Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Àngel Sala, director del Festival de Cine Fantàstic de Sitges: "El nostre glamour és més salvatge i divertit"

 El Festival de Cine Fantàstic de Sitges és avui l'aparador més gran del món de les pel·lícules que tenen un tret comú: els fets estranys. Elements pertorbadors del quotidià, la visió d'altres mons i el viatge a altres dimensions; el terror que inspiren les pors reals i les imaginàries es donen cita a la localitat catalana. El seu director és Àngel Sala, un llicenciat en Dret la passió del qual pel cine, en especial aquell que aterreix i inquieta, el va portar a passar de públic a periodista acreditat, fins que va deixar els tribunals i va aconseguir formar part de l'equip que ha aconseguit fer de Sitges la cita anual més important en el seu gènere.

Pesa la idea que el Festival és la trobada amb el terror, la sang, allò més freak o gore, tot i l'etiqueta de fantàstic amb què es presenta?

El gènere fantàstic ha experimentat una evolució amb el temps. En els seus orígens, tret d'excepcions notables, tenia naturalesa de sèrie B, però als anys 70, coincidint amb "La Guerra de les Galàxies" i "Tauró", es va convertir en un gènere amb majúscules. Cal entendre que el terme fantàstic abraça territoris no limitats als vampirs ni a assassins en sèrie. Parlem de ciència ficció, de terror, d'expressionisme surrealista, de pel·lícules molt diverses que tenen en comú la presentació del subjectivisme, d'allò que la ment humana no aconsegueix entendre però que l'atrau.

Aquest octubre es compleix la trenta-novena edició d'un festival que suma adeptes cada any. Tant ens agrada passar por?

El cine és ja de per si una cosa màgica, una cosa a la qual donem crèdit sabent que el que passa a la pantalla és ficció. Si, a més, es tracta de meravellar-se amb fets irreals, ocults, la fantasia es converteix en una cosa captivadora. Aquest gènere desperta cinefília i arrossega fans que no tenen per què ser persones rares, només estan fascinades per una altra realitat.

Per què la proliferació actual de festivals de cine?

Els festivals són una trobada entre tres estaments: el públic, la crítica i la indústria. El seu propòsit és promocionar pel·lícules i oferir l'oportunitat de visionar cintes que d'una altra manera no arriben a les sales comercials. Al mateix temps, la gent del cine es troba, parla, fa negocis. És un espai temporal i físic en què tot gira al voltant de la gran pantalla. Per bé que cada vegada n'hi haja més són necessaris, perquè a més de dinamitzar la indústria, el públic pot digerir millor allò que se li presenta, empaquetat sota un llenguatge semblant. En el nostre cas, molt de cine de gènere espera a l'octubre per presentar-se.

Per Sitges han passat Tarantino o Jodie Foster; quina importància té la presència de persones famoses?

S'aconsegueix singularitzar la trobada. D'alguna manera, l'espectador veu que desapareix la barrera de la pantalla i es troba en el món real amb les persones que coneix per la seua obra, i això sempre agrada. No és tant mitomania, que també, sinó una oportunitat de sentir el criteri d'un protagonista o la seua interpretació del gènere. Tot i que Sitges s'està convertint en un fòrum-mercat en què la gent fa negocis, encara es fan sense pompositat. Nosaltres hem tingut molta sort amb els convidats. Potser per la seua pròpia atmosfera fantàstica, el festival porta la gent a no estar pressionada. És un glamour més salvatge i divertit.

Com prepara el festival?

Es parteix d'una idea i se segueix fidelment, amb certa flexibilitat, perquè es tracta de visionar 400 cintes, de les quals van caient moltes perquè no interessen o no estaran preparades. També arriba més d'un centenar de pel·lícules de manera espontània, entre les quals hi ha algunes que estan francament bé. Cal veure molt de cine, llegir molt, investigar, tafanejar, preguntar i viatjar.

Com se selecciona el jurat?

Cada dia és més complicat, no només perquè hi ha molts festivals, sinó perquè passar deu dies veient cine per haver-lo de jutjar després no és una tasca fàcil. Hi ha poques persones disposades a fer-ho encara que s'ho passen bé, i és que la gent treballa. Intentem comptar amb un jurat representatiu dels estaments que conformen el cinema: un actor, una directora, una guionista, un crític? i també valorem que procedisquen de països diferents, per comptar amb punts de vista i cultures variats. En principi hem rebutjat la idea de cridar estrelles pel simple fet d'estar de moda, preferim comptar amb professionals competents.

El jurat va premiar al seu dia "Europa", de Lars Von Trier, o "Vellut Blau" de Lynch. Què suposa encertar en el premi amb un film que passarà a la història del cine?

En certa mesura és el que a la llarga dóna prestigi a un festival. Quan es va premiar "Reservoir dogs", Tarantino era un desconegut. Encara que el palmarès és subjectiu i està manipulat pel moment i les modes, és encertat quan compleix amb la missió de descobrir talents.

Enguany es passejarà per Sitges David Lynch. Per què la seua presència?

Als últims anys hem pres les efemèrides com a guió del Festival. Hem complert anys amb "La Guerra de les Galàxies" i vam celebrar els 30 estius de "Tauró". Aquesta vegada commemorem els 20 anys de la projecció de "Vellut blau". Allò va suposar un punt d'inflexió per a Sitges, vam abandonar la sèrie B i ens vam concentrar en autors de primera fila. La projecció de la pel·lícula de Lynch va originar un veritable debat a la sala. La meitat del cine la va aplaudir com a boja i l'altra meitat la va esbroncar amb ràbia. Lynch encara genera aquestes fòbies i fílies, encara que per mi això és fantàstic. Excepte "Una història vertadera", el final de la qual és surrealista, les seues pel·lícules narren històries de persones que estan mortes o transcorren pel submón d'una ciutat aparentment normal. A Lynch li fascinen Dalí i Buñuel. Crec que això el defineix prou.

Resulta també xocant la importància del cine oriental en aquest gènere.

La primera vegada que veus cine oriental acuses el xoc cultural, que és enorme. El temps narratiu és diferent, la manera de contar històries no es guia per l'esquema narratiu grec de tesi, antítesi i síntesi, senzillament perquè a l'Orient no es narren les històries així, amb independència del gènere que s'utilitze o la manifestació de què es tracte. Per narrar són anacrònics. Al cine, per exemple, no marquen els flashbacks, cosa que a l'Occident no es deixa a la interpretació tret d'excepcions.

I Hollywood, la indústria americana, continua sent referent?

No és bo oblidar el cine americà. Aquesta postura snob que el cine americà no interessa no condueix a res. És un cine ple d'idees, amb grans directors i grans cineastes. Si elaboréssem una llista amb les 10 millors pel·lícules del cine cada any, probablement cinc estarien fetes a Califòrnia.

Qui dissenya els cartells anunciadors del festival, veritables icones de col·leccionistes?

L'autor és Toni Galindo, un gran amic meu i gran coneixedor del festival que ha mort enguany, i a qui dediquem aquesta edició.

La competència a la gran pantalla és cada vegada més feroç: Internet, equips de cinema a casa? Estem assistint a la mort lenta de la projecció en sala?

Els interrogants que envolten ara el cine giren entorn de com el veurem o com hi accedirem, però no caducarà, igual que no ho han fet el teatre, la ràdio o la música en viu. El que passa és que estem en un moment de transició en què està canviant la manera de fer cine, de concebre'l i de projectar-lo.

Guanyaran la batalla els efectes especials o es tornarà al bon guió?

Es pot fer una pel·lícula interessant sense un bon guió i amb molts efectes, però no s'aconseguirà una obra mestra. El guió sempre ha sigut molt important, encara que és un dels elements més descurats del cine actual. S'abusa molt de l'original en un intent de firmar una cosa nova, no vista, i en canvi, el guió bo és el que no es nota. "Sospitosos habituals" està escrita per a lluir el guió, i amb això perd la màgia o l'oportunitat de passar la història. El guió de "El cop" és meravellós, però la història està per sobre, no pretén que la gent surta del cine dient quin guió, sinó quina pel·lícula. La pel·lícula ha de funcionar sola i, tot i això, s'estan construint històries al servei d'un aparell de producció. "French Connection" no és un exemple de bon cine, però té un guió al darrere, que ara seria considerat art i assaig. En definitiva, s'estan fabricant les pel·lícules a la sala de muntatge.

I això, què significa?

Es produeixen errors de pes en la història. Potser l'error del guió no es veu, però es percep. I l'error generalment no és de qui ha escrit la història, sinó de les necessitats sobtades de ficar-hi acció i canviar l'ordre de les escenes. Alfred Hitchcock demanava al muntador que fes meravelles, però l'escena de la dutxa de "Psicosi" no es fa a la sala de muntatge, compta amb un story board minuciós. Tanmateix ara no hi ha temps. Les pel·lícules es fan per recuperar els diners de manera ràpida i per oferir-les en DVD molt de pressa. Però això comença a canviar. S'abandonarà a poc a poc aquesta obligació que el final siga feliç o que tot s'entenga molt bé, com a clàusules obligatòries per a triomfar i agradar. El cine dels 70 no era gens complaent i, en canvi, agradava al públic. Abans deia que estem en un moment de transició i això inclou la tornada del guionista dels 70, que sap explicar històries perfectament narrades i que en la senzillesa troba la coherència però sense flaquejar en la narració.

Amb quin director o directora li agradaria comptar al Festival?

Amb un a qui ja no puc portar, Stanley Kubrick, que per a mi és el millor. L'autor de la pel·lícula insuperable: "2001, una odissea de l'espai". Mai veuré cap pel·lícula millor. Dit això, i encara que sone a tòpic, m'agradaria comptar amb Steven Spielberg. Spielberg va aconseguir reinventar el cine, i això no es fa tots els dies, ni tots els anys. Amb "Encontres a la tercera fase", amb "ET", amb "Tauró", va haver-hi una persona que va començar a parlar-nos al cine en un llenguatge que enteníem. Ens va obrir aquest món. Nosaltres enteníem els xiquets que veien extraterrestres, la gent que es trobava amb ovnis o la por als taurons a la platja. Va connectar amb la nova generació que volia veure cine, o que sense saber que volia veure'l, de sobte es va adonar que sí, que el cine era això. No és casualitat que amb ell canviés la tècnica de fer cine, de vendre cine, d'omplir pantalles.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto