Els errors són també motors de canvi

 Estem preparats per a assumir els fracassos i reaccionar adequadament davant d'aquests? Tant els pessimistes com els optimistes, els alegres i els malenconiosos han d'afrontar en la seua vida grans o petites apostes fallides. Quantes parelles es fan i es desfan? Quantes iniciatives empresarials no es consoliden? Triem bé la nostra professió? És molt comú que en els intents que fem per canviar mals hàbits, com ara fumar, menjar sense ordre o millorar el nostre comportament, acumulem temptatives infructuoses.

D'una manera o d'una altra, el fracàs ens acompanya durant tota la vida com també ho fan els triomfs. Així i tot, no estem preparats per a acceptar-los. Ni la pedagogia social, ni l'escolar, ni la familiar ens entrena de manera adequada per a assumir els errors (ni tampoc els èxits) que cometem. La conseqüència: no aprenem a responsabilitzar-nos-en.

Provem a convertir, com fan els científics, els errors en motors del canvi. Sense errors no hi ha avanç. Aprenguem, per tant, a reaccionar de forma que també puguem treure partit dels moments menys satisfactoris.

Primer:

Coneguem les reaccions menys convenients davant de l'error:

• La consideració sistemàtica, a vegades de forma patològica, de ser responsable de tots els errors que es cometen desemboca en profunds sentiments de culpabilitat i poca autoestima.
• La creença que són els altres els qui tenen la culpa dels errors significa no fer-se responsable dels actes.
• La negació de l'error ens separa de la realitat i pot portar-nos a perdre les regnes de la vida.

Segon:

Preguntem-nos el per què del fracàs.

• Un fracàs es pot produir per errors de càlcul en les pròpies pretensions: s'esperava tenir més capacitat de la real per a aconseguir la meta.
• Podem no haver previst dificultats en l'entorn que podien obstaculitzar els èxits.
• Altres persones poden intervenir de forma deliberada perquè el fracàs es produïsca.

O el fracàs és una sensació personal, producte de la convicció íntima i secreta que un s'ha decebut a si mateix.

Tercer:

Aprenguem a gestionar en l'àmbit social el propi fracàs.

• Si l'ocultem, convé que siguem conscients que és una reacció típica de defensa. Volem evitar que els altres coneguen els nostres punts dèbils.
• Si l'exhibim, busquem compassió. L'ostentació dels errors és una fórmula de seduir els altres.
• Si el comuniquem, busquem acceptació i ajuda.

A la llarga, són més ben considerades aquelles persones que no han tingut cap inconvenient a reconèixer públicament els seus fracassos i punts dèbils quan la manifestació s'ha fet de manera equilibrada: sense amagar-ho i sense presumir.

Quart:

Interioritzem els fracassos com una part essencial i necessària del procés d'evolució personal.

• Davant d'un fracàs, el lament és comprensible, però després convé reflexionar per què s'ha produït i quines conseqüències està tenint en la nostra vida. A partir d'aquí, es poden buscar les solucions i les alternatives.
• Cal reivindicar els errors i els fracassos com un dret de l'ésser humà i com a elements necessaris per a l'aprenentatge.
• Convé adquirir l'hàbit de fer autoavaluacions freqüents sobre la pròpia vida per a valorar amb justícia no tan sols els nostres fracassos, sinó també els èxits. El recompte amb aquests és un factor que ajuda a compensar les desil·lusions.
• És recomanable buscar una adequació justa entre el concepte que es té d'un mateix i el que un realment és. Per a fer aquest exercici sol ser convenient contrastar els punts de vista propis amb els d'alguna persona pròxima o amb la intervenció d'un professional adequat.
• Quan la sensació de fracàs és reiterada, global i tan profunda que sumeix la persona en la depressió i la falta d'il·lusió per viure, convé buscar l'ajuda de professionals de la psicologia.

Relacions d'aquest contingut