Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Alicia Banderas, Psicòloga: "La millor prova d'amor als fills és una bona educació"

 Pares desbordats davant fills ingovernables que ploren, piquen de peus, peguen, insulten, escupen, manipulen... L'estampa és freqüent a les cases, als restaurants, als parcs i als carrers. Desesperats i impotents, no saben què fer amb els nens i nenes amb comportaments tirànics. La psicòloga Alicia Banderas coneix bé aquestes situacions i, perquè s'alleugin els progenitors desesperançats, defensa que tenen solució. Les claus: empatia, fermesa, coherència, afecte, dedicació i esforç. Admet que no és fàcil, i que en alguns casos caldrà demanar ajuda (a tutors, psicòlegs, a la mateixa família), però una bona educació és la millor prova d'amor als fills.

Amor i educació són sinònims, antònims, complementaris...?

Si no són sinònims sí que són complementaris. L'amor sí que és la base perquè hi hagi una bona educació.

Tot i això, vostè insisteix de no confondre un terme amb l'altre.

Sí. Hi ha moltes mares que em diuen: "Ho he donat tot per l'amor dels meus fills". I el que veig és que es confon la paraula amor amb la proporció d'un afecte, però això no vol dir que en nom de l'amor els pares hagin de concedir-los-ho tot i situar-los com els reis de la casa.

La millor prova d'amor als fills és una bona educació?

Sí, per excel.lència. Les emocions morals, l'honestedat, la cooperació, la solidaritat... requereixen d'una bona educació, d'un codi de conducta en què els pares et dirigeixin sobre què fas bé.

Però educar necessita esforç. I no és senzill.

Per descomptat. L'educació requereix d'un aprenentatge. Saber donar amor ja requereix d'un aprenentatge i que tu ho hagis après dels teus pares per tenir una base sòlida i que ho puguis transmetre de nou més tard.

Malgrat que vivim en la societat de la informació i de la formació, no hi ha cap escola de pares i mares.

Jo crec en les escoles de pares. Jo porto des de 2002 fent-ne perquè els pares necessiten ajuda, però tampoc no crec que els pares necessitin tantes instruccions, no hi ha receptes per a això.

Fa l'efecte que els pares es mouen entre dos extrems: exigència absoluta o permissivitat total.

Això passa amb qualsevol comportament humà. Anem d'un extrem a l'altre. Hem viscut l'autoritarisme i, com a contrapès, hem passat a la permissivitat. Però sóc optimista i crec que el terme mitjà és el pas següent. El problema és que avui, a un pare, l'autoritarisme li dura 5 minuts, després el comença a envair un sentiment de culpabilitat i diu al nen: "Vinga, fes el que vulguis". I això no és bo. És ambigu. Perquè el nen creï un hàbit és necessari ser sistemàtic, no pots jugar a aquesta ambigüitat perquè el nen sempre intentarà saltar-se aquesta norma, ja que sap que t'estovarà.

Un pare ha de ser amic del seu fill? Hi ha psicòlegs que defensen aquesta postura, però vostè no la comparteix.

Considero inadequat que un pare desitgi ser amic dels seus fills, però potser tots diem el mateix i no definim bé el concepte. Moltes mares m'asseguren: "Jo sóc amiga de la meva filla i em va perfectament". Confonen l'amistat amb el fet de parlar de determinats temes. Pensen: "Com que parlo amb ella de sexe, del 'botellón'... sóc amiga seva". Però no és així. Sí que hi parles, però tu ho fas sempre des d'un rol de guia. La mare que parla amb la seva filla de nòvios, de sexe, ho va a fer sempre des del consell, des de l'escolta, de veure el que necessita perquè vol el millor per a ella. Els nens i els pares no tenen els mateixos interessos. El meu interès no és saltar-me una classe, anar-me'n a jugar, fer campana... L'interès del pare és saber què pot fer perquè el seu fill estudiï, no anar-se'n de la mà amb ell. És important entendre aquesta diferenciació, parlar amb ells sí, però sempre des d'un rol de guia, no d'amistat.

Si un fill diu: "Papa, o mama, tu i jo som amics, no?", què li hem de respondre?

No. Jo sóc el teu pare, o la teva mare.

Amb quines edats dels fills han de preocupar-se els pares sobre el seu mal comportament?

A cinc o sis anys, perquè ja té determinades conductes, ja ha generat l'altruisme, té un prestigi social... I a partir d'aquí ja es pot veure si té conductes destructives, si s'allunya dels altres, si desenvolupa relacions de poder... També em trobo amb nens de tres anys amb enrabiades desproporcionades que ja poden apuntar maneres.

Quan es pot catalogar un nen com de tirà?

Cal evitar les etiquetes. Un nen no és tirà, però sí que pot tenir actituds tiràniques.

Quines són?

A partir dels sis anys hi ha nens que es mostren molt impulsius, que menteixen, que tenen actituds de venjança, que no connecten amb els altres, que són insensibles, amb ganes de fer el mal perquè sí, perquè ells se senten poderosos, manquen d'empatia.... Aquestes són actituds tiràniques, que a 11 anys es poden aguditzar i que a 15 anys ja són difícils de canalitzar, perquè s'ajunten amb la rebel.lia pròpia de l'adolescència.

I com es diferencia aquesta rebel.lia, natural de l'adolescència, de la tirania?

Cal veure si hi ha una absència d'emocions o de posar-se en el lloc de l'altra persona. Un nen pot ser rebel, tots ho hem estat, es pot saltar l'horari un dia, donar un cop de porta o dir no t'estimo... Però l'endemà pot demanar perdó. En canvi, els nens amb actituds tiràniques no consideren mai que són culpables, sempre ho són els altres.

Una vegada que es constata el problema, què es pot fer?

Demanar ajuda. Moltes vegades et converteixes en una víctima, mana ell i a més passa com amb la violència de gènere, creus que són les teves actuacions les que el fan posar-se així. I ja t'ha guanyat. Hi ha vegades en què és molt difícil sortir sol, i cal demanar ajuda professional a un tutor, a un metge de família, a un psicòleg, a la teva pròpia família...

Fins i tot els casos extrems tenen solució?

  Tenim molt present els casos d'assassinats, de violència, d'insensibilitat, de violacions de menors a menors.... Hi ha un punt en comú en tots ells: la falta de culpabilitat. No consideren que han fet res de dolent. A mi m'espanta això, trobar-me amb aquest component de fredor. Si l'ajuda ha arribat tard en aquest component de fredor i no s'ha educat en valors, ni els pares no han aconseguit que el seu fill desenvolupi l'empatia... ja s'ha arribat a un extrem. Aquests casos són molt difícils de reconduir, perquè ja parlem d'un altre tipus de trastorns. Però en la resta, sobretot si en algun moment s'han donat llaços afectius molt forts, hi ha molt de guanyat, perquè hi ha una base d'amor i aquests casos tenen molt bon pronòstic.

Quina part de responsabilitat tenen els pares en el desenvolupament d'aquestes actituds tiràniques?

Són els responsables de l'educació del nen. Ara bé, a mi no m'agrada assenyalar-los amb el dit perquè no sempre un pare està preparat per subjectar-lo. El problema és que de vegades el pare ja no pot més i es fa més permissiu, i això és un còctel explosiu.

A part de demanar ajuda, què més poden fer els pares per ells mateixos?

De vegades caiem en excés en el càstig per reprendre el mal comportament. I jo dic als pares que ja des dels sis anys cal preguntar-se si el que vols és castigar el fill per aquesta conducta o que el nen aprengui valors. Per això dic que cal preguntar al nen tres qüestions clau: com et sentiries si a tu et fessin això, com creus que se sentirà el teu amic quan li fa alguna cosa dolenta i què has de fer per solucionar-ho. Ha d'entendre que el mal comportament no és gratuït, que té un cost. Si un nen ha insultat tu has de portar-lo a demanar perdó. Però totes aquestes tasques educatives s'abandonen. Cal educar en empatia, reprendre els mals comportaments i ser sistemàtic, encara que sigui més dur l'enfrontament. T'ha de veure fort, perquè si no et "menja". La fermesa és molt important. Tampoc no s'ha de tenir fixació pel que fa malament i veure només això, cal buscar els bons comportaments positius.

Vostè, com la majoria dels psicòlegs, insisteix molt en l'empatia. En canvi, vivim en una societat que no es caracteritza precisament per ser gaire empàtica.

És veritat. Una mare em deia l'altre dia que estava ensenyant al seu fill aquesta sensibilitat i que al pati se'l "menjaven" perquè al final l'agredien... Però jo parteixo d'una base: quan a tu t'han educat en aquesta empatia, en l'amor, tu de vegades saps discriminar i t'uneixes a altres persones en la vida amb la mateixa potencialitat que tu. Te'n trobes moltes altres de les quals t'has de separar perquè et fan mal. Entenc que quan tens una base efectiva d'empatia tendeixes a buscar-te una altra cosa, parlem d'assertivitat, saber dir que no, i saber expressar els teus sentiments sense fer mal a l'altre. Quan parlem que a un nen l'estomaquen perquè és empàtic i a l'altre el torturen es deu al fet que té algun sentiment d'autoestima baix, perquè aquest mateix nen autoritari que manipula no ho fa amb uns altres, manipula el més dèbil. Cal veure per què el nen és vulnerable o té una debilitat. I de vegades és perquè li costa mostrar-se, té pors, però no per l'empatia.

Com s'ensenya l'assertivitat?

Hi ha unes pautes molt clares que es basen a mostrar que quan no estàs d'acord amb una persona no has de culpabilitzar-la, sinó que cal intentar buscar emocions sense arribar a l'insult, des del jo. Cal dir: "M'he sentit ferida, m'he sentit humiliada... quan has parlat de mi malament a classe. M'agradaria que la propera vegada no ho fessis". Això és assertivitat. No callo, que seria l'altre punt, però tampoc no sóc agressiva, i no amenaço ni dono una empenta. La clau és expressar les emocions des del jo, sense un comportament acusador. Una tasca educativa molt important és la d'ensenyar els fills a expressar els sentiments, a no guardar-los-els. El sistema educatiu ha de compensar però no suplir perquè no és tasca del sistema educatiu.

Això pot influir en el fet que a casa un nen es pugui comportar molt malament i al carrer molt bé, o a l'inrevés?

Sí, perquè no sempre els pares són els bons i els nens els dolents. De vegades els nens pateixen aquesta absència de la paternitat responsable... i ja tens aquest rol amb aquesta persona que ja t'ha perdut el respecte.

Anem a casos pràctics. Si un fill ha tingut una enrabiada, què ha de fer el pare o la mare?

Excepte en casos en què pugui fer mal, no s'ha d'atendre el comportament del nen, la crida, perquè en el moment en què ho facis ho utilitzarà sempre. En cap moment t'has de deixar emportar pel sentiment de la culpa, aquí és on entra la fortalesa.

Si això passa en un lloc públic, un restaurant, per exemple, cal deixar-los?

Sí, si està sol el nen. Quan són dos els nens han d'aprendre a resoldre els seus conflictes.

I si pega o escup al pare o la mare, què es pot fer?

No s'han de pegar, però sí que cal tenir una actitud ferma, subjectar-los fort... segons com sigui la situació. L'actitud és el que més provoca en l'altre una sorpresa, encara que sempre pensem que és la bufetada, però no és així.

Vostè té fills?

No, però no importa. Fa 12 anys que treballo amb fills i pares i puc constatar que amb aquestes pautes els pares milloren.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto