Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Pepa Fernández, Presentadora i directora del programa de RNE "No es un día cualquiera": "Sents ploure, sents un petard, però nosaltres aspirem que ens escoltin"

 Porta deu temporades al capdavant de "No es un día cualquiera", un dels programes més premiats de la ràdio espanyola. Dos Ondas, l'últim a la seva carrera professional, un Micròfon d'Or, dos Micròfons de Plata i una Antena d'Or, entre altres guardons, testifiquen la qualitat d'un programa en què es parla amb naturalitat de ciència i d'història, de llengua i de filosofia. La prova del seu èxit, les més de 700.000 persones que l'escolten els dissabtes i diumenges a Radio Nacional. Pepa Fernández assegura que tot el mèrit del programa és dels seus col·laboradors: "Si sortís malament, m'haurien de despatxar a mi". Veient-la en directe es nota com gaudeix de les seves cinc hores de programa. Ella confirma que se li fan curtes perquè l'entusiasma la ràdio. Només hi ha una cosa que no li agrada del seu treball: matinar.

Com porta el fet de llevar-se tots els dissabtes i diumenges a les sis del matí?

Sempre dic que Radio Nacional no em paga per fer aquest programa. Estic absolutament segura perquè gaudeixo tant fent-lo que crec que hauria de pagar jo. Tret de les matinades, que les porto fatal.

Diria que sí a un programa de tarda?

No estaria malament. Seria una oferta que consideraria. El que en cap cas no consideraria seria fer un programa de matins cinc dies a la setmana. Em sembla admirable l'esforç que fan els meus companys per matinar tant. M'agrada el cap de setmana perquè són dos programes i això et permet cuidar-los molt, llegir-te els llibres, veure les pel·lícules, preparar els guions... Coses que un programa diari no em permetria.

Què li dóna la ràdio a canvi de les matinades?

Ens ho passem molt bé. Són tòpics allò de "quin gran equip, que bé que ens portem", però és que en aquest cas és cert. Col·laboro amb grans professionals, ens hem fet amics i m'agrada veure'ls els caps de setmana. Perquè, encara que la gent et digui "mira aquests, tots els caps de setmana estan en algun lloc" no és tan meravellós, és un esforç personal. Els col·laboradors tenen altres feines, la majoria. I surten la tarda del divendres per fer el programa en algun lloc d'Espanya i no tornen fins al diumenge a la nit. És un esforç molt gran i la gent que pensa "que bé que s'ho passen" es confon i a més, de vegades, es confon amb mala llet. Ens ho passem bé, però cal veure la part dura de l'assumpte.

Col·labora amb Forges, Manuel Toharia, Jose María Iñigo, Andrés Aberasturi... Així és fàcil fer un programa?

Jo sempre dic als meus caps que si el programa funciona malament m'han de despatxar a mi. Perquè són molt bons, són gent de primera línia en els seus apartats, tenim el millor naturalista, els millors experts en música, el millor dibuixant gràfic... Gent boníssima, i aquesta és la grandesa del programa.

Es diu del seu programa que és culte i entretingut. Més d'un diria que són termes contradictoris.

Aquesta és la gràcia. Haver aconseguit donar informació i motius de reflexió i no ser una llauna. Aquest programa ha apostat sempre no per donar lliçons, ni per crear opinió, sinó per proposar la reflexió. Fa poc vam fer una tertúlia de quaranta minuts sobre la prudència. Perquè, vam pensar, és important en la vida? Sí. Llavors, en parlem. Potser farem pensar la gent. Potser diuen: "Doncs jo tinc una actitud massa prudent davant certes coses o massa temerària". No pretenem arribar a cap conclusió. Però sí que volem establir un tema de reflexió.

Mai s'ha sentit pressionada per a parlar del cor?

No parlar de la crònica social és una aposta meva. Jo no tinc interès en aquestes coses. Sempre penso que és molt respectable que agradin a la gent, però no crec que el temps que Radio Nacional m'ofereix administrar, el pugui dedicar a coses que no aportin alguna cosa. De manera entretinguda, divertida, però que aportin. Jo, de tots els programes m'enduc alguna cosa. Una paraula que no conec, conceptes que em fan pensar, alguna cosa.

El seu programa no té oients, té "escoltadors". Per què?

Molts ens diuen que no és correcte, però és una paraula correctíssima. Ens la va suggerir un escoltador quan començàvem. Ens va dir: "Aquest programa no és per a sentir-lo, és per a escoltar-lo, així que jo em considero escoltador". Em va semblar tan bonica! El que parla pretén que l'altre escolti. Tu sents ploure, sents un petard, però escoltes qui t'interessa el que diu. Hi ha gent que sent la ràdio i la té de fons, però allò a què aspirem nosaltres és que ens escoltin.

Té molts seguidors; què els dóna, als escoltadors?

Quan va esclatar el boom de la televisió la gent deia que la ràdio es moriria, però la ràdio no es morirà mai, perquè et dóna una proximitat imbatible. Hi ha gent que et diu "esmorzo amb tu tots els dies, em llevo amb tu, t'escolto al llit". Això et dóna una relació d'afecte amb la gent que és molt gratificant. Sobretot, és bonic saber que ajudes persones que ho estan passant malament. Qui ha de treballar el cap de setmana o qui fa feines especialment ingrates, qui ha de planxar o ser a la cuina o cuidar un malalt. Som amb ells, ajudant-los, i això és meravellós.

Quan s'asseu davant el micròfon, a qui es dirigeix?

  No pensem en cap edat, ni en cap perfil social perquè ens hem adonat que ens escolta tota mena de gent. Qui és gran i no ha tingut oportunitat d'anar a escola i et diu: "Quant que aprenc amb vostès, vostès són la meva escola". Però també qui té un gran nivell acadèmic, ens escolten catedràtics, per exemple. Quan faig un programa en directe i tinc un moment de reflexió em dedico a veure la cara de la gent i em dic: "Fixa-t'hi, és que hi ha de tot". Des d'un senyor que em deia que m'escoltava des de les vinyes treballant fins a professors, enginyers o arquitectes.

La crisi ha beneficiat la salut de la ràdio? Les audiències pugen.

Bé, l'Estudi General de Mitjans fa diversos mesuraments al llarg de l'any i sempre en alguns puja i en altres baixa el públic de la ràdio. Jo sóc molt cauta amb aquestes coses, amb les audiències de la ràdio en general i del programa en particular. Aquest últim mesurament ens dóna 120.000 escoltadors més, i estic contentíssima perquè això significa que hi ha una tendència a pujar, però no em crec que hàgim guanyat tota aquesta audiència en tres mesos. Les audiències s'han de veure any a any, per a observar les tendències. Això sí que ajuda, però no s'ha de veure una sola onada.

Que les audiències no es mesurin dia a dia és un avantatge de la ràdio sobre la televisió?

Sens dubte. Els que fan televisió i sobretot televisió diària viuen pendents de les audiències i tots reconeixen que és una creu. Perquè, a més, les fluctuacions d'audiència són molt rares. De vegades pots fer un programa que tu creus que és genial i l'endemà l'audiència et dóna un disgust i tu penses: "Amb la bona entrevista que vaig fer ahir..." La televisió castiga molt els professionals, hauria d'haver-hi apostes a llarg termini. Julio César Iglesias sempre diu que a la ràdio un programa no dura perquè sigui bo, sinó que és bo perquè dura. És a dir, les apostes a llarg termini es fan bones. I a la televisió no hi ha temps, perquè el temps són diners en publicitat i, és clar, cal trobar una fórmula que funcioni. Però si els programadors de televisió tinguessin una mica més de paciència, estic segura que molts programes i moltes sèries que s'han retirat al mes, ara tindrien èxit.

Li han anat al darrere, des de la televisió?

He fet coses a la televisió. Però mai no m'han ofert res que fos prou encisador, a la qual no pogués dir que no. Mai no he tingut una gran oferta de la televisió. També és veritat que a la televisió jo no em sento tan a gust com a la ràdio, perquè la ràdio és naturalitat i la televisió, per mi, potser perquè no domino el mitjà, no és naturalitat. No em permet ser jo mateixa.

I si li ofereixen fer aquest mateix programa a televisió?

Molta gent ens diu que seria un èxit. Jo crec que no. Crec que té el ritme de la ràdio. A més, és un programa de ràdio pública, amb unes particularitats que no sé si funcionarien en una ràdio privada.

Per què?

Hi ha programes que només poden ser de ràdio pública. No dic que aquest en sigui un, tinc els meus dubtes, però hi ha programes que només es poden fer en una ràdio pública. Ha d'haver-hi una ràdio pública per a garantir que aquests programes arribin a l'aire. L'anunciant vol programes que tinguin molta audiència. Però hi ha altres programes que, encara que no la tinguin, s'han de fer perquè són de servei social.

Ràdio pública sense publicitat i televisió pública amb anuncis. Li sembla el més correcte, aquest model?

La televisió es podria pagar mitjançant un cànon, però la gent hi estaria disposada? Si, al públic de TVE, tu ara li dius: "Doncs miri, no tindrà publicitat però tindrà un cànon", et diran que no, segurament. I més en un moment de crisi. Seria un altre tipus de televisió, segurament. O hauria de ser-ho. No entraria en el joc comercial.

En el seu programa cuiden molt el llenguatge.

L'altre dia em preguntaven a Calahorra si jo era filòloga. No sóc filòloga, però sóc periodista i m'interesso pel meu instrument de treball, que crec que és l'eina de treball de moltíssima gent, no només dels periodistes, sinó de totes les persones que en la seva feina s'han de relacionar amb els altres. Tots fem servir el llenguatge i tots tenim un cert interès per parlar al més correctament possible. En el programa hem fet una mica de bandera d'això.

Hi ha un descuit del llenguatge entre els periodistes?

Som molt culpables de certes incorreccions que es van repetint. Tots ens equivoquem, jo la primera, però quan m'equivoco intento corregir.

Li pesen més les crítiques o les lloances?

Em disgusten molt les crítiques injustificades. Quan la cosa està justificada i t'ho diuen amb respecte, m'agrada. Però les crítiques maldients, maleducades, no les puc suportar. No pots dir: "Despatxi vostè aquest paio, que no m'agrada". Aquesta crítica no l'accepto. Simplement li dic: "Vostè pot escollir el que vol escoltar, jo no puc escollir qui m'escolta".

Si treballa els caps de setmana, desconnecta entre setmana?

No. No desconnecto mai. Aquest és el problema quan els teus dies lliures són dilluns i dimarts. Ho vulguis o no, et truquen, perquè no treballes en els horaris habituals. Però quan la feina t'agrada, quan és una feina tan meravellosa com aquesta, si em queixés seria una ingrata.

Nota la crisi també en els seus programes?

Els mitjans i les empreses que viuen de la publicitat, en temps de crisi ho passen molt pitjor. Afortunadament, Radio Nacional no viu de la publicitat, però viu indirectament de la publicitat de la televisió i, per tant, els retalls de publicitat, evidentment, ens afecten. Jo treballo enguany amb menys companys que l'any passat.

Internet ha canviat la ràdio?

Internet ha obert unes possibilitats infinites per a la ràdio, infinites. I crec que encara estem començant, que en seran moltes més. Escoltar el programa quan vulguis, descarregar-te'l en un podcast... Això és magnífic. I el correu electrònic permet una comunicació immediata amb el públic. Si t'equivoques, et corregeixen al moment. Encara més, dubtem d'alguna cosa i al minut ja hi ha tres o quatre que responen. És meravellós.

Recorda el seu primer programa?

Va ser terrible. Mai no havia fet un programa en castellà, sempre havia treballat en català. Estava molt nerviosa. Sentia molta responsabilitat. Devia ser la persona més trista del món. Ahir mateix, un matrimoni em va dir: "Jo, a vostè, la considerava horrible".

I encara es posa nerviosa en directe?

Nervis no. Sempre hi ha sentit de la responsabilitat. Els moments puntuals de nervis estan gairebé sempre associats a algú que ha d'estar en antena en mitja hora i no es presenta. Però solc mantenir el tipus. Sóc molt més calmada a la ràdio que en la meva vida diària. Quan acaba el programa, però, penso molt si havia d'haver dit alguna cosa i no l'he dita, coses així. Sóc molt d'autoflagel·lar-me i donar-hi voltes. Hi ha gent que pensa: "Doncs ara ja està, i un cop fet, ja està fet". Suposo que és l'ideal. Però jo sóc de menjar-me el coco. A més, quan sóc conscient dels meus errors, que és gairebé sempre, em castigo molt. La meva principal crítica sóc jo.

O sigui, que, tot i els premis, no es relaxa.

No, gens. No sóc de relaxar-me gens, no m'adormiré sobre els llorers. Ahir, aquestes mateixes persones que em deien que jo no els agradava gens al principi, em van dir també: "Després, vostè va aprendre i el millor de tot és que continua aprenent". I això espero. Sé que ara sé més que fa deu anys i espero que d'aquí a deu anys, si aconsegueixo aguantar aquest ritme, sàpiga més del que sé ara.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto