Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

"En aquest món ja no queden dives"

 Ainhoa Garmendia (Sant Sebastià, 1974) es perfila com un nom important en el futur de la lírica mundial, un escenari difícil, limitat a uns centenars de representacions en unes desenes de teatres amb papers comptats a l'any.

Hi ha arribat a cop d'intuïció, rebutjant el càlcul i triant l'oportunitat quan es presentava. Des que es va adonar que el que li agradava era cantar i interpretar (una cosa per a la qual els italians havien inventat un gènere: l'òpera), ha orquestrat les seues passes per convertir-se en una soprano respectada. Avui el seu nom s'acosta a la primera línia dels cartells més importants d'Europa.

Elitista? Ara, qui no va a l'òpera és perquè no li agrada o no li interessa

Vitalista i poliglota (parla espanyol, èuscar, francès, alemany, anglès i italià), la seua imatge no té res a veure amb la diva capritxosa entrada en carns. Practica esports per estar en forma i els seus capritxos els comparteix amb els amics lluny del teló. Segura de si mateixa, confia en el seu olfacte que la porta a mirar lluny i caminar lentament. Casa seua la situa, sobre el paper, a Alemanya, però descansa a Bordeus i al Goiherri guipuscoà, i es prepara a Londres i a Gant. En realitat, la seua adreça està en un ordinador personal que la permet estar connectada amb el món. Viu una realitat molt més àmplia que la música, la seua passió, que ha convertit en treball sense superlatius.

  Premiada en nombrosos concursos nacionals i internacionals, Ainhoa Garmendia és actualment solista de l'òpera de Leipzig, la segona institució més antiga de l'escena musical alemanya. Ha debutat al Festival de Glyndebourne, al Royal Albert Hall i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Entre els seus projectes està interpretar Les bodes de Fígaro a les òperes d'Anvers, Gantes i Bilbao.

Per què l'òpera?

  Vaig començar tocant l'acordió i el professor va dir que la meua veu podia merèixer la pena. Em vaig apuntar a una coral i vaig arribar a l'Orfeó Donostiarra, on em van recomanar matricular-me a l'Escola Superior de Cant de Madrid. Allí vam muntar una obra de teatre per treure diners i vaig descobrir que a més de cantar també m'agradava interpretar. Es va anar dibuixant la possibilitat de dedicar-me a l'òpera, però encara no era el meu objectiu. De fet, a 21 anys vaig aprovar una oposició per al Cor de la Comunitat de Madrid. És a dir, em vaig convertir en funcionària. Però en un curset a Santiago de Compostel·la, una professora polonesa em va parlar de les proves per a la Universität für Musik und Darstellende a Viena. I vaig provar sort.

Va abandonar un treball segur per provar sort?

 Sí. Jo em moc per instint. Allò podia ser el que volia. Vaig demanar suport als meus pares perquè havien d'ajudar-me econòmicament. Me'l van donar. I també em va ajudar la Diputació de Guipúscoa, que va condicionar una beca a la meua admissió. L'ingrés va ser dur, però ho vaig aconseguir. Tenia per endavant 3 anys d'aprenentatge.

Volia aprendre a ser soprano?

 Volia aprendre a cantar. Quan a penes es complien dos cursos em van convidar a participar en un muntatge d'una òpera en un teatre alemany. Allà vaig conèixer un cantant que em va parlar del Centre Nacional d'Inserció per a Artistes Lírics a Marsella. Les proves començaven en dos dies. Sense passar a penes per Viena me'n vaig anar a Marsella i vaig aconseguir que m'admetessen. Vaig intuir que era el camí que havia de seguir en la meua carrera. Es tractava de fer un pas cap al món semiprofessional. Vaig compatibilitzar l'aprenentatge vocal amb disciplines paral·leles, però també importants, com la interpretació. I sobretot vaig començar a conèixer-me a mi mateixa. Vaig fer audicions, vaig contactar amb agents i vaig dissenyar el meu propi repertori.

Va acabar el curs?

I ara (rialles), sembla que fuig dels títols, però la veritat és que una vegada més se'm va creuar el destí pel camí. Al meu professor, Josef Frakstein, el van nomenar director de l'opera de Leipzig, i em va dir que volia que hi anés amb ell. A Alemanya, els teatres importants disposen del seu propi grup fix de solistes. Jo em sentia ja preparada. Havia arribat el moment de deixar l'escola i buscar altres camins.

Ha trobat ja el seu lloc?

Continue buscant. Ara ja no és el mateix que al principi. Tinc molt de camí recorregut, però continue lentament. Encara he d'escoltar la meua veu.

No és el públic qui ha de fer això?

És clar que sí, però abans d'ensenyar-la, abans que el públic puga gaudir amb una interpretació meua he de saber què puc oferir-li. Vaig començar amb una veu lleugera i ara tinc una veu lírica-lleugera. La veu evoluciona i no he d'anar en contra de la meua naturalesa. Sé que quan tinga un fill em canviarà. M'encantaria cantar Carme de Bizet, però encara no puc. I potser no podré mai. Vull gaudir en els meus papers. Per ara són petits, segones figures, però els he fet meus. I les crítiques els avalen.

Tant importen les crítiques?

I tan que són importants. Tant les positives com les negatives són judicis al teu treball, i es converteixen en la teua carta de presentació. No puc pretendre que els directors em concedisquen una audició si no he demostrat abans el que valc. He d'estar preparada per a guanyar-me el lloc.

Saber-se jutjada no porta a sentir pànic escènic?

No m'ho permet. En el moment en què comence a interpretar, ho faig des de la seguretat que em garanteix un treball anterior molt ardu. Abans d'acceptar un paper, el medite molt i calcule si seré capaç de portar-lo endavant. No m'interessa passar por, ni sotmetre'm a un estrès que desgasta. Preferisc marcar-me objectius ambiciosos però no perillosos.

És curiosa aquesta duplicitat de gosadia i prudència.

Deu ser la meua vena artística que em fa dual. Per mi la vida és passió, no només treball. Cantar és la meua professió, però jo sóc la suma de moltes coses més: el meu marit, la meua família, els meus amics, els meus gustos, les meues aficions. Sóc molt responsable amb la meua professió, però no permet que aquesta ocupe més espai del que ha de tenir.

De veritat no l'atrau l'halo de divisme que envolta les grans figures del "bell cant". Maria Callas, Joan Sutherland, Montserrat Caballé?

Admetem-ho, en el panorama líric actual no hi ha figures del calibre de la Callas. Ella era un geni. Va marcar una època, però l'escena ha canviat. En aquest món ja no hi ha dives. També s'ha professionalitzat, potser ha perdut brillantor, el glamour, però és el preu que cal pagar perquè puge el teló i continue l'espectacle. La competència d'espais i suggeriments per a l'oci s'ha multiplicat.

Li agraden les propostes actuals de modificar l'època dels llibrets: situar La Traviata en la Segona Guerra Mundial, per exemple... Pot ser un intent de modernitzar l'òpera i acostar-la al gran públic?

L'òpera és un gènere que s'entén en un temps, en un teatre i en una posada en escena concreta. La seua part musical és antiga, i el que conta, encara que de vegades tracte de temes universals i atemporals, necessita el seu moment per a entendre els personatges, el seu comportament i la seua psicologia. No passa res per admetre que l'òpera és una expressió artística vuitcentista. La seua essència està en els grans autors, en els grans llibrets, i intentar rescatar allò però adaptar-ho al moment actual resulta... artificial? Per gaudir de música moderna, d'històries i instruments actuals ja tenim altres gèneres. El musical, per exemple.

Amb això vol dir que l'òpera continuarà sent elitista?

Aquesta és la idea que es té, encara que cada vegada amb menys motiu. Gairebé podríem dir que qui avui no va a veure una representació d'òpera és perquè no li agrada o no li interessa. Els espectacles en general s'estan democratitzant. Hi ha més auditoris i més espais subvencionats en els quals els preus de les entrades són assequibles. És cert que preval la imatge dels grans temples de lírica, amb homes i dones vestits de gala. No està malament, també cal concedir un espai a l'estètica d'acudir a un teatre com a acte social. Però en l'actualitat la trobada de l'òpera amb el públic no es limita a les temporades. Els festivals hi ajuden. I els recitals.

Això també és òpera? És a dir, les actuacions en gira, a l'estil pop, dels tres tenors senten bé en el seu món?

Sens dubte no és òpera, però és una manera bonica d'oferir al públic la possibilitat de gaudir de peces que poden agradar a tot el món i ajudar-lo a perdre la por per una cosa "tan seriosa" com l'òpera. I té gràcia que es qualifique així, perquè l'òpera no és seriosa. És un espectacle en viu, la majoria de les vegades dramàtic, però moltes altres còmic. I per descomptat és molt romàntica i molt sentimental.

I què hi ha de la sarsuela?

Em van cridar enguany del Teatro de la Zarzuela, però no tenia dates lliures. És un gènere que desconec però que no menystinc. Potser hi arribaré algun dia.

Si mirem la seua pàgina web... per cert, qui li la fa?

Jo mateixa. M'encanta la informàtica. Programar, jugar amb la fotografia, navegar per Internet. De fet tinc entre mans el disseny d'algunes pàgines més per a amics meus. Què li ha cridat l'atenció de la pàgina?

Al marge de les fotos tan suggeridores, la seua agenda. Tancada fins a l'any 2009. I la repetició del paper de Susanna de Les Bodes de Fígaro de Mozart.

L'agenda és la meua seguretat laboral. Per a això treballen els meus agents. Quant al paper de Susanna, és el que més he treballat i amb el que em sent més a gust. Encara hi estic aprenent, però ja he aconseguit fer-lo meu.

Com connecta amb el públic?

El públic és diferent en cada país, i fins i tot en cada ciutat. L'alemany és tremendament fred, però el berlinès és entusiasta: esbronca, aplaudeix, es bolca amb la interpretació. A Anglaterra és un públic entès i imposa, però també està molt acostumat a l'escena en viu amb el que se sent molt còmode i el seu formalisme és molt natural. L'espanyol encara no sé definir-lo. Ja t'ho diré quan debute al Liceu. (Ho va fer tres setmanes després de l'entrevista).

Nerviosa davant de l'expectativa?

Emocionada més aviat. Servília (La Clemenza di Tito de Mozart) és un paper que domine i m'agrada. És molt important per a mi arribar al gran teatre català, i fer-ho a les ordres de Francisco Negrín sota la direcció musical de Sebastián Weigle, obrint la temporada... és un èxit.

Mirant cap al Metropolitan de Nova York? A la Scala de Milà?

Ja hi arribaré. No tinc pressa. Em prepararé per cantar-hi, però no com una meta. Abans he de debutar a Bilbao.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto