Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Javier Meana, Director del Banc de Cervells de la UPV/EHU: "Totes les emocions humanes, en el fons, són química o electricitat"

  Les malalties mentals seran en les pròximes dècades, tal com augura l'OMS, un dels principals problemes de salut pública de les societats desenvolupades. La investigació per a combatre els factors ambientals i els factors genètics que desencadenen aquestes patologies adquireixen, per tant, un caràcter prioritari. Enrere queden prejudicis i creences que han llastat el seu estudi. Una bona mostra és el projecte, pioner al nostre país, del Banc de Cervells. El seu responsable és el catedràtic de Farmacologia de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) Javier Meana, un científic que advoca, amb el llenguatge clar i la paciència del divulgador, per desterrar mites i retallar en el termini més breu possible la demora que arrossega l'estudi del cervell del d'altres parts del cos humà.

Quina utilitat té emmagatzemar 1.300 cervells a 80 graus sota zero?

Emmagatzemar cervells perquè sí no té sentit. Tenim cervells destinats a la investigació de malalties mentals, que són patologies humanes que no es poden estudiar en models animals o en conreus cel·lulars.

A qui han pertanyut les mostres dels cervells que conserven?

Tenim cervells de subjectes amb diferents malalties mentals, les més greus: esquizofrènia, depressió, trastorn bipolar... Però també hem de tenir cervells de subjectes sense aquestes malalties mentals per a saber com és un cervell normal en els paràmetres que nosaltres volem avaluar. A aquests s'afegeixen mostres de cervells provinents d'addictes a drogues o morts per sobredosi.

De quin cervell sorgeix la idea de crear aquest banc de cervells?

No és una idea genial. Els bancs de cervells per a l'estudi de malalties del sistema nerviós, com la de Parkinson, són una realitat des de fa mig segle. El banc de cervells per a investigar malalties psiquiàtriques sorgeix més tard, entre altres coses, per la dificultat de captar mostres.

Com les obtenen?

Una via és el cas de les persones que s'han tret la vida. Per a això hem comptat amb la gran ajuda de l'Institut Basc de Medicina Legal i de Rafael Alcaraz, el seu director durant molts anys. A més, es dóna l'especial circumstància que al País Basc, i a diferència de molts altres llocs, no ens movem molt. Això vol dir que naixem, creixem, ens reproduïm i morim en pocs quilòmetres a la rodona, de manera que quan algú mor aquí per suïcidi és molt fàcil buscar els seus antecedents. Això ens permet tenir traçada tota la història clínica d'aquest subjecte, saber si ha tingut diagnòstic psiquiàtric, com ha sigut tractat, en quin període, qui ha sigut el clínic nosaltres normalment el coneixem o hi tenim accés - tenim un mapa general. Això no ocorre a Nova York, on tenim un dels grups competidors més importants, des d'un punt de vista científic, clar.

Però vostè acaba de comentar que no compten només amb cervells de persones malaltes, també inclouen el de persones sanes. Com capten el d'aquestes últimes?

Han de ser morts en principi sobtades, inesperades, no ens serveix algú que mor després d'un procés llarg, una infecció, una cardiopatia... sinó que han de ser morts sobtades inesperades que a més no tinguen malalties mentals. El prototip és l'accident de circulació, per desgràcia és el més freqüent, i a més l'accident laboral, l'accident esportiu...

No li sembla tètric tot aquest procés?

No. A més, no emmagatzemem tota la massa cerebral. En tenim petites mostres. De fet, amb uns grams de teixit podem aclarir moltes coses. És igual de tètric que la persona a qui treuen un trosset de fetge quan hi ha sospita de cirrosi. I en el nostre cas, a més, no és un procediment agressiu per al pacient. El que sí que és cert és que, amb els anys, hem après que tenir aquesta petita quantitat de teixit parlem d'un gram de teixit, menys que una pilota de golf- és insuficient i que en necessitem tenir més mostres, preparacions de talls sencers, i el que hem posat en marxa des de l'any passat és un programa complementari. Un programa de donació.

Quan es refereix al material amb què compta, parla de mostres, però quan analitza una mostra, pensa en la persona a qui ha pertanyut?

En primer lloc no he de pensar, i en segon lloc jo no sé a qui ha pertanyut aquesta mostra perquè l'evolució científica la vas fent a cegues. A més, des del primer moment ens subministren les mostres per un codi en què el nom està blindat.

Aquesta complexitat explicaria que el 95% del que coneixem sobre anatomia química i fisiologia del cervell s'ha après en les dues últimes dècades?

La investigació en el sistema nerviós s'inicia en els aspectes més primaris a les acaballes del segle XIX. L'accés al cervell com a font d'aquestes malalties és posterior a la meitat del segle XX. Per què? De primer per la mateixa dificultat de l'accés a aquest cervell, i a això s'afegeixen les dificultats des del punt de vista ideològic, de les creences. Aquest és el motiu d'aquest retard i, és clar, quan hom quantifica això enfront de la medicina científica en altres àrees, són 200 anys de retard aproximadament. Tanmateix, és possible que en 30-40 anys les malalties mentals estiguen al mateix nivell que moltes altres patologies.

No resulta estrany que el cervell, l'òrgan que pel seu desenvolupament distingeix l'espècie humana de la resta, siga el que menys s'ha estudiat fins ara?

Bo, més que estrany és el més normal. Sempre hi ha hagut una certa resistència a utilitzar els teixits humans i a estes altures no té sentit. És absurd deixar que un organisme es podrisca sota terra o que l'incinerem, quan d'aquest organisme podem obtenir prou informació com per a ajudar altres pacients. Això és clau i crec que la nostra societat ho ha assumit. Si fa 200 anys haguéssem tingut accés al cervell dels subjectes o hagués sigut normal accedir a cervells de subjectes amb demència, probablement avui sabríem molt més de la malaltia d'Alzheimer del que sabem.

En quina proporció xifraria el coneixement que es té en l'actualitat del cervell?

Podria fer demagògia i dir que un 10%, un 20%. Però això és complicat. No sabria respondre.

Es pot traduir a impulsos elèctrics o reaccions químiques les alegries, les penes, els sentiments...?

Sí, en el fons tot o és electricitat o és química. El cervell és un organisme el funcionament del qual es basa en la transmissió d'impulsos elèctrics, i la comunicació d'aquestes neurones funciona per impulsos químics. De totes formes, és un òrgan que treballa de manera coordinada. Per tant, el cervell treballa com un tot, i ho fa en funció del que li ve de fora. Tot és substrat biològic, però aquest substrat biològic necessita de l'ambient per al seu processament i, si no, no té sentit perquè el cervell és una cosa inerta, és una massa d'aproximadament un quilo que té transmissió elèctrica, nerviosa i química i punt.

Que és el que permet que els individus siguem precisament això, individus.

Sí. El fet que el nostre cervell tinga plecs i replecs és una forma de tractar d'introduir el nombre més gran possible de neurones en un recinte d'espai limitat com la cavitat cranial. Podem tenir l'ordinador més potent del món, però si no li fiquem informació no ens servirà de res, no ens donarà respostes per si sol. Cal fer-li preguntes perquè genere respostes.

No resulta depriment pensar que només som química i reaccions elèctriques i que tot el que sentim al final depèn d'això?

No, jo crec que no. Això no vol dir que siguem tots iguals, ho som en el 99% o en el 99,9%. Cal entendre-ho així i, per exemple, el genoma humà ens està tornant a la nostra pròpia realitat. Ens està dient: vostès són així, però amb aquesta petita variació són capaços de ser així de diferents i amb petites variacions d'aquest genoma som capaços de fer que vostès tinguen malalties, formes diferents de pensar o d'actuar o alteracions en la biologia, i que de sobte alguns siguen diabètics, o que siguen més propensos a sofrir depressió quan hi ha circumstàncies ambientals com ara l'estrès, que pressionen molt.

L'OMS pronostica que, els pròxims anys, un dels principals problemes de salut pública seran els trastorns i les malalties mentals. Si tot és genètic, com és que en els pròxims anys se'n registrarà una incidència major?

Perquè tot no és genètic. Hi ha base genètica en pràcticament tot però no és suficient, ha d'haver-hi factors ambientals. Hem de conèixer molt bé quins són aquests factors ambientals perquè, en la mesura que els coneixem, podrem prevenir-los o actuar-hi perquè no incidisquen en la població. Un exemple molt típic és l'estrès, l'augment del qual justifica l'increment de les taxes de depressió. La depressió està augmentant als països occidentals, però jo crec que és així perquè es diagnostica més i millor.

Es calcula que el 2020 serà la causa principal d'incapacitat laboral.

Ja no parlem només de costos directes de medicació o d'hospitalització, sinó de costos indirectes del que suposa la repercussió social en l'entorn de la persona afectada.

Això sí que és per a deprimir-se.

No sé si per a deprimir-se, però són les dades d'algú gens sospitós com és l'Organització Mundial de la Salut. És a dir, si aquestes dades les aporta una companyia farmacèutica que ven fàrmacs antidepressius, doncs... Però si vénen de l'OMS és un toc d'atenció.

I les solucions que es poden plantejar, a més d'investigar?

La primera és conèixer que això està aquí i que ocorre, investigar i conèixer millor les causes de la malaltia, les bases biològiques, els factors ambientals i començar a actuar-hi. Sobre els factors ambientals es poden canviar els estils de vida, no és fàcil, ja ho sabem, perquè sempre és més difícil fer això que prendre medicaments... Les malalties mentals no són diferents.

Un llibre que va tenir cert èxit no fa molts anys reclamava "Més Plató i menys Prozac". Fins a quin punt està en el nostre cap poder frenar o prevenir aquests trastorns mentals o aquestes afeccions?

  En part sí que està en nosaltres. Molts trastorns mentals dels que es denominen menors (s'anomenen així no perquè siguen menys greus, sinó perquè tradicionalment s'han denominat així), com els quadres d'ansietat, els trastorns obsessivocompulsius... són quadres més manejables i molt menys incapacitadors, i en això els mateixos subjectes, ben entrenats i educats, sí que hi podem fer molt. Però sobre les malalties psiquiàtriques majors, com la depressió, l'esquizofrènia i el trastorn bipolar, cal entendre que són malalties greus que requereixen de la intervenció del professional, d'un diagnòstic correcte. El problema és "vendre" aquesta idea. Hi ha certes tendències que transmeten que la medicalització de les malalties mentals és errònia. Però això no és veritat. La medicalització de les malalties mentals contribueix a normalitzar aquestes patologies, com la insulina ho fa amb la diabetis.

En dates recents s'ha publicat un estudi que concloïa que els antidepressius només eren útils per a depressions severes i que per a depressions lleus l'efecte placebo era suficient. A aquesta dada se suma el fet que, per a la indústria farmacèutica, els fàrmacs contra les malalties mentals generen milions i milions d'euros.

Les malalties mentals, com en general qualsevol malaltia crònica, són el plat més abellidor de les companyies farmacèutiques. A aquestes indústries no els interessa el tractament de les infeccions que es curen en 15 o 20 dies i punt. El que volen són tractaments simptomàtics per a tota la vida i, si és possible, amb fàrmacs nous i que siguen molt cars. Quan un llegeix aquesta metaanàlisi descobreix, de primer, que en el cas de les depressions lleus no hi havia diferències entre els grups en tractament i els grups placebo, però sí en les depressions greus. Doncs bé, la primera sospita és que les depressions lleus probablement no eren depressions i que els assaigs clínics es van fer en l'època prèvia al Prozac, època en què en l'etiqueta del que era una depressió i el que no era una depressió tampoc estava molt clar.

Vostè advoca per un equilibri.

Necessitem psicòlegs i fàrmacs, necessitem temps en les consultes i els fàrmacs, no contraposar-ho. Per als sistemes sanitaris continua sent més barat gastar diners en medicaments que en personal, continua sent molt més car el personal, i aquest és un dels problemes que en la salut mental està molt aguditzat. Les companyies farmacèutiques no són germanes de la caritat, són empreses, però en un sector en què també generen resultats, com en qualsevol altra companyia, i amb uns riscs també importants. Treure un fàrmac al mercat no és una broma, costa dues vegades i mitja el que costa l'Airbus 380 i costa de dos a tres vegades, en temps, el que ha costat desenvolupar aquest avió. És clar, això justifica per què són multinacionals i es concentra tant el sector. El pressupost d'una d'aquestes companyies pot ser superior al de molts països.

A ningú li agrada que li diagnostiquen cap malaltia, però quan es parla de patologies mentals sembla que hi ha alguna cosa més...

És cert que es dóna una estigmatització, però també que cada vegada és menor. El reconeixement de les malalties mentals com una patologia més a la qual el sistema sanitari ha de respondre al centre de salut, on el metge de família et veu i et tracta, és bàsic. És el millor que podem fer per a no estigmatitzar. Jo em sent molt orgullós quan vaig a un centre de salut, a un hospital, a la consulta de psiquiatria... i veig la sala amb persones esperant com si fos la consulta del reumatòleg o el ginecòleg, com la cosa més normal del món. Ja no es miren de reüll, a mi em fa la impressió que es viu amb més angoixa a la sala d'espera d'una consulta d'oncologia que en una consulta de salut mental. Per això dic que portem un camí en què aquesta estigmatització va desapareixent.

Vostè donaria el seu cervell a la ciència?

I tant que sí.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto