Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

Els errors són també motors de canvi

L'assumpció adequada dels fracassos personals és fonamental, perquè la seua presència en la nostra vida, en major o menor grau, és inevitable

 Estem preparats per a assumir els fracassos i reaccionar adequadament davant d'aquests? Tant els pessimistes com els optimistes, els alegres i els malenconiosos han d'afrontar en la seua vida grans o petites apostes fallides. Quantes parelles es fan i es desfan? Quantes iniciatives empresarials no es consoliden? Triem bé la nostra professió? És molt comú que en els intents que fem per canviar mals hàbits, com ara fumar, menjar sense ordre o millorar el nostre comportament, acumulem temptatives infructuoses.

D'una manera o d'una altra, el fracàs ens acompanya durant tota la vida com també ho fan els triomfs. Així i tot, no estem preparats per a acceptar-los. Ni la pedagogia social, ni l'escolar, ni la familiar ens entrena de manera adequada per a assumir els errors (ni tampoc els èxits) que cometem. La conseqüència: no aprenem a responsabilitzar-nos-en.

Provem a convertir, com fan els científics, els errors en motors del canvi. Sense errors no hi ha avanç. Aprenguem, per tant, a reaccionar de forma que també puguem treure partit dels moments menys satisfactoris.

Primer:

Coneguem les reaccions menys convenients davant de l'error:

  • La consideració sistemàtica, a vegades de forma patològica, de ser responsable de tots els errors que es cometen desemboca en profunds sentiments de culpabilitat i poca autoestima.
  • La creença que són els altres els qui tenen la culpa dels errors significa no fer-se responsable dels actes.
  • La negació de l'error ens separa de la realitat i pot portar-nos a perdre les regnes de la vida.

Segon:

Preguntem-nos el per què del fracàs.

  • Un fracàs es pot produir per errors de càlcul en les pròpies pretensions: s'esperava tenir més capacitat de la real per a aconseguir la meta.
  • Podem no haver previst dificultats en l'entorn que podien obstaculitzar els èxits.
  • Altres persones poden intervenir de forma deliberada perquè el fracàs es produïsca.

O el fracàs és una sensació personal, producte de la convicció íntima i secreta que un s'ha decebut a si mateix.

Tercer:

Aprenguem a gestionar en l'àmbit social el propi fracàs.

  • Si l'ocultem, convé que siguem conscients que és una reacció típica de defensa. Volem evitar que els altres coneguen els nostres punts dèbils.
  • Si l'exhibim, busquem compassió. L'ostentació dels errors és una fórmula de seduir els altres.
  • Si el comuniquem, busquem acceptació i ajuda.

A la llarga, són més ben considerades aquelles persones que no han tingut cap inconvenient a reconèixer públicament els seus fracassos i punts dèbils quan la manifestació s'ha fet de manera equilibrada: sense amagar-ho i sense presumir.

Quart:

Interioritzem els fracassos com una part essencial i necessària del procés d'evolució personal.

  • Davant d'un fracàs, el lament és comprensible, però després convé reflexionar per què s'ha produït i quines conseqüències està tenint en la nostra vida. A partir d'aquí, es poden buscar les solucions i les alternatives.
  • Cal reivindicar els errors i els fracassos com un dret de l'ésser humà i com a elements necessaris per a l'aprenentatge.
  • Convé adquirir l'hàbit de fer autoavaluacions freqüents sobre la pròpia vida per a valorar amb justícia no tan sols els nostres fracassos, sinó també els èxits. El recompte amb aquests és un factor que ajuda a compensar les desil·lusions.
  • És recomanable buscar una adequació justa entre el concepte que es té d'un mateix i el que un realment és. Per a fer aquest exercici sol ser convenient contrastar els punts de vista propis amb els d'alguna persona pròxima o amb la intervenció d'un professional adequat.
  • Quan la sensació de fracàs és reiterada, global i tan profunda que sumeix la persona en la depressió i la falta d'il·lusió per viure, convé buscar l'ajuda de professionals de la psicologia.

No som el nostre superjò

La distància que hi ha entre el que un creu que és i el que realment és representa l'enfrontament entre el vertader jo i el superjò. Aquesta desavinença és l'evidència que no hem aprovat la principal assignatura en la vida: el coneixement d'un mateix i de les seues potencialitats reals. Només amb el pas dels anys, a mesura que s'aconsegueix una certa maduresa, i amb la resignació pròpia de qui veu que no ha arribat ni arribarà a aconseguir els ideals pretesos, es va adquirint la convicció personal que un és "normalet", sense més. L'important és que aquesta constatació no siga una decepció, sinó una autoacceptació.

L'acceptació de la persona assegura la serenitat, pròpia de les persones madures. La d'aquelles que aconsegueixen amb elegància i sense preocupació afirmar: ?això és el que hi ha?, ?m"accepte amb el que sóc i amb el que tinc i qui em vulga que em reba així?.


Relacions d'aquest contingut

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto