Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Francisco Ibáñez, Autor de Mortadel·lo i Filemó: "El còmic està viu si es veu als quioscos, i jo ja no el veig"

 Hi havia una vegada un xiquet de Barcelona que, en la crua postguerra, va dibuixar a la vora d'un full de diari, perquè no tenia ni per a paper, un ratolí. A son pare li va agradar tant que, orgullós, el va retallar, el va guardar a la cartera i allà hi va estar fins que, molts anys després, va morir. El que no sabia llavors el petit artista, de nom Francisco Ibáñez, és que els seus dibuixos, en especial els protagonitzats per una parella de detectius anomenats Mortadel·lo i Filemó, vendrien 150 milions d'exemplars i marcarien amb un somriure la vida de diverses generacions d'espanyols, alemanys, danesos...

Vostè va deixar, als anys 60, un lloc fix en un banc per llançar-se a viure dels còmics. Deu ser un dels pocs que ha girat l'esquena als bancs i ha viscut per a explicar-ho.

 Vaig fer com Hernán Cortés, cremar les naus. I la veritat és que no era el més normal. En aquells anys, en comptes d'anar-se'n així, dient "aquí us quedeu", es demanava l'excedència, per si de cas. Però jo ni la vaig demanar. L'única cosa dolenta va ser comunicar-ho a casa, amb mon pare que em deia "Estàs boig, estàs boig, fill meu". Després, quan vaig començar a guanyar dinerets, ja em deia "Bé, bé, sembla que no està tan malament".

La seua producció d'historietes és immensa. Només de Mortadel·lo i Filemó, n'ha publicat més de 150 àlbums. No deu tenir, com Alexandre Dumas, un exèrcit de col·laboradors?

No, i ara! Ni col·laboradors, ni el clàssic negre de la literatura. Res, no hi ha res. Quan fa alguns anys venien els periodistes, gairebé tots molt joves, a casa a fer-me entrevistes se sorprenien, perquè entraven a l'estudi i no hi veien res, ni ordinadors... res, només una màquina d'escriure i vella. Els joves d'ara no conceben que encara es puga fer alguna cosa sense recórrer a aquest repugnant aparell anomenat ordinador.

Vostè fa tot el procés?

Sí, és clar. Quan una persona llegeix una historieta només es fixa en el dibuix, dibuix i dibuix, pensa sobretot en la part gràfica. Però el més difícil, i el que té vertadera importància, és allò altre, la lletra en si, la idea.

Vostè assegura, a més, que no dibuixa bé. Falsa modèstia?

Com a dibuixant sóc normalet. Quan veig els dibuixos d'alguns dels meus companys, que perfectament podrien penjar-se al Prado, a mi se'm cau la bava. Jo no hi arribe, mai hi he arribat. Els meus dibuixos són normalets, amb un guió en què passe moltes, moltes, moltes hores llimant i perfilant.

Dedica més temps, llavors, a pensar la història que a desenvolupar-la.

A mi, quan em pregunten el temps que tarde a fer una pàgina, els dic que la part gràfica poden ser cinc o sis hores, i l'altre... doncs pot ser que un dia estiga inspirat i tarde 10 minuts a fer una bona història, o que tinga un nuvolet i tarde una hora o dues, o tenir un nuvolot i aquí passen les hores i passen... i no hi ha manera de sortir-ne.

Quin procés segueix per a crear una història?

 Això no té res de particular. Es podria comparar amb el treball del músic, que agafa un pentagrama i va pensant les melodies, les va anotant, després les acaba i agafa la trompeta i va provant i es posa a interpretar. Jo faig el mateix, el meu paper pautat és un bloc normal i corrent, comence a idear, ho vaig anotant tot en el paper, ho vaig unint i quan està preparat el guió, en comptes d'agafar la trompeta, agafe el llapis i comence a dibuixar.

Quantes hores hi dedica al dia?

Totes, totes les del dia. Fins i tot els dies festius. Jo no conec vacances ni caps de setmana, sempre tornant-hi de nou, sempre encadenat al tauler.

Com a lector li ho agraïsc infinitament, però m'imagine que, a la seua família, molta gràcia no li deu fer.

Imagina-t'ho. Em diuen: "Sí, guanyaràs diners, però per a què dimonis els vols si no podem anar enlloc..." i el pitjor és que tenen tota la raó del món.

Vostè gaudeix fent aquest treball.

 Bé, he viscut temporades, quan estava en l'antiga editorial, en què he arribat a fer vint pàgines en una setmana. En aquesta professió, fer quatre o cinc, màxim sis, paginetes a la setmana està bé, és el normal. Fer-ne deu és una heroïcitat, gairebé increïble, i fer-ne vint és una bogeria. I jo ho vaig estar fent. Jo gaudiria amb la meua professió si en comptes de fer-ne deu o vint pogués fer menys pàgines, encara que estigués les mateixes hores treballant, però recreant-m'hi més. És que hi ha vegades en què arribe a odiar els personatges i després m'hi reconcilie, mantinc una relació d'amor-odi. Hi ha moments en què els cremaria tots. Precisament, al març de l'any passat vaig gaudir molt quan em van fer una falla a València, jo estava allà i al meu voltant tots els personatges, i em van convidar a encendre-la... i vaig gaudir tant d'aquell moment, quan es cremaven... Després de 50 anys, ja és hora de cremar-los, vaig pensar. Però després es passa.

Amb 50 anys en la professió i autor dels personatges de còmic més coneguts a Espanya amb diferència, li continuen pressionant, telefonant, perquè entregue les pàgines a l'editorial, o ja té un estatus?

Ja no em telefonen tant, són conscients que amb el temps s'agreix una mica el caràcter i que igual els puc dir: "Aneu-vos-en a fer punyetes"... Ja ho diu la meua dona, "les teues historietes tindran una gràcia boja, però fill, aquí a casa tens un caràcter insuportable" i crec que també té raó.

Però ara viu menys pressionat, més a gust, no?

Bé, però es fan moltes pàgines. Tinga en compte que estic treballant en una mitjana d'uns sis àlbums anuals, que dit així tampoc és res, però fixe's: la resta de companys d'aquesta professió solen fer un àlbum cada any o cada dos o tres anys.

Però els sis àlbums els fa per amor a l'art o per estretors hipotecàries o econòmiques?

Per estretors hipotecàries no. El còmic continua una línia descendent: abans, cada setmana en sortien 200 col?leccions, el Capitán Trueno, Tormenta, Relámpago... tots els efectes atmosfèrics tenien el seu capità. Això com a dibuix realista. Com a dibuix còmic hi havia Pulgarcito, Tiovivo. Ja no en queda res, només Mortadel·lo. Així, que cal pensar que mentre aquest personatge aguante, treballarem, continuarem aprofitant el moment.

I vostè no està cansat de Mortadel·lo i Filemó?

Sí, i tant que sí. Ja en tinc més de setanta, em vull jubilar. Però em diuen un altre any, un altre...

Fins quan, llavors?

No em pose data. Sempre dic que no m'agradaria estar tant de temps com un magnífic company meu, Escobar, l'autor de Zipi Zape, Carpanta... que va estar fins als últims dies, ja malalt d'Alzheimer.

Els seus néts deuen estar encantats de tenir un avi tan divertit com vostè?

Són molt petits, un de quatre mesos i un altre de quatre anys, i ja els agrada el que faig, ja. Això em satisfà moltíssim, la veritat. El més gran em diu: "Iaio, explica'm un conte... però de Mortadel·lo".

Vostè dedica molt de temps a atendre el seu públic. Ja els agradaria a molts firmar tants exemplars com ho fa vostè.

Sí, sí, de segur. Jo sóc el que més firma d'Espanya. Una vegada, a Jaén, vaig començar a firmar a les sis de la tarda i vaig acabar a les dotze de la nit, cada vegada arribava més gent... Jo firme a tots, si hi ha mil persones firme de la una a la mil, a tots, encara que després no puga alçar-me de la cadira. Sempre. El públic és magnífic. Em diuen: "No ho deixes mai, no et poses malalt..."

A més, no es limita només a posar: "Amb afecte: Paco Ibáñez"

No, no. Els pose una cara de Mortadel·lo disfressat de bestiola... a cadascú una cosa. I se'n van la mar de contents.

Comenta que no dibuixa gaire bé, però ¿vostè és conscient dels milers i milers de persones que han pres com a model un dibuix de Mortadel·lo i Filemó?

Milers, una infinitat. De vegades, els xiquets em porten dibuixos i dic: "Mira el punyeter, però si ho fa millor que jo! Si jo sabés fer això...!"

Quina sensació té quan veu l'èxit que ha tingut en altres països com Alemanya, on s'han venut 50 milions de còpies de Mortadel·lo i Filemó, a Dinamarca, Holanda...?

Sí, sí, se'n venen per tot Europa, excepte a Anglaterra, ja sabem que són una mica rarets i crec que no hi sortiran mai. Els gags que jo faig agraden a tot arreu. A Alemanya, vam tenir l'enorme sort de comptar amb un traductor genial, que va saber adaptar molt bé la forma de parlar, la psicologia del personatge al seu propi guió i es va començar a vendre molt bé, allà.

Vostè continua llegint còmic?

No, no tinc temps. A més, ja no n'hi ha. Aquí, l'única cosa que s'ha quedat és El Jueves, però és una revista satírica. En queda alguna cosa a les botigues especialitzades, però jo considere que el còmic està viu si el veig als quioscos, si no, no. I ja no se' veuen.

I llibres?

Sí, això sí. Sóc un enamorat de la lectura. Als llocs més inversemblants (riu), però sí, llegisc.

La fórmula de començar de molt jovenets llegint còmics i acabar llegint llibres, la recomanaria per a fomentar la lectura?

I tant, jo ho he dit moltes vegades. Si hi ha alguna cosa que temen els xiquets són aquelles bestioletes negres anomenades lletres. El xiquet, quan agafa un còmic ja ha vençut el primer obstacle, les bestioletes negres, perquè gairebé no hi ha lletres, només les que hi ha en les bafarades. I aquestes poquetes lletres sí que aconsegueix anar empassant-se-les a poc a poc, i d'aquí és normal que passe a novel·les juvenils. Ara, amb les maquinetes, ni bestioletes negres ni res, ja no es llegeix, ara tot és audiovisual.

Per això té tanta mania als ordinadors?

Jo sempre he sigut molt amant de les coses que es fan amb les mans. Jo mai he sabut com funciona un ordinador. El meu nét de quatre anys en sap més que jo, em fa una vergonya... La meua filla me'n va comprar una vegada un, em va dir: "Deixa d'usar ja el tam tam", però no m'hi acostumava, no m'aclaria. I quan alguna vegada aconseguia fer un text, com jo utilitze molt les onomatopeies, aquell estúpid trasto em deia que això estava mal escrit, que el corregís, i jo li deia "calla't" i res. El vaig ficar en un armari.

Còmic o "tebeo"?

"Tebeo". No per res, però jo pertany a l'època en què s'anomenava "tebeo", i el còmic es presta a confusió perquè és més general.

Quina fórmula utilitza perquè les historietes de Mortadel·lo i Filemó agraden, no a una o dues, sinó a tres generacions diferents, i que agraden de la mateixa manera?

M'adone que la gent que rebutjava alguns personatges era per la monotonia, per la repetició. Jo, quan ja portava uns anys amb Mortadel·lo, em vaig dir: "Ara ho enriquirem", i el vaig enrolar en les files de la TIA, i va agradar molt als lectors. Vaig inventar personatges, el Bacteri... Quan això comence a fracassar, ja veurem si invente una altra cosa, o si s'acabarà Ibáñez.

Si hi ha una cosa que defineix les historietes de Mortadel·lo i Filemó són les disfresses de Mortadel·lo. Com se li va ocórrer?

Doncs va ser, precisament, una altra idea per a treure'l de la rutina, de la monotonia, d'aquesta inèrcia dels personatges. Al principi, el personatge ja es disfressava, i treia les disfresses d'un barret, però vaig pensar "aaai, estic enganyant el lector", i així, en comptes de disfressar-lo, el vaig convertir en un transformista. Així, s'ha disfressat des d'una puça fins del mateix Déu.

Queda alguna cosa de la qual no s'haja disfressat Mortadel·lo?

I ara! Si em torne boig buscant disfresses...

I vostè s'ha disfressat alguna vegada, de Mortadel·lo, per exemple?

Sí, una vegada em vaig disfressar amb un vestit d'etiqueta, quan em vaig casar, però ja no ho tornaré a fer , he, he...

Si hi ha un personatge real que apareix a les seues vinyetes és vostè mateix, i ho fa, a més, amb molta ironia. No se li pot negar la capacitat que té de riure's de si mateix.

Sí, sí. Sempre, amb molta humilitat. Això agrada molt a la gent.

A banda del treball, què es pren seriosament?

El treball i el treball. Bé, els netets. Fixa't que jo, a casa, quan havia d'anar a algun lloc deia: "Que ningú no em toque res, que en munte una de grossa", i allà no hi entrava ningú. Ara, el meu nét entra, em toca els pinzells, tot... i a sobre se'm cau la bava. Ja ho veus. Això sí que m'ho prenc seriosament.

Diu que la historieta, ara mateix, es redueix a un àmbit gairebé de botigues especialitzades.

És una llàstima. Hi ha molts que em diuen "millor per a tu, així no hi ha competència", però no és això. Si hi hagués afició pel còmic de segur que hi hauria públic per als mil companys que hi estiguéssem treballant. No passaria res. Fa molta pena que a una professió a la qual he dedicat 60 anys, caiga, caiga, i que no hàgem sabut mantenir-la...!

I no hi ha possibilitat de canviar-ho

Bé, és molt difícil Jo crec que canviarà de suport. Podrà sortir en forma de videojocs... per aquí sí.

És veritat això que Mortadel·lo el llegíem més els xiquets i Zipi i Zape les xiquetes?

No té res a veure. En general, els lectors dels "tebeos" han sigut més xiquets que xiquetes. Com ara, que els principals seguidors són adults, però adults, adults. De vegades, en les signatures, hi van senyors de 80 i 90 anys als quals pregunte pel nom del nét i em diuen "no, no, si és per a mi, que sóc un seguidor de tota la vida". El públic femení s'ha inclinat més pels productes específics que es van fer per a elles, que si Florita, Mari Luz, Esther... Per cada 100 dibuixants d'historietes masculins n'hi deu haver hagut 7 o 8 de femenins, però no sé per què.

Fuig del que és políticament correcte?

Fuig del que és polític, senzillament, i no em deixe guiar per modes...

És tan detallista en la vida real com en els dibuixos?

Doncs sí. En sóc prou. En els dibuixos sóc molt exigent amb mi mateix, fins a l'últim detall... i en la vida real també, sempre estic pendent de la mínima coseta. La meua dona ja em diu: "Que llandós que ets", i té raó.

On va aprendre a dibuixar?

En cap lloc. T'hi dediques perquè t'agrada i des de menut. Veuràs, el primer dibuixet que vaig fer, amb quatre anys, en aquells temps difícils on no hi havia paper ni res, va ser un ratolinet en la vora d'un diari, i a mon pare li va agradar molt, el va retallar i el va portar tota la vida a la cartera guardat fins a l'últim dia. Així són les coses, t'agraden o no t'agraden.

-Totes les il·lustracions han estat cedides per "Edicions B"-


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto