Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Begoña Carbelo. Investigadora sobre la relació entre l'humor i la salut: "El bon humor es pot ensenyar i aprendre"

 Begoña Carbelo ha hagut de lluitar en l'àmbit acadèmic perquè la prenguin seriosament. I sempre ho ha fet amb bon humor. Qüestió de coherència: la línia d'investigació d'aquesta professora de l'Escola d'Infermeria de la Universitat d'Alcalá de Henares aprofundeix en la relació entre la salut, l'humor i el seu ús per part del personal sanitari. En la seva aposta particular pel somriure, el riure i l'optimisme com a instruments terapèutics i de millora de la qualitat de vida s'ha trobat amb obstacles en forma de catedràtics estirats, retratats en una vinyeta de Forges que adorna el seu despatx, una estança on destaquen diverses caricatures de la seva persona. I no és casual. "És fonamental riure's d'un mateix".

Quina és la relació entre la salut i l'humor?

Des del punt de vista emocional ho és gairebé tot. I ho és gairebé tot en dues vessants: en el professional de la salut, que ha de cuidar-se emocionalment per a atendre en les millors circumstàncies, i també en el pacient, per a qui l'enfocament de determinats estats d'ànim amb millor predisposició permetrà que s'encaixi millor la situació. Però encara vaig més enllà: l'experiència que tenim sobre l'evolució de certes malalties és que és millor quan es cuida l'ànim, quan un s'adona de com és d'important cuidar-lo.

A quines malalties es refereix?

Em refereixo a malalties cròniques i greus com el càncer.

I en aquestes malalties, hi té cabuda el bon humor?

Sí, sí. El problema és que sona tan xocant que sembla impossible. Però no cal saber grans coses, es necessita tenir un enfocament mental, no deixar que t'inundi la situació perquè llavors et paralitza.

Però, com es pot demanar a una persona que pateix de càncer que es prengui la vida amb humor?

Això va per fases. Una persona no arriba a una consulta on se l'informa de la malaltia i immediatament escolta del seu metge: "S'ho ha de prendre amb bon humor". No funciona així. Es necessita una ajuda. Cal estudiar les característiques de cada cas, perquè a tothom no li serveix anar al mateix cinema, els mateixos acudits, les mateixes pel·lícules còmiques.

És un tractament individualitzat.

Sí, individual i molt del dia a dia. És a dir, això no s'ha de fer de tant en tant, sinó des que et lleves del llit. El primer que cal fer és aixecar-se i somriure's, encara que hagi tocat el despertador i aquell dia s'hagin de fer coses importants. És clau que es comenci el dia amb el benestar que dóna un somriure. És com un ritual.

I qui són els sacerdots d'aquest ritual?

Cada vegada hi ha més persones que treballen en aquest aspecte emocional. El bon humor connecta amb una emoció bàsica, que és l'alegria i també la sorpresa. Però també està vinculat amb la tristesa, un sentiment que no té per què ser negatiu. És un senyal que alguna cosa no va bé, és una informació que podem utilitzar per a recuperar el bon ànim. Per això, evitar la tristesa no és bo, perquè s'obvia la valuosa informació que comporta aquesta emoció.

L'objectiu no és negar la tristesa, sinó saber interpretar-la.

És clar, estar malalt em posa trist perquè tinc una minva de salut, perquè he de fer coses que no feia i sentir coses que no sentia. Això és informació, però la informació, per si mateixa, no és ni bona ni dolenta. Cal saber utilitzar-la.

En el tractament contra el càncer, l'estat d'ànim és una variable que influeix en la seva evolució

  Sí, i a nivells inimaginables. Conec un cas d'una persona pròxima a qui van diagnosticar un càncer amb una possibilitat de supervivència de l'1%. Aquesta persona ha superat els tres anys, ha tingut un treball personal intens i no dic que hagi de viure 30 anys més, però el que ha viscut, a banda de ser més del que es preveia, ho ha viscut millor. Cal pensar que el que tens ho tens, però aquesta manera d'afrontar-ho porta a tenir una vida millor. Jo he sentit pacients terminals que deien que quan les seves famílies es van assabentar de les malalties que patien, tot al seu voltant s'havia tornat tan transcendent que els amargaven la vida. Deien: "Jo sé que em moriré, però el temps que em queda m'estan amargant". La tristesa, les cares de circumstància, impedir que la persona faci el que feia abans, veure plorar els familiars... Això fa que el malalt visqui i mori en pitjors circumstàncies, amb una qualitat pitjor.

El tractament no és només per al pacient, també ho és per al seu entorn.

En efecte. No seria la primera vegada que veiem persones molt malaltes que animen els qui els envolten, i això mostra una enorme qualitat humana i, per als professionals, un ensenyament enorme.

Es pot ensenyar el bon humor?

I tant, es pot ensenyar i es pot aprendre. Hi ha gent que arriba als cursos amb molt mal humor i et diuen des de bon començament: "Jo tinc un humor molt dolent" i ho fan molt seriosos. Recordo un curs amb un grup d'empresaris. Deien que estaven molt estressats, amb les seves corbates, els seus vestits, molt rígids, i van acabar tots amb nassos de pallasso, saltant...

Quin significat té la capacitat de riure's d'un mateix?

És fonamental. El primer que fas per a un exercici és posar-te el nas i buscar un defecte teu que no acceptes i magnificar-lo. Al final acaba sent tan exagerat que et rius.

Però això funciona sempre?

En el 100% dels casos no funciona. En unes persones funcionen uns exercicis i en altres funcionen uns altres. Unes terapeutes ocupacionals a qui vam impartir un curs van venir l'endemà i van explicar que havien repartit els sucs de la nit disfressades amb turbants que s'havien fet amb bosses de plàstic... i explicaven que les persones grans s'havien rigut moltíssim i havien dormit molt bé aquella nit. Fixa't quina ximpleria, però quina ximpleria tan important. Tots els dies igual no funcionaria bé, perquè ja seria rutina, però si sorprens les coses funcionen. I per fer-ho cal estar molt àgil perquè requereix esforç. Jo ja ho adverteixo: això no és fàcil, és un repte que cal voler fer i en el qual es requereix un gran treball personal tots els dies.

Si les emocions positives donen tant i faciliten tant la vida a les persones que no ho tenen gens fàcil, per què no es porta més a la pràctica?

Perquè no ens hi ensenyen. Victoria Camps va escriure en un llibre ja fa uns anys que, als nens, cal ensenyar-los amabilitat i bon humor. A mi no m'ho han ensenyat mai i als meus fills, que són més moderns, tampoc.

Aquesta pràctica seria molt útil en l'adolescència.

Per descomptat. Però en l'adolescència, on s'instal·la una mena d'enuig permanent, no s'utilitza. El problema és que a la universitat som pocs els que estem conscienciats així. Molt pocs. Tot i això, algunes coses es comencen a fer.

El problema és que la credibilitat s'associa més a la serietat que al bon humor.

I tant, això és segur.

Es pot estar sempre de bon humor?

Ni es pot ni s'ha d'estar sempre de bon humor. La por, la tristesa, el disgust... tot això és informació. M'han dit una cosa, m'han aixafat les barreres, els límits, m'han posat en evidència i això m'enutja. Però la forma com jo pugui respondre a això és meu, és una opció que jo em dono. I si ho assumeixes, la vida funciona d'una altra manera.

El bon humor millora la qualitat de vida, però l'allarga?

A mi m'agradaria poder afirmar això, però no ho puc fer si vull ser coherent amb una línia científica. Hi ha un treball publicat a la revista de la Clínica Mayo en què s'ha pogut estudiar més de 800 monges. Les monges que afrontaven de forma optimista les situacions havien viscut més. Jo, per descomptat, espero que l'humor m'allargui la vida perquè espero viure molts anys.

Per a portar una bona vida fa falta una dieta saludable, exercici físic i una dosi diària de rialles?

Sí, però diverses dosis de rialles al dia, matí, tarda i nit (rialles).

Quantes vegades riu al dia?

Bé, quan veig que ha passat molt de temps i no ric, ric sola. Però jo ric molt.

I riu més des que estudia la relació entre l'humor i la salut?

Tu connectes amb allò que connecta amb tu; és a dir, que tu prèviament tens alguna cosa. Però també he vist persones que busquen el riure perquè ho detecten com una necessitat.

Vostè advoca per introduir l'humor i les emocions positives entre el personal mèdic, el personal sanitari i els pacients. Però els hospitals no són precisament llocs on abundi el riure.

No, però hauria de fomentar-se i traslladar les persones que, més enllà del que els passi, haurien de cuidar el bon humor com una part important per a recuperar-se. I si els professionals de la salut transmetéssim a pacients i familiars com és d'important, això milloraria molt.

Li fan cas?

A mi em criden per fer classes a professionals, a societats de discapacitats, a cuidadors de persones amb problemes molt greus... Recordo un cas de fa poc de temps en què preguntava a una persona què necessitava i deia que volia anar-se'n a Galícia, a la seva terra, perquè feia deu anys que no hi anava i no podia perquè estava cuidant una persona. I jo li deia: "Segur que no?" I en el grup van sorgir alternatives: "Jo hi podria anar el dissabte.", "Jo puc anar a fer el dinar." i així es va fer. I aquella persona ja somriu després d'això.

I quant dura aquest somriure?

Hi ha persones a qui els dura més i d'altres que menys, per la qual cosa necessiten fer més coses. És com si tinguessis una ferida que cal curar tots els dies. Si no ho fas s'infecta i fa mal. El mateix ocorre amb les ferides emocionals, són molt semblants a les físiques: supuren, fan mal, estan vermelles, inflades.

És compatible llavors la mala salut i el bon humor?

Sí. En pacients terminals és molt habitual que et diguin: "Necessitava riure en aquesta etapa de la meva vida igual que en la resta de la meva vida anterior". Ells saben que moriran, però no volen fer-ho en una tristesa més gran pel que els passa.

Com es pot dibuixar un somriure en una persona que sofreix?

Acostant-t'hi amb un somriure i tocant-la, que moltes vegades ens fa por i la mort no es contagia. No es tracta d'estar tota l'estona petant-se de riure, sinó de buscar l'equilibri anímic. I un somriure ja és molt.

No són pocs els familiars i pacients que es queixen del tracte del personal mèdic i sanitari.

En un curs vam convidar el defensor del pacient i més del 80% de les queixes tenien a veure amb les relacions amb el personal. Si els professionals sabéssim això, amb un tracte més pròxim neutralitzaríem més del 80% de les queixes. El que passa és que no som capaços de gestionar els nostres estats emocionals i anem cap a l'altra persona amb la nostra emoció, i les emocions es transmeten, les bones i les dolentes. N'hem de ser molt conscients, d'això.

S'hauria d'oferir una formació específica en les disciplines vinculades amb la Salut?

Hi estem treballant. Però no tan sols en infermeres i metges, sinó que s'hauria d'estendre a altres professionals. I el primer és adonar-se de la importància que té i assumir que riure's d'un mateix representa córrer algun risc.

Però a aquestes persones que porten treballant 24 hores salvant vides se'ls pot demanar bon humor?

Si durant una setmana estàs treballant les teves hores només com un professional i no com una persona, prenent-t'ho tot molt seriosament, mantenint les distàncies, volent fer-ho tot perfecte i sense cometre cap error portes una vida estressant i no saludable. No cal estar 24 hores així, amb 7 ja acabes malament. El que cal incorporar és que les persones necessitem alleugerir la vida a la feina perquè la feina forma part de la vida. Són moltes hores.

El problema no pot ser que aquests professionals conviuen amb moltes desgràcies alienes?

El problema dels professionals és que estan extralimitats. Vivim en un món molt emocional i en la salut hi ha moltes emocions de les desagradables perquè hi ha molta por: patir una malaltia genera molta inseguretat i aquesta condueix a tenir una por, de vegades atroç, del que hagi de passar. Els professionals de la salut van acumulant emocions que no són seves.

I això no s'hauria d'ensenyar a les escoles d'infermeria?

Sí, però no podem fer miracles. Tenim aules grans, celebrem seminaris... però no tot el món ho rep, cal practicar molt.

Quina ha estat la reacció davant del seu missatge?

Hi ha de tot, com en una apotecaria, i mai millor dit. En termes generals, la receptivitat és més gran quan es pot practicar.

Els metges tenen por de riure?

Alguns sí, i tant. Volen riure amb els pacients? No. I matiso la preposició "amb", no "de". També passa amb els professionals que estan fent un llit, que poden riure's d'alguna cosa sense que en facin partícip el pacient que està al llit. Això no és l'assumpte de què parlem. Es tracta d'incloure l'altre o guardar-t'ho per a quan vagis a casa.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto