Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Medi ambient

Λ

Extractors de CO2 per a lluitar contra el canvi climàtic

El desenvolupament de màquines per a extreure el diòxid de carboni de l'aire ha deixat de ser una utopia, però es mantenen els interrogants sobre la seva viabilitat

  Un somni o una quimera. L'objectiu fixat per al 2100 és controlar el canvi climàtic, una aspiració que exigeix deixar d'emetre a l'atmosfera els propers 90 anys 650.000 milions de tones de CO2. Per a entendre el que significa aquesta xifra cal recordar que en tot el planeta es van produir el 2008 uns 9.000 milions de tones de CO2. Si cada any s'emetés aquesta mateixa quantitat, d'aquí al 2100 s'haurien afegit a l'atmosfera una mica més de 800.000 milions de tones de CO2. L'objectiu, per tant, és més que ambiciós. Com és possible aconseguir-ho? Per molt que els consumidors i les indústries treballin en la reducció de CO2, la disminució del 80% de les emissions sembla inabastable d'acord amb la tendència actual. Caldria aturar gran part del trànsit rodat, de les calefaccions, del tràfic aeri...

A Espanya, per exemple, les emissions de CO2 dels automòbils han crescut un 90% entre el 1996 i el 2006. Un increment molt superior al 15% establert en el protocol de Kyoto. En vista d'aquesta situació, una de les estratègies que es plantegen els experts és extreure el CO2 directament de l'aire. S'han desenvolupat alguns prototips que encara són lluny de comercialitzar-se però que, arribat el cas, podrien suposar una ajuda en el que es coneix com "l'última línia de defensa" contra el canvi climàtic.

Filtrar l'aire

Aquest plantejament es qualificava no fa gaire temps com de ciència-ficció. Però alguns prototips recents, inspirats en altres sistemes de neteja de gasos que es fan servir en la indústria, demostren que la idea no és tan desgavellada.

Entre aquests destaca el que han creat uns investigadors de la Universitat de Columbia, a Nova York: una mena d'extractor tubular que conté cilindres amb hidròxid de sodi (lleixiu de sosa). Quan l'aire passa a través d'aquests cilindres, el lleixiu de sosa reacciona amb el CO2 i el converteix en carbonat de sodi, i la resta de l'aire surt net. Després, el carbonat de sodi s'extreu. Si s'hi afegeix hidròxid de calci (també anomenat calç morta), la barreja es transforma en carbonat de calci o pedra calcària, que es pot emmagatzemar (amb el CO2 que conté) o bé es pot escalfar en un forn per recuperar, d'una banda, CO2 pur per emmagatzemar-lo o reutilitzar-lo; i, d'una altra, hidròxid de sodi, que es reutilitza novament en el procés.

De forma semblant funciona un altre prototip desenvolupat a la Universitat de Calgary (Canadà) i que té l'aparença d'un cilindre vertical. L'aire que hi entra és impulsat cap amunt, on es polvoritza una fina pluja d'hidròxid de sodi que reacciona amb el CO2 de l'aire i es transforma en gotes de carbonat de sodi que es recullen amb un sistema de canalització. La resta del procés és idèntic a l'anterior.

En aquests sistemes, però, es registren punts dèbils. El primer és que es necessita una gran quantitat d'energia per a escalfar la barreja final. El propòsit en aquesta fase és fer viable el sistema donant una sortida comercial al CO2 resultant, que podria ser la producció de fuel o de gel sec, d'interès per al transport de mercaderies congelades. Però es necessiten temperatures de fins a 900 o 400 graus centígrads, en funció del prototip, fet que representa una gran despesa energètica amb les seves emissions corresponents, i un increment del cost de purificar d'aire.

Per aquesta raó, altres sistemes, com el que desenvolupa l'Institut Federal de Tecnologia (ETH) de Zuric (Suïssa), persegueixen l'ús de concentradors solars per a escalfar la barreja. Aquests concentradores solars són estructures parabòliques amb miralls que recullen i concentren els raigs solars per utilitzar-los com a font de calor. S'han estès molt als deserts com una font alternativa d'energia (per a cuinar, per exemple).

Hi ha més idees. Un altre grup d'investigació, també de la Universitat de Columbia (EUA), ha creat un purificador d'aire basat en un polímer impregnat d'hidròxid de sodi que té l'aparença d'un panell amb tires de plàstic. Quan l'aire passa a través de les tires, el polímer reté el CO2 i el transforma en bicarbonat sòdic. Per alliberar de forma controlada el CO2 apliquen un flux d'aire humit i no necessiten més de 40 graus de temperatura perquè el sistema funcioni.

Els resultats són prometedors, encara que de moment es tracta només de prototips. Un dels assaigs en miniatura adaptava el purificador a un petit hivernacle amb plantes, que eren les que absorbien el CO2 filtrat, i amb capacitat per a filtrar un quilogram de CO2 al dia. Ara els investigadors treballen per crear un prototip que filtri una tona al dia. Per donar una idea del que això significa, s'estima que als països desenvolupats l'emissió de CO2 per capita és de 12 tones anuals, uns 32 quilograms diaris.

Avantatges i inconvenients

  Aquestes estratègies per a reduir el CO2 també tenen detractors. Molts argumenten que si s'avança en aquesta línia, es pot donar la falsa impressió que hi ha mitjans per a netejar l'aire i, en conseqüència, administracions, empreses i consumidors poden "remolejar" en l'objectiu de frenar les emissions.

Contra aquestes crítiques, els defensors destaquen els avantatges del sistema en algunes estratègies com és la captura de CO2 de les centrals tèrmiques i les indústries, que només en poden capturar si no és a través de la canalització de les emissions. En canvi, aquests purificadors poden filtrar l'aire directament en qualsevol lloc i netejar les emissions del trànsit o de l'aviació. Fins i tot podrien situar-se en terrenys que no s'utilitzen, al desert o al mar, en plataformes o vaixells.

Tampoc no és una solució, segons els promotors d'aquests projectes, tan costosa com es creia fins fa uns anys. Les estimacions més optimistes calculen que capturar una tona de CO2 costaria 100 dòlars, encara que altres de més realistes ho estimen en 500 dòlars. Si es continua amb aquesta ultima xifra, absorbir els 650.000 milions de tones de CO2 que s'esmentaven al principi costaria 325 bilions de dòlars. Una gran quantitat, sens dubte, encara que tan sols és el 2,7% de l'economia global, segons han calculat a la Universitat de Calgary.

Conscients dels diners que calen, ja s'han creat empreses que treballen per reunir el finançament suficient per a desenvolupar els prototips a escala més comercial: Global Research Technologies, Global Thermostat i Carbon Engineering, les tres als Estats Units, són algunes de les pioneres. L'objectiu de la primera és aconseguir, en el termini de dos anys, un centenar de màquines en funcionament, a un preu de 250.000 dòlars cadascuna i amb un cost d'extracció per tona de 125 dòlars.

Fins i tot suposant que sigui viable, els interrogants són nombrosos. La producció de tota aquesta maquinària i la seva posada en marxa requereix una despesa energètica. Al Laboratori Nacional Livermore Lawrence dels Estats Units han fet aquest càlcul i asseguren que netejar 250 milions de tones de CO2 de l'aire, que és el que es calcula que emetran els avions cada any cap al 2030, suposarà una despesa energètica de 900.000 gigawatts per hora i any. Una xifra superior a la que produirien 135.000 turbines eòliques d'1,5 megawatts cadascuna. En un context on el que cal fer és estimular l'estalvi energètic i canviar el tipus de societat, molts es pregunten si no seria millor dedicar tota aquesta energia directament a l'electricitat i a evitar les emissions.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto