Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Guillermo Echegaray, psicòleg: "Estem creant xiquets consentits"

  Guillermo Echegaray, doctor en Filosofia per la Universitat de Navarra i llicenciat en Psicologia per la Universitat Gregoriana de Roma, rep en la seua consulta, un espai pintat de colors alegres, un nombre creixent de xiquets i xiquetes, adolescents, pares, mares, solters, divorciats o vidus que hi van a la recerca d'ajuda. Persones que prenen la decisió de recórrer a un especialista capaç d'oferir-los eines amb què solucionar conflictes. O senzillament que requereixen un suport per valdre's en una societat massa exigent.

L'evolució social ha desdramatitzat la visita el psicòleg, fins fa no gaire un assumpte tabú. S'ha posat fi a la idea que sol·licitar-ne l'ajuda és signe de debilitat o una pràctica limitada als qui pateixen d'una alteració seriosa en l'equilibri mental. Segons Echegaray, aquest fet s'emmarca en una societat en què les persones volen ser subjectes actius dels seus propis canvis i es resisteixen que l'atzar, el pas del temps o la resignació marquen el seu desenvolupament personal.

Per què i quan cal sospesar la conveniència d'acudir a un psicòleg?

Generalment, quan una persona pren la decisió de demanar ajuda per canalitzar la seua vida o sent la necessitat d'estar acompanyat per resoldre un problema, ho fa com a conseqüència d'un detonant que l'adverteix que alguna cosa no funciona, que alguna cosa no va bé en la seua vida. Pot ser una ruptura, un dol, un malestar o una depressió. Però això només és la punta d'un iceberg fonamentat en conflictes sense resoldre. Un psicòleg ajuda a solucionar problemes fent de guia en la seua trobada i en la posada en marxa de solucions. Un psicòleg no et diu el que has de fer, pot ajudar a fer-te preguntes i a acompanyar-te en el camí mentre les resols.

Es tracta de confiar a una persona una cosa tan delicada com és el benestar psicològic. Com podem tenir la garantia que el professional ens pot ajudar?

El psicòleg no està lliure de dificultats, de conflictes i d'immaduresa, però l'important és que aquestes debilitats no influïsquen en la trobada psicòleg-pacient, ni condicionen la teràpia. Això és clau per a tots aquells que treballen ajudant els altres. Siga quina siga la professió, cada vegada es fa més necessari facilitar espais de diàleg mutu entre professionals en què se supervise el treball propi. En el cas dels psicòlegs cal estar alerta i es tracta de no acomodar-se: el psicòleg no està immunitzat davant els problemes que ajuda a resoldre i, alhora, no pot convertir-se en un ésser impermeable al desenvolupament psicològic d'una societat i dels seus conflictes.

En l'actualitat, col·legis, empreses, serveis públics de salut i altres institucions disposen de psicòlegs per a alumnes, treballadors o pacients. Per què aquesta necessitat? És preventiva o és facultativa?

Les dues al mateix temps. Hem de partir de la idea que l'estructura de la societat actual és líquida i els valors són menys sòlids. Abans, una persona sabia el que havia de fer des que tenia 18 anys. Els rols socials eren fixos: si eres dona, trobaves un xicot, et casaves, cuidaves dels fills i de la llar; si eres home, aconseguies un treball, una dona que et donava fills i sabies com funcionar. Però la societat actual es troba amb estructures i valors més nombrosos i variats, fet que implica un augment enorme de possibilitats que deriva en decisions. Això indubtablement deixa la persona més lliure, però també més confusa davant els passos que ha de fer en la vida.

Sembla que moltes respostes tenen l'origen en la família.

La família és un sistema del qual no ens podem alliberar. No parle d'institució, parle de sistema. Tots som fills d'un pare i d'una mare, tots, i aquest fet el portem inherent a la nostra persona i ens condiciona. És una cosa que no depèn de la voluntat, ni del coneixement, ni de l'educació, ni de factors externs. És una cosa que portem inscrita a l'interior. Cada persona té dos pares, quatre avis, vuit besavis. Venim d'un lloc. Aquest fet repercuteix en la nostra vida més del que podem pensar, i de vegades, més del que creiem que ens influeix.

I els fills de famílies monoparentals?

Tenen un pare biològic. Això està inscrit en els seus gens. És un fet que no es pot negar. També passa amb els fills adoptats: una força profunda els porta a buscar, d'alguna manera, els seus pares biològics.

És conscient que aquest pensament pot ser molt discutit, més ara quan comencen a emergir noves formes de família?

 Una cosa és com s'ha d'organitzar i reconèixer la família com a institució. Aquí no entraré, no sóc sociòleg ni polític. Però no es pot negar un fet certament i rigorosament científic: l'ésser humà és resultat de la fecundació d'un òvul, però d'aquest òvul i no d'un altre; i d'un espermatozoide, d'aquest espermatozoide i no d'un altre. Cada ésser rep 46 cromosomes, 23 de la mare i 23 del pare. A nivell psíquic la persona està inserida en aquest origen. El conega o no. Admetre-ho i treballar des d'això té a veure amb la solució de molts problemes.

En què es tradueix tot això?

En principis. Els que són anteriors tenen preferència sobre els que són posteriors. Els pares donen i els fills prenen. Els pares són grans i els fills petits. Dit així pot resultar simple, però moltes vegades et trobes problemes que tenen a veure que els fills s'han cregut superiors als pares, o que no s'ha respectat que va haver-hi algú anterior que va ocupar un lloc determinat en el sistema.

Per què és tan important la infància en la psique d'una persona?

Un xiquet ho absorbeix tot. A mesura que ens fem adults, les nostres estructures es tornen més rígides, però la ment d'un xiquet no té límits, està oberta. Els semiòlegs afirmen que un bebè està capacitat per poder pronunciar tots els sons de totes les llengües del món. A mesura que transcorren els dies aquesta facultat queda limitada, i quan complisca cinc anys li serà ben difícil pronunciar perfectament els sons de, per exemple, el croat, si aquesta no és la seua llengua materna. Una cosa semblant ocorre a nivell psicològic. El xiquet, quan neix, pot absorbir tots els missatges i els impulsos. Això el fa molt vulnerable, i per això el que té lloc en la infància té molta més força que el que ocorre quan som més grans.

En situacions normals, un xiquet viu protegit per la família, els seus pares vetllen perquè no hi haja problemes; per què aquestes dificultats són inevitables?

El xiquet desprèn molt d'amor cap a la seua família, ho donaria tot pels pares. Això el porta a estar desprotegit davant la maldat i davant el dolor, voluntari o involuntari. No sap salvaguardar-se. Per exemple, abans dels vuit o deu anys un xiquet és incapaç d'elaborar un dol. No té els recursos per plorar la pèrdua del pare o la mare, per conèixer-la i assumir-la. Això provoca que en la vida adulta apareguen dificultats de molts tipus. No és estrany que patisca el que s'anomena "el moviment interromput cap als pares". Era tan dur allò que va viure que és incapaç d'acostar-se interiorment al pare o la mare que va morir. Quan no pots tenir bé el pare o la mare en la teua vida et falta una font vital essencial.

Diu que el xiquet ho donaria tot pels pares. Fins a quina edat és sa que això siga així?

No és sa mai, però és així. El xiquet pensa: "Per favor que no li passe res al papa o la mama, preferisc que em passe abans a mi, preferisc estar jo malalt que ho estiguen ells". El xiquet que manté aquest pensament, que l'interioritza més enllà de la infància, altera els principis: es posa per sobre dels pares, i no s'ajusta al fet que els pares donen i els fills prenen. De vegades ocorre que un fill o una filla decideix no gaudir de la vida com a compensació a un problema. Mantenen aquella fórmula màgica que li va servir de menut: "Si la mama es cura, no saltaré mai més per sobre la butaca". La mama es curava. I aquestes formulacions són més habituals i influeixen més del que es podria pensar. No parle de coses rares alienes a la vida quotidiana: un fill o una filla en compensació decideix no casar-se, o fracassa en els estudis, o s'aboca a la beguda. És un tipus de compensació màgica estranya, perquè no ajuda ningú, però es dóna. Per cert, això mateix ocorre en les organitzacions empresarials.

Tornem a la família. Com es manté l'equilibri pares-fills quan el xiquet creix?

En les famílies hi ha dos conceptes que estan relacionats íntimament: la innocència i la culpa. No acabem d'adonar-nos del pes que els dos tenen en la nostra manera de viure en els grups i, en concret, en la família. Quan pertanyem a un grup ho fem amb un sentit d'innocència profund. No parle d'innocència i culpa en un sentit moral. És una cosa diferent. Pensem en l'adolescent que fuma. Respecte al grup d'adolescents que fuma, aquest xic se sentirà innocent; però de cara als pares que veuen el perill de fumar, se sentirà culpable. No fumar enmig d'un grup d'adolescents fumadors significa d'alguna manera trair-los. Un fill sempre vol preservar la seua innocència davant els pares, però mantenint-se innocent no creix. Créixer sempre significa, d'alguna manera, fer-te culpable: no respondre a expectatives, frustrar desitjos, independitzar-te... Al final, sempre es donaran situacions que generen dolor.

Tanta por es té a sentir dolor?

Més que el dolor, aquesta societat maneja molt malament la frustració. Encara que quede malament dir-ho, determinada psicologia de l'autoestima està sent perjudicial. Creure que un xiquet no se'l pot frustrar perquè se'l pot ferir en l'autoestima porta, de vegades, a evitar-li qualsevol patiment i a no enfrontar-lo a la seua responsabilitat. Això genera infants dèbils i incapaços de superar els obstacles. Estem creant xiquets consentits i quan creixen volen continuar estant consentits. Si a això se suma certa gelosia excessiva en els primers anys de la vida, el resultat és una situació artificial de protecció. És inevitable que un xiquet sofrisca desencontres, frustracions, correccions. És la vida.

Com se'ls ajuda llavors a créixer feliços?

Estant amb ells i estimant-los. A ells, al que són, des de nosaltres, des del que som. Si els pares i mares ho fessen tot perfecte, complissen sense errors un guió ideal, crearien titelles que es mouen per fils. Cal equivocar-se i sofrir perquè això proporciona l'element de superació.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto