Noves solucions per a les hèrnies: Hèrnies discals, entre el tractament conservador i les cirurgies emergents

  Les arrugues no són les úniques empremtes que donen compte del pas dels anys. L'organisme humà n'amaga d'altres, imperceptibles a primera vista, que no sempre es manifesten amb els plecs de la pell o la pèrdua dels cabells. La malaltia degenerativa del disc n'és una, ja sigui en forma de protusions (degeneració del disc anterior a una hèrnia) o d'hèrnies discals i ciàtica. Aquest tipus de desgast afecta bona part de la població, homes i dones de la mateixa manera, i és la causa més freqüent d'incapacitat laboral per sota dels 45 anys. Els experts adverteixen que molts adults sans més grans de 30 anys poden patir protusions de disc (fins a tres) sense que en siguin conscients. Es tracta, per tant, d'un problema de salut cada vegada més freqüent el tractament del qual no té per què acabar sempre a la taula d'un quiròfan.

  Aquesta decisió dependrà, en primer lloc, del tipus d'afecció: no és el mateix tenir una hèrnia que patir d'un dolor lumbar. Per aquesta raó, en comptes de parlar d'hèrnia es diu que un pacient sofreix una degeneració discal, que pot estar associada a una hèrnia o no, igual que el dolor.

Aparició i prevenció

Les protusions i hèrnies discals no són degudes només al procés d'envelliment del disc. També poden aparèixer de manera sobtada, provocades per un fort traumatisme. Per això, les persones que en les seves feines aixequen pesos són més propenses a patir el trencament d'un disc intervertebral i una hèrnia de forma aguda, igual com els atletes a causa d'un gest sobtat.

  El principal sistema de protecció és l'ús de faixes especials. Però no és l'únic mètode. Com en altres problemes relacionats amb l'esquena, és fonamental mantenir un bon estat de salut, una higiene postural cuidada i practicar exercici de forma regular. La bona musculatura abdominal i del tronc redueix la probabilitat de desenvolupar una protusió o hèrnia discal. En canvi, la sobrecàrrega, el sedentarisme, l'absència d'exercici físic i les males postures incrementen el risc de patir una hèrnia discal. El tabaquisme també és un factor que afavoreix la malaltia degenerativa del disc.

Tres tractaments per a un mateix problema

Patir una hèrnia no és sinònim, ni de bon tros, de visitar la sala d'operacions. S'estima que el 80% dels adults pateix algun dolor lumbar al llarg de la seva vida, però només entre l'1% i el 2% requereixen cirurgia.

Principals tractaments

1. TRACTAMENT CONSERVADOR: El tractament conservador o clàssic es basa a reposar i fer llit durant uns dies, evitar els gests bruscs, posar-se una faixa preventiva i prendre antiinflamatoris. L'objectiu fonamental és alleujar el dolor. Ara bé, si l'hèrnia discal és de grans dimensions i comprimeix les arrels del nervi ciàtic, les possibilitats de millora es redueixen. Com una part d'aquest tractament cal practicar exercicis terapèutics (estiraments, flexió, extensió i exercicis aeròbics de baix impacte), de vegades combinats amb l'acupuntura -que estimula la producció de substàncies endògenes de l'organisme com les endorfines, l'acetilcolina i la serotonina-. L'oxigenoteràpia o ozonoteràpia, basada en una injecció d'ozó a la zona afectada amb efecte immunomodulador i antiinflamatori, també s'usa per a alleujar el dolor en processos crònics
2. TRACTAMENT INTERVENCIONISTA: A mitjan camí dels tractaments conservadors i dels quirúrgics se situa el batejat com a tractament intervencionista. Es basa en les infiltracions de fàrmacs antiinflamatoris al canal epidural, en comptes de l'administració mitjançant comprimits. Els responsables de la seva aplicació són els especialistes clínics del dolor o anestesistes. De vegades, n'hi ha prou amb una sessió perquè els pacients millorin, encara que és habitual necessitar-ne més d'una. Aquests antiinflamatoris desinflamen l'arrel que comprimeix l'herniació discal. Entre els tractaments més nous en aquest camp destaquen els utilitzats per la Fundació Kovacs a partir del tractament dels dolors lumbars causats per hèrnies discals mitjançant l'ús de material quirúrgic -grapes- en les terminacions nervioses de la pell per a alleujar el dolor. Un procediment denominat neuroreflexoteràpia.
3. OPERAR O NO OPERAR...: La medicina científica defensa que es recorri a la cirurgia si, transcorregut un període prudencial de tres a sis mesos, el pacient no ha millorat. S'estima que al voltant del 75% dels afectats es recuperen amb el tractament conservador, mentre que el 25% necessiten una intervenció.

Les més freqüents són:

EXTREURE EL DISC O DISCECTOMIA. Aquesta operació consisteix a retirar l'hèrnia i el dolor del nervi ciàtic. El problema és que, una vegada practicada, entre vèrtebra i vèrtebra ja no hi ha un disc i, per tant, amb els anys, el pacient podria tenir problemes. Fins als 50 anys, amb una hèrnia discal pura, sense artrosi o altres malalties afegides, la discectomia és la tècnica més utilitzada. Una variant d'aquesta tècnica és la microdiscectomia lumbar, la discectomia que es practica a través d'una incisió mil·limètrica al raquis (la columna vertebral) amb les tècniques de la cirurgia mínimament invasiva -menys agressives-. Amb aquesta tècnica es redueixen les complicacions en el postoperatori, es permet acurtar l'hospitalització i el tractament és menys costós per al sistema sanitari. Però encara no està gaire estesa.

Amb els mètodes tradicionals, l'èxit de la cirurgia és del 85%, i això vol dir que el dolor radicular desapareix. Així i tot, el 5% de pacients poden patir una nova hèrnia discal i, entre el 10% i el 15%, dolor lumbar residual. Com una part de les tècniques de cirurgia mínima invasiva n'han sorgit d'altres, com la discectomia percutània per aspiració del disc i la discectomia percutània per làser, però en cap dels dos casos s'acosten als nivells d'èxit de la discectomia clàssica. En canvi, la microdiscectomia endoscòpica, que permet visualitzar les estructures que s'estan operant amb un endoscopi, registra una taxa de resultats del 90%. SUBSTITUIR EL DISC. El disc suporta les pressions que s'exerceixen sobre la columna, actua com a amortidor i distribueix les càrregues. Per aquestes raons s'investiguen diverses possibilitats per a substituir-lo. En aquests moments s'utilitzen les següents:

• Pròtesi de gelatina. Està formada per un contingut gelatinós quadrangular i un embolcall que subjecta el nucli gelatinós. La pròtesi de gelatina no és la millor opció però sí que resulta més beneficiosa que treure el disc i no col·locar res al seu lloc. D'aquesta forma, s'evita que amb el pas dels anys aparegui de nou el dolor lumbar per la unió de les vèrtebres.
• Pròtesi de metall i polietilè. Equivalent a una pròtesi de maluc o de genoll. La pròtesi de metall és una plataforma metàl·lica que es col·loca entre una vèrtebra i la següent com una "bola" o esfera de polietilè. L'avantatge, tant d'aquesta pròtesi metàl·lica com de la de gelatina, és que preserven la mobilitat entre les vèrtebres.

TÈCNICA DE FUSIÓ. És la més freqüent i segura per als pacients que, a més del disc herniat, sofreixen d'artrosi o desgast del segment malalt. Consisteix a col·locar, al lloc del disc, una mena de caixa del disc i un empelt de l'os, cosa que faria desaparèixer el moviment entre les dues vèrtebres. Aquesta tècnica es coneix com a fusió vertebral i elimina la funció del disc malalt. El seu avantatge és que conserva l'espai i l'altura, però exclou la mobilitat entre els segments de les vèrtebres per a evitar la lumbàlgia. Suprimeix el dolor, però també la mobilitat.

Relacions d'aquest contingut