Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

Davall el pes de l'espera

L'ajuda de la figura del psicòleg clínic és clau per a afrontar les dificultats i els destrets que marquen el procés de diagnòstic, tractament i control de malalties de difícil curació

 L'espera no és senzilla. Menys encara quan a la incertesa se suma la por de rebre una notícia que no es vol sentir. Són moltes les persones i les famílies que s'enfronten a una situació així quan apareixen malalties de difícil curació, amb un deteriorament físic notable o una pèrdua de capacitats sensorials i cognitives. La tensió, a més d'una alteració eventual de l'emocionalitat amb canvis de conducta notoris, també es plasma en una gestió diferent dels temps en funció de les etapes de la malaltia, el seu tractament, els intervals de control i les esperes. En tots aquestes fases, la figura del psicòleg clínic és una ajuda valuosa i útil per a superar dificultats i destrets emocionals, que, si no es prenen les mesures adequades, poden desembocar en una depressió.

Etapa de trànsits

En la fase inicial d'aquest procés, que es pot estendre des del moment del diagnòstic inicial fins que les primeres proves clíniques confirmen l'abast de la malaltia, el "sóc un malalt" passa a ser el principal pensament, encara que sovint s'oculta als altres. Així ocorre en oncologia i altres especialitats, on es dóna una transició clara del "jo-persona" al "jo-càncer" i d'aquest al "jo tinc càncer".

Aquest trànsit s'acompanya d'un segon cicle en què es van alternant moments d'optimisme, fins i tot d'eufòria, amb d'altres d'abatiment. En els primers, el pacient sol mostrar-se col·laborador i predisposat a disputar la batalla contra la malaltia. Es manté viva l'esperança de curació o, si més no, de mantenir una qualitat de vida raonable durant llarg temps. Al mateix temps, apareix també la resignació, en major o menor mesura segons la capacitat del malalt d'assumir males notícies. És resignació per la duresa del tractament, especialment en oncologia, o per la incertesa sobre l'evolució prevista.

Els familiars i els mateixos pacients no han d'espantar-se davant d'aquests alts i baixos. Els experts recalquen que els dos cicles són lògics dins de la malaltia. Que el pacient ho veja de la mateixa manera pot dependre que col·labore més o menys en els tractaments proposats. Una qüestió essencial perquè, habitualment, es tracta de teràpies llargues i estressants i les bones notícies poden escassejar. És llavors quan la figura d'un psicòleg clínic pot contribuir a millorar l'estat d'ànim i, amb això, la relació metge-pacient.

Temps d'espera

 En qualsevol cas, hi ha coincidència entre els experts a assenyalar que el pacient, siga quin siga el seu estat, sempre està esperant: des que ingressa en un hospital fins que rep el diagnòstic; des de llavors fins a l'inici del tractament i, una vegada finalitzat, fins al control següent i les proves exploradores. No és estrany que en aquestes fases apareguen quadres d'ansietat o símptomes de depressió. Per això, cal estar preparat i saber que l'ajuda psicològica és viable, possible i útil.

La síndrome de Dàmocles

Precisament, si alguna cosa tenen en comú els malalts que reben un tractament crònic per a una malaltia de futur incert, és una gestió deficient dels temps. Alguns psicòlegs clínics identifiquen l'arrel del problema com la síndrome de Dàmocles. El temor a una mala notícia, com podria ser el fracàs de la teràpia, un rebrot de la malaltia, l'extensió d'aquesta o la pèrdua de qualitat de vida per una minva física o cognitiva, pengen com l'espasa de Dàmocles sobre l'ànim del malalt. Aprendre a gestionar correctament l'impacte emocional pot ajudar el pacient a reorientar la seua conducta cap a una situació de certa normalitat i a interpretar millor la informació mèdica i les seues conseqüències. L'ajuda d'un psicòleg serà sempre benvinguda.

Afrontar el diagnòstic

La vulnerabilitat emocional marca l'espera d'un diagnòstic sobre una malaltia greu. Heus ací algunes pautes per a afrontar-ho.

Sotmetre's al diagnòstic no té res a veure amb l'evolució de la possible malaltia. Si es pateix, està present i evoluciona al seu propi ritme.

Si es va postergant la data de la prova, les possibilitats terapèutiques poden anar disminuint en eficàcia, i a més la persona no aconseguirà treure's el problema del cap.

La por i la incertesa són uns pèssims companys de viatge. Fan la persona més esquerpa, trista i pessimista. I acaba afectant la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta.

Afrontar (amb serenitat o sense ella) els moments difícils, i assumir amb maduresa i responsabilitat els problemes permet a les persones ser més fortes i confiades en les seues possibilitats: reforça la seua autoestima.

La sala d'espera

La sala d'espera, malgrat el que es puga pensar, pot adquirir un significat positiu per al malalt. Tot i com sol ser de molest passar hores i hores a l'espera d'una consulta que es pot resoldre en pocs minuts, el pacient pot percebre aquest temps com "el seu temps". Són unes hores molestes i insatisfactòries, però que formen part de la resposta que es busca. La consulta s'inicia amb l'arribada al centre sanitari i finalitza quan se'n surt. Entremig hi ha el paperam, la programació de proves, la recollida de resultats i la visita a l'especialista. És l'equivalent a un programa que inclou compartir el temps amb persones que viuen situacions semblants

Temps menors

Hi ha esperes que no sempre cauen bé. Per exemple, el retard d'uns pocs dies de la consulta de l'especialista. Del metge esperem la confirmació d'un diagnòstic o, per contra, que ens indique que tot continua igual. Per tant, es tracta d'una data esperada que tanca una etapa per a obrir la següent. Moure-la genera inquietud, desfici i desassossec. En situacions puntuals pot fer créixer estats d'ansietat o de depressió. En d'altres, un alliberament: siga quin siga el resultat de la consulta es pot preveure un futur immediat.

Por del futur

Entre els pacients oncològics hi ha un cert temor del futur. Es manifesta sobretot en etapes pròximes a la curació, quan els temps entre control i control són més separats. Pel fet d'espaiar les visites (de tres mesos a sis, a l'any i així successivament fins als cinc anys) apareix la sensació de pèrdua de control. Aquesta mateixa sensació, en general passatgera, sorgeix després d'abandonar un període d'hospitalització o en acabar un tractament prolongat. Encara que la percepció negativa remet amb el temps, no ha de descartar-se rebre ajuda mèdica.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto