Espondilitis anquilosant: Rigidesa a edat primerenca

 Els problemes amb les articulacions no són exclusius de les persones grans. Els joves també acudeixen a la consulta afligits de dolor a la cintura o a l'espatlla. La majoria és degut a molèsties que no tenen importància i que es produeixen per sobrecàrregues posturals o per excés de pes. Però en altres casos el dolor és la primera manifestació d'una alteració inflamatòria, generalment progressiva, que afecta la columna vertebral i les articulacions sacroilíaques (les que uneixen la pelvis amb la columna vertebral). L'espondilitis anquilosant (EA) o anquilopoiètica, que és com s'anomena aquesta patologia, és una malaltia que es dóna en una de cada mil persones.

El seu origen és desconegut, però està relacionat amb factors genètics: el 90% dels afectats presenta l'antigen (substància que produeix reaccions immunitàries) HLA B27, encara que moltes persones en què es troba aquest antigen (el 8% de la població mundial) mai pateixen espondilitis. La veritat és que no s'ha pogut establir una explicació fiable de l'aparició d'una malaltia en què es creu que influeixen diversos elements.

Afecció més aguda en els homes

Encara que se'n desconeixen les causes, sí que se n'han detallat les conseqüències. L'afecció genera un procés inflamatori al voltant de les articulacions dels cossos vertebrals i en les àrees de fixació dels lligaments. La petita erosió que produeix en l'os cicatritza amb creixements ossis que augmenten i es fusionen fins que envolten el disc intervertebral i uneixen els cossos vertebrals, com succeeix amb les articulacions sacroilíaques, que arriben a desdibuixar-se del tot en molts casos.

Tot i que es pensava que aquestes alteracions es produïen de forma majoritària en els homes, s'ha comprovat que la seua incidència és molt semblant en els dos sexes, si bé en les dones el quadre que provoca la patologia acostuma a ser més lleu, fins i tot pot passar desapercebuda en molts casos.

Diagnòstic inicial difícil

El diagnòstic d'aquesta malaltia presenta dificultats en les primeres fases del desenvolupament. El quadre típic al començament és el d'una persona jove, entre 20 i 30 anys, que comença a notar dolors a l'espatlla (sobretot a la nit), de vegades a les natges o cuixes, i certa rigidesa matutina, símptomes molt poc específics i comuns a altres malalties i que en poden demorar la detecció.

Quan la malaltia ha evolucionat, es caracteritza per:

• Dolors a l'espatlla i cintura nocturns i matutins, a vegades també en natges o cuixes.
• Rigidesa quan l'afectat s'alça del llit (la paraula "ankylos", anquilosi, vol dir rigidesa, disminució de la mobilitat).
• Molèsties i rigidesa que milloren amb l'activitat i empitjoren amb l'absència d'aquesta.
• Aparició i desaparició de símptomes, amb una intensitat variable.
• Evolució marcada per crisis o atacs, lents o graduals, que duren setmanes o mesos.
• Les curvatures fisiològiques de la columna vertebral es van rectificant i la columna en conjunt es deforma.

Efectes en altres parts del cos

A vegades també afecta els malucs, genolls i turmells. Poden aparèixer dolors al taló, semblants als que produeix una fascitis plantar (dolor a la planta del peu amb el suport i la marxa), o bé afectar el punt en què es troba el tendó d'Aquil·les.

La uveïtis, una infecció ocular, es dóna amb freqüència en les persones que pateixen aquesta malaltia. Es caracteritza per dolor a l'ull, borrositat de la visió i ull enrogit. En aquest cas, és necessari un tractament especialitzat immediat. A més, les recaigudes són habituals. També pot causar dificultats pulmonars. Amb la disminució de la mobilitat de la caixa toràcica, els pulmons ventilen menys i tossir, esternudar, badallar i fins i tot respirar poden resultar dolorosos en les fases més crítiques. 

Sense cura

Juntament amb la simptomatologia, la radiologia i les anàlisis de sang són les bases perquè el reumatòleg n'establisca el diagnòstic. En l'actualitat, aquesta malaltia no té cura, però sí que se'n pot tenir un control sobre els símptomes i l'evolució.

Els antiinflamatoris no esteroides (AINE) i els analgèsics n'alleugen els símptomes. En alguns casos poden estar indicats el metotrexat i la sulfasalacina. A aquest arsenal cal afegir un nou medicament, encara no comercialitzat, basat en un anticòs monoclonal d'origen humà que ha creat algunes expectatives. Segons sembla, alleuja la inflamació i el dolor, i aconsegueix remissions parcials de les lesions estructurals de les vèrtebres.

Relacions d'aquest contingut