Ciutats i medi ambient: Cap a una ciutat verda

  Les ciutats creixen alhora que ho fan els problemes provocats pel soroll, la contaminació, la desertificació o l'impacte del canvi climàtic. Al segle passat se somiava amb l'ideal de ciutat jardí, que proposava una unió entre allò urbà i allò rural. Però les grans ciutats han crescut de forma desmesurada, tenen altes densitats de població i pocs espais naturals. A més, han d'enfrontar-se a nous problemes com el trànsit, l'energia o l'escassetat d'aigua. Per això, el concepte ciutat jardí ja no és realista i les ciutats s'han de reinventar per ser una mica més verdes i sostenibles.

Tapiola és el somni d'una ciutat jardí integrada en la naturalesa. A vuit quilòmetres d'Hèlsinki, aquesta ciutat finesa de 41.000 habitants es va concebre al 1953 seguint l'ideal de ciutat jardí del començament del segle XX. Està formada per diverses seccions residencials separades per cinturons verds. Cadascuna s'organitza en diversos poblats que s'agrupen al voltant d'un centre comercial i de serveis, dels quals parteixen camins i parcs que condueixen als diferents poblats. Enmig d'aquestes seccions se situa una altra àrea, la "City", on es reuneixen edificis institucionals, despatxos i comerços. Les fàbriques i indústries es troben en una altra àrea específica envoltada de vegetació a fi de reduir el soroll i la contaminació, però bastant prop com per poder arribar-hi caminant. Així i tot, Tapiola està molt lluny de la realitat que s'ha imposat a les grans ciutats del planeta, basada en una urbanització cega amb millor o pitjor fortuna.

Sostenibilitat urbana

La meitat de la població del planeta, 3.200 milions de persones, viu en ciutats. Part d'aquesta ciutadania, en especial als països rics, busca una forma de vida més pròxima a la naturalesa en urbanitzacions de xalets i adossats. Però no és una opció millor: segons tots els experts, són ecològicament insostenibles pel consum exagerat de sòl per persona, l'alta despesa energètica i la dependència exclusiva del transport en automòbils particulars.

Un altre dels grans problemes que assoten les ciutats té a veure amb la gran dependència de l'exterior quant a recursos i la gran capacitat de generar residus. S'ha calculat que en una ciutat d'un milió de persones al món occidental entren cada dia 2.000 tones d'aliment, 625.000 d'aigua i 9.500 de combustible. Els residus no són menors: 500.000 tones d'aigües residuals, 950 tones de contaminació aèria i 9.500 de residus.

El camí cap a una ciutat verda passa per millorar en sis àrees interrelacionades: aigua, residus, aliments, energia, transport i ús del territori. L'informe "Reinventant les ciutats per a les persones i el planeta" del Worldwatch Institute aborda algunes idees per a millorar la gestió d'aquestes àrees. Entre elles destaquen les següents:

• Transport i territori
  Un exemple de planificació integrada és la ciutat de Curitiba (Brasil). Al 1970, la ciutat va establir diverses carreteres principals que transcorrien des del centre fins a la perifèria perquè fossen les vies de circulació principals, i les zones intermèdies van quedar com a zones de vianants. A Curitiba una de cada tres persones té cotxe, però els dos terços dels trajectes es fan en transport públic. Des del 1974, el trànsit va descendir un 30 %.
• L'aigua i les zones verdes
  Conservar els llits i les riberes de rius preserva millor la disponibilitat d'aigua i redueix el risc de sofrir inundacions. Si es mantenen com a entorn natural (sense cobrir de ciment, ni urbanitzar, conservant la vegetació natural) es pot facilitar a la població un parc natural i un refugi per a la biodiversitat de la zona.
  Un altre problema derivat de la població creixent és la necessitat de construir noves depuradores per a aigües residuals. Una forma de preservar espais verds i donar, a més, una resposta al tractament d'aigües residuals és l'ús d'aiguamolls. Encara que ocupen més terreny que les plantes habituals, són més econòmics, eviten la producció de fangs i proveeixen una zona verda.
• Més autonomia en aliments i energia
  L'interès creixent de la població per la producció orgànica es pot veure satisfet amb la preservació de granges pròximes a la ciutat. L'agricultura comunitària, que es va iniciar al Japó, Suïssa i Alemanya, suposa que els consumidors paguen als agricultors una taxa a canvi d'una caixa de vegetals cada setmana. També es pot conrear dins la ciutat, aprofitant patis, jardins dels mercats o solars. És la idea dels horts urbans, que ha començat a proliferar en diferents ajuntaments i organitzacions de tot Espanya.
  Més autonomia energètica es pot aconseguir per mitjà de sistemes descentralitzats i variats d'energia, com són els panells solars o les plantes amb bombes de calor geotèrmica que bomben la calor del sòl a l'edifici i de l'edifici al sòl quan fa calor. D'altra banda, gran quantitat de l'energia produïda s'escapa dels edificis. Els espais verds al voltant dels edificis ajuden a mantenir la calor i la frescor, fet que comporta un estalvi d'energia.

Relacions d'aquest contingut