espanya) per col.locar el seu deute i aconseguir diners per finançar-se està sent, en molts casos, insostenible. A l'estalviador li afecta de manera positiva perquè les Lletres i els Bons estan més ben remunerats. Pot obtenir, per exemple, un 5% de rendibilitat en Lletres a un any o gairebé un 7% en bons a 10 anys. No obstant això, el risc de sofrir impagaments (és a dir, que no li retornin tot el que ha invertit) és cada vegada més alt. Ja no es descarta la possibilitat que Espanya hagi de recórrer al Fons de rescat europeu (organisme creat amb els diners de tots els estats per a fer fronts a situacions extremes) o sol.licitar una ajuda al Fons Monetari Internacional.
• Prima de risc. Aquesta expressió ha adquirit sentit, sobretot després del rescat de Grècia. Les similituds entre aquesta economia i l'espanyola han disparat la diferència entre el que paga el bo alemany (de referència a Europa) i el bo espanyol. Com més puja la prima de risc, més creix la probabilitat que Espanya necessiti una intervenció econòmica. Això podria induir a més desocupació, més retallades socials, en educació, sanitat, demora en inversions d'infraestructures...
•   Eurobons. És un dels termes que sonen com a solució per a la crisi de deute. Es tracta d'emissions conjuntes de deute europeu que substituirien el deute nacional de cada país. Una proposta de la cimera europea per a posar fi a la crisi és que els eurobons substitueixin de manera total o parcial el deute nacional fins al 60% del PIB. L'objectiu, en qualsevol cas, és aconseguir una rebaixa dels tipus d'interès (cosa que permet als Estats finançar-se de manera més barata) i un mercat amb una gran liquiditat.
• Agències de qualificació. Mesuren el risc que un país o una empresa efectuï impagaments. Els últims anys fan revisions contínues a la baixa. Es consideren un bon termòmetre del risc econòmic. A l'estalviador li afecten, ja que posen nota o qualificació a tota mena d'actius econòmics. Tenen molt de poder sobre el mercat i generen tendències d'inversió. Si dicten veredictes positius, els actius tendeixen a pujar. Si és al contrari (el més habitual en aquesta crisi), genera fortes caigudes de preus en la Borsa, el mercat de deute...
• Banc Central Europeu. És una institució clau en l'actual crisi de l'euro. Per tractar de disminuir la percepció de desconfiança dels inversors cap a països com Espanya o Itàlia, fa fortes inversions en actius de deute d'aquests països. La seva comesa és també injectar liquiditat al mercat, fer que els diners flueixin i que l'economia es reactivi. En general, una economia funciona si la gent consumeix. Per sortir de la crisi és, per tant, molt important que el consum creixi (per exemple que es comprin més cotxes, més cases, que es viatgi més...).
•   Cimera europea. És el nom que també s'utilitza per a referir-se al Consell Europeu que reuneix els 27 caps d'estat o de govern de la Unió Europea. És el màxim òrgan polític de la UE. En la crisi ha adquirit importància perquè d'aquest depèn la resolució dels problemes de deute sobirà d'alguns països membres, com Grècia, Itàlia o Espanya. No en va ha multiplicat el nombre de les reunions, encara que algunes han resultat fallides. Les discrepàncies entre els seus membres afecten els estalviadors, ja que en comptes de trobar una solució pacífica i ordenada al problema del deute, n'afegeixen. Alguns països anteposen els seus interessos particulars als del bé general de l'eurozona.
• Pacte d'Estabilitat. Regula els límits màxims de dèficit (3% sobre PIB) i deute (60% sobre el PIB) que poden registrar els estats. Entre 2000 i 2007 ha estat vulnerat més de 100 vegades. No obstant això, mai no s'han fet efectives les sancions. Espanya ha incomplert el Pacte en quatre ocasions. Ara es volen endurir molt més les penes i aconseguir que es compleixi aquest Pacte d'Estabilitat és l'objectiu número u de tots els Estats. Quan s'aconsegueixi, podrem dir que la crisi ha estat superada.
• "Corralito". La paraula es va encunyar a Argentina per fer referència al tancament dels bancs i a la prohibició de retirar els diners en efectiu dels comptes. El va imposar el govern de Fernando de la Rúa al desembre de 2001. Amb aquesta iniciativa, el Govern volia evitar la sortida de diners del sistema bancari i en general del país. Es va produir en un moment de pànic i va sorgir amb l'objectiu de frenar el col.lapse del sistema. Es tracta d'una situació límit.

  És improbable que es doni a Espanya ni en cap altre país desenvolupat. El ciutadà espanyol no ha de témer pels estalvis que té al banc. Estan protegits pel Fons de Garantia de Dipòsits fins a 100.000 euros. A més, en cas d'insolvència, Espanya ha demostrat la seva capacitat i disposició per a intervenir qualsevol entitat que ho necessiti (ho ha fet ja amb Caja Castilla-La Mancha, Unnim, Catalunya Caixa, Banc de València, Caixa d'Estalvis del Mediterrani, Cajasur i Novacaixagalicia).

Relacions d'aquest contingut