Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Augusto Cury, Psiquiatre: "Molts pares estan formant fills malalts per a una societat malalta"

 Augusto Cury parla i escriu amb passió sobre l'educació. Però en el discurs d'aquest psiquiatre brasiler no es deixen veure ni la geografia, ni les matemàtiques, ni la física, ni la història... Prefereix centrar-se en l'empatia, en la llibertat creativa, en allò que defineix com a humanització del coneixement. Alerta que el sistema actual, dedicat a dipositar quantitats ingents d'informació, perpetua persones malaltes per a una societat que s'ha convertit en un gran hospital psiquiàtric. La solució no recau en la promulgació de lleis, sinó, entre altres fórmules, a prestigiar la figura del professor, en opinió seva la més important per a un país, i a estrènyer la relació entre pares i fills. "Els pares han d'explicar als fills els seus èxits, però també els seus fracassos i les seves frustracions",

Al nostre país s'ha generat un debat sobre l'autoritat dels professors. S'ha proposat, fins i tot, reforçar la seva figura per mitjà de lleis. Vostè creu que els docents han perdut autoritat?

Els professors a tot el món, no només a Espanya, estan perdent l'autoritat, però això no es pot atribuir als nens o als adolescents. Aquests nens i adolescents pateixen una nova síndrome, que s'anomena "síndrome del pensament accelerat". S'han convertit en consumidors de productes i serveis, i no d'idees o sensibilitat. En el passat, el volum d'informació es duplicava cada 200 anys, ara es duplica cada cinc anys. Aquest excés d'informació condueix al desenvolupament d'ansietat, d'irritabilitat... i a la falta de respecte de les regles, però una llei no resoldrà el problema de l'autoritat. El que s'ha de fer és canviar l'educació per complet, amb una educació més humanitzada.

L'autoritat ha de marcar la relació professor-alumne?

Sí, però l'autoritat no imposada, l'autoritat que promou la protecció de l'emoció, la llibertat creativa, l'aventura intel·lectual. L'autoritat que controla és un problema, però no hi ha dubte que els mestres i professors haurien de ser més valorats i respectats per la societat. Al meu parer, haurien de guanyar dues vegades més i treballar la meitat. Els professors haurien de ser tractats amb dignitat, tenir més llibertat, no per a controlar, sinó per a estimular l'art de pensar, per a provocar la intel·ligència, perquè els joves deixin de ser les víctimes de la història per a passar a ser els protagonistes de la història.

Defensa formar persones actives, no ciutadans passius.

Sí, és que estem formant una generació de persones passives. Les herències negatives que deixarem són pèssimes, i a més no estem formant una casta de pensadors que puguin donar respostes intel·ligents a aquestes qüestions.

En aquesta transformació, quina relació s'hauria d'establir entre alumnes i professors: respecte, distància, amistat...?

Una combinació entre autoritat i afecte. És una fórmula en què és difícil trobar el punt mitjà: o es té molta autoritat i poca sensibilitat, o es té molta sensibilitat i poca autoritat. En el cas dels pares falta moltes vegades l'intercanvi d'experiències, un aspecte clau. Els pares han d'exposar els capítols més importants de la seva vida als fills. Els fills han de conèixer els seus èxits, però també els seus fracassos, les seves frustracions... a fi que els fills construeixin en la seva ment una imatge real dels seus pares, desmitificant-los i creant un nou model: el d'una persona que pateix, que lluita... per tal que els fills puguin acomplir els seus somnis. Molts pares es basen en manuals de comportament, de regles, però els manuals serveixen per a fer servir les màquines, no les persones.

I quina ha de ser la relació entre pares i professors?

L'enfrontament entre pares i professors és la tònica general a tot el món. A totes les nacions hi ha més agressivitat: més agressivitat entre pares i professors, entre pares i fills i entre els mateixos alumnes. Segons diversos estudis, entre el 6% i el 40% dels infants o adolescents de tot el món han sofert alguna vegada algun maltractament psíquic o físic. Això és degut al fet que la societat moderna s'ha convertit en un gran hospital psiquiàtric. El més normal és estar irritat, nerviós, tens, no tenir paciència, no col·locar-se al lloc de l'altre... El contrari és el que és anormal: ser empàtic, abraçar més, fer de cada dia un moment màgic... Els pares han de preparar els seus fills perquè entenguin el teatre de la vida. Sincerament, em sembla que molts pares estan preparant fills malalts per a una societat malalta. Els bons pares donen als seus fills regals, els pares brillants donen als seus fills la seva història personal. Els bons professors preparen els alumnes per a l'èxit, els professors brillants preparen els alumnes per als dies més difícils, per a transformar allò negatiu en energia creativa. Totes les persones hem passat en la nostra vida per situacions molt estressants i imprevisibles. Hem d'aprendre a protegir les nostres emocions.

Com?

Les claus són diverses: aprendre a donar sense esperar res a canvi, a entendre que darrere d'una persona que fereix hi ha una persona ferida, a no exigir massa als altres i a ser més flexibles. Molts líders, moltes persones d'èxit no saben protegir les seves emocions perquè no són flexibles. Tenen la necessitat neuròtica de tenir sempre la raó i que tots gravitin al voltant seu. Això és molt perjudicial. La capacitat de reconèixer els nostres propis errors és fonamental.

Vostè defensa que la figura del professor és sagrada. Però la realitat és que el somni de molts docents consisteix a jubilar-se al més aviat possible.

Aquest és un problema mundial. L'educació es converteix, més vegades de les que desitjaríem, en un dels pocs àmbits en què hi ha un venedor i no hi ha un comprador. I això que vivim en un moment d'una oferta il·limitada d'informació. Avui, un nen de set anys té més informació de la que tenia un emperador romà. Però aquestes informacions no s'han transformat en coneixement, el coneixement en experiència i l'experiència en saviesa. Són informacions que produeixen estrès, inquietud, ansietat. Es produeix una hiperactivitat funcional, apresa per aquest sistema malalt. És el que he denominat amb anterioritat com a "síndrome del pensament accelerat". Pateixen mal de cap, dolors musculars, falta de concentració, insatisfacció crònica, irritabilitat, fluctuació emocional, menyspreu de les regles... I ells ho reflecteixen en un consum desaforat de productes i serveis. Es converteixen en dictadors que ho volen tot aviat i ràpid.

En què ha de canviar, llavors, l'estil de vida?

És important assumir que fa falta temps per a entrenar el cervell. Una persona és més rica des del punt de vista psiquiàtric i psicològic com més valora les coses petites com un regal per a la seva emoció i com un entrenament, una preparació per a la vida. Mai no s'ha desenvolupat tant la indústria de l'entreteniment i mai no han estat les persones tan tristes i depressives. La depressió es convertirà en 20 anys en la malaltia més important.

I què es pot fer a les escoles?

Hem de tractar que els infants tinguin més contacte amb la naturalesa, que es potenciïn els treballs manuals, que aprenguin música... La música clàssica és molt bona per a desaccelerar el pensament. Per això, preconitzem que les aules han de tenir música ambient durant l'exposició i que es col·loquin en semicercle al voltant del professor, com si fos una platea. Només amb aquestes dues mesures tan senzilles, l'estrès d'infants i professors es reduiria a la meitat. Nosaltres ja ho hem provat i comprovat en escoles conflictives del meu país, del Brasil. Juntament amb aquestes tècniques i altres, hem aconseguit en tres mesos que en aquestes escoles ja no hagin de trucar a la policia cada dia i que els alumnes mostrin interès i il·lusió pel coneixement. I aquest canvi no requereix grans inversions. És barat.

Precisament, mai no s'ha invertit tant en l'educació i, en canvi, els resultats són lluny de ser els desitjats.

És veritat. Insisteixo: els professors són, al meu parer, les persones més importants d'una societat, però es troben dins d'un sistema educatiu malalt. Estem produint persones malaltes per a una societat malalta. En posaré un exemple: en el sistema educatiu no s'humanitza el coneixement, i això és un crim intel·lectual perquè els infants, adolescents i universitaris creuran una falsa veritat, la que produir coneixement és una tasca de superherois, de gegants. I no és així. Tots els grans productors de coneixement han travessat crisis, han sofert dilemes, han estat rebutjats... A més d'humanitzar el coneixement, cal potenciar la imaginació contra la informació. L'escola comet un error quan se centra a tractar que els alumnes acumulin informació i més informació. Més del 90% de la informació que s'acumula al còrtex cerebral no es rescata. És més important organitzar d'una nova forma les dades, desenvolupant el pensament imaginatiu, per pensar amb exemples, desenvolupar el raciocini esquemàtic, la invenció...

La clau és potenciar les eines de pensament.

Exacte. És fonamental. La capacitat d'emmagatzemament de dades és limitada, però la capacitat creativa és inesgotable. Pretendre omplir el cap de dades i dades i més dades produeix ansietat i irritabilitat.

Xarxes socials, xat, fòrums... Internet s'ha convertit en la plaça pública on els joves mantenen relacions. Quina actitud han d'adoptar els pares?

És cert que Internet permet ampliar el món dels joves, però també incrementa la superficialitat de les relacions i, amb això, la falta de confiança i una dificultat enorme per a intercanviar experiències de vida profunda. Crec que ha d'haver-hi un límit i que els límits els han d'establir els pares, però, en la mesura que sigui possible, sense imposicions, amb diàleg. Les regles han de ser compreses abans de ser acceptades.

Convé, per tant, que les relacions presencials que mantenen els joves prevalguin sobre les virtuals.

Les relacions físiques són insubstituïbles. S'han produït en les últimes dècades dos fenòmens que han canviat les relacions humanes. El primer ha estat la televisió. Els pares i fills presten més atenció a les imatges que surten a la pantalla i el diàleg mutu se silencia. La família es converteix en un grup d'estranys que viuen en un mateix lloc. El segon fenomen és Internet. És molt millor que la televisió, perquè l'espectador ja no és passiu. És actiu. Amb Internet coneixem moltes persones, però, i heus aquí el problema, en coneixem només la sala de visites, no les habitacions més íntimes. A més, la vida no dóna per a tenir desenes, centenars d'amics íntims, que és la il·lusió que pot fer creure Internet. És impossible. Els bons amics es poden comptar amb els dits d'una mà, o de dos com a màxim. Per això han de ser conreats en la realitat presencial.

Els pares han de ser amics dels fills?

Els pares han de ser els millors amics dels fills. També han de posar límits, però l'equació entre límits i amistat és la qüestió. És necessari sorprendre els fills, sortir de la rutina, explicar les pròpies pèrdues i frustracions, perquè els nostres fills entenguin que, a través de les nostres experiències vitals, que no sempre han estat positives, ens fem més sensibles, més humans, més generosos.

No creu que aquesta amistat amb els pares pot confondre els seus fills sobre la naturalesa d'aquesta relació?

L'amistat que jo defenso no és ser previsible, no és ser permissiu amb els fills, no és sobreprotegir els fills o deixar que els fills manipulin els pares. Avui els fills estan manipulant els pares. Ser amic significa construir una imatge excel·lent en els fills, abraçar més, ser més afectuós i més generós; i al mateix temps, saber col·locar els límits, aprendre a dir no... És a dir, establir una equilibri entre autoritat i afectivitat.

Aquest equilibri no sembla fàcil.

No ho és. Però si no ho fem, com podrem preparar els nostres fills per a enfrontar-se als reptes de la vida, les crisis, les angoixes, les decepcions... si no preparem els nostres fills per a relacionar-se amb altres éssers humans? No ho fem si ens basem en un manual de regles molt estricte i superficial, i tampoc no ho fem si som molt permissius i els ho comprem tot. Així, només formarem consumidors que només són nombres d'una targeta de crèdit.

El fracàs escolar, l'assetjament, el "bullying" són problemes antics i comuns a totes les societats. Per què se'ls concedeix tanta importància en l'actualitat?

  És cada vegada més habitual la crueltat entre infants i joves i la falta de sentiments envers el dolor dels altres. Hi ha una manca creixent d'empatia, de posar-se al lloc de l'altre. És una de les funcions més importants de la intel·ligència i no està sent treballada. Què caldria fer? Els pares i els professors haurien d'acompanyar els nens i els adolescents i mostrar la vida de les persones menys afavorides: desocupats, ancians, persones malaltes... Si no entrenem els nostres fills centenars de vegades en això, aquesta capacitat no es desenvolupa. Produirem així líders que seran autèntics desastres, que miraran només el seu propi melic. No totes les persones podem tenir ni grans carreres, ni grans treballs ni grans reconeixements.

Com es pot ensenyar, en la societat del triomf, a viure sense aquest?

La societat actual està obsessionada pel triomf, pel podi, pel número u. Però tan sols algunes persones podran arribar-hi. Però podem ser el número 10, el número 100 o el número 1.000 amb dignitat i felicitat, i això es pot i s'ha d'ensenyar. Per desgràcia, l'agenda paranoica de la societat estimula el contrari.

Vostè té fills?

Tinc tres filles a les quals adoro.

Aplica amb elles el que predica?

Ho aplico i de vegades he de reconèixer errors, demanar disculpes... perquè vull que les meves filles entenguin que una persona madura és aquella que reconeix els seus errors. Fa uns anys, la meva filla gran em va tirar per la cara que tenia molts pacients, que feia moltes conferències, però que últimament no tenia temps per a parlar amb ella. La vaig mirar als ulls, la vaig abraçar i li vaig dir: "És veritat". I vaig canviar.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto