Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Medi ambient

Λ

Residus Sòlids Urbans (RSU): Són necessàries les incineradores?

L'ús d'aquestes instal·lacions industrials que cremen les deixalles i creen energia genera controvèrsia per la seua acció contaminant

El tractament i l'eliminació de les deixalles domèstiques, o Residus Sòlids Urbans (RSU), és un dels problemes mediambientals més controvertits d'aquests últims anys. Se sap que en una ciutat cada habitant produeix al dia més d'un quilo de residus, quantitat que, a més, creix sense que res ho evite: els últims deu anys, els països europeus han augmentat el volum de residus per càpita en més d'un 60%.

Fins fa poques dècades, el procediment fonamental per a solucionar les deixalles era acumular-les en abocadors. Però la falta d'espai a les grans ciutats i els problemes de contaminació que causaven van propiciar els últims anys la recerca urgent d'alternatives. Així, la incineració s'ha convertit en el sistema de tractament de deixalles amb una major acceptació a Europa, però el nostre país és un dels estats membres de la UE amb una implantació més baixa d'incineradores: només hi funcionen 12 incineradores, totes de titularitat municipal, i únicament hi ha dos projectes de noves plantes d'incineració per bé que diverses fàbriques cimenteres tenen o han sol·licitat permís per a incinerar residus, fins i tot els tòxics o perillosos.

Els arguments: a favor i en contra

Les incineradores són plantes de tractament i reducció de RSU. No només els redueixen a cendres, sinó que generen ingressos per la venda d'energia produïda en la combustió. Amb tot i això, la seua implantació ha rebut fortes crítiques dels qui les consideren un risc per al medi ambient i per a la salut.

 Els defensors sostenen que és la millor de les alternatives de tractament de residus, ja que, a més de reduir-ne de manera considerable el volum i el pes, generen energia elèctrica. I encara que reconeixen que una incineradora produeix gasos nocius com CO2, SO2, òxids de nitrogen, clorur d'hidrogen i fluorur d'hidrogen, o substàncies com ara benzopirens i quitrans, molts dels quals són cancerígens, asseguren que tots són finalment eliminats. I que l'emissió de dioxines, substàncies tòxiques amb efectes cancerígens, es redueix fins a valors mínims i innocus. Diuen també que els residus metàl·lics que queden després de la incineració (no poden ser destruïts) són tractats amb posterioritat per eliminar-ne la toxicitat. En resum, reconeixen que les incineradores no estan exemptes de riscos però les defensen com a opció més convenient. Així mateix, al·leguen que, si bé les primeres incineradores no complien totes les mesures de seguretat desitjables, les instal·lacions actuals disposen de sistemes per a depurar i eliminar possibles elements tòxics. Espanya va aprovar en el seu Pla Nacional de Residus (2000) una norma que enduria els límits permesos per a les emissions de diversos contaminants, entre els quals es trobaven els generats per les incineradores.

Els detractors de les incineradores, com és d'esperar, rebaten les raons dels seus promotors. Asseguren que destrueixen recursos que podrien aprofitar-se, diuen que es tracta d'un sistema car que frena el desenvolupament de tecnologies netes, l'acusen que és molt contaminant i que resulta incompatible amb el desenvolupament de programes de separació de deixalles. Un altre dels problemes que adjudiquen els seus enemics a les incineradores és que aquestes plantes industrials requereixen d'inversions milionàries, per la qual cosa es fa especialment necessari conèixer si es gestionen d'una forma eficaç i adequada. Així mateix, plantegen l'exigència que es comprove si s'hi porten a terme les mesures d'anàlisi i control pertinents.

Les diferències entre uns plantejaments i els altres es tradueixen també en una disjuntiva social sobrevinguda: d'una banda, els ciutadans exigeixen als seus municipis una solució per a la indesitjable acumulació de deixalles, però en canvi es neguen rotundament que prop de casa seua s'instal·le una planta incineradora que ajude a resoldre el problema.

Alternatives a les incineradores

Hi ha altres mètodes de tractament de residus, que els detractors de les incineradores consideren més viables i respectuosos amb el medi ambient. El compostatge és un procés controlat i accelerat de descomposició de les parts orgàniques dels residus que dóna lloc a un producte estable anomenat compost, format per restes orgàniques, microorganismes, oxigen i aigua, i que es pot usar per a adobar sòls, alimentar bestiar, construir carreteres, obtenir combustibles i per a altres funcions diverses. Perquè es puga utilitzar sense problemes el compost, és fonamental que la matèria orgànica no estiga contaminada amb substàncies tòxiques: és freqüent que un excés de metalls tòxics faça inútil el compost (seria difícil i molt car eliminar-los) per a usos biològics.

I la metanització és el tractament de fermentació de la matèria orgànica que dóna com a resultat la producció de metà, gas que en cremar-se produeix energia. Aquest procés, a més d'aplicar-se als residus sòlids urbans, també s'aplica a fangs de depuradores. Els crítics de la metanització l'acusen de generar olors nauseabundes en l'entorn, d'ocupar gran quantitat de sòl i de produir un major impacte visual que una incineradora i, com a conseqüència de tot això, també de no admetre usos residencials a les proximitats de la zona en què es produeix aquesta metanització.

Propostes normatives. Els projectes més avançats de la normativa mediambiental al nostre país apunten que entre el reciclatge i l'aprofitament de la matèria orgànica s'haurien de tractar al voltant del 50% o fins i tot el 60% dels residus generats. L'abocament s'hauria de reduir a un 10% i la resta, entre el 30% i 40%, es traslladaria a plantes d'incineració. De la seua banda, la directriu europea sobre abocament de residus, aprovada al 1999, estableix que qualsevol tractament que contribuïsca a l'eliminació dels residus ha de ser conseqüent amb el medi ambient i afavorir el reciclatge. Tot i això, el reciclatge, si bé va en augment, encara és una pràctica minoritària (a Espanya només es recicla l'11% dels RSU). Així mateix, s'estableix una gestió controlada i adequada del tractament de residus mitjançant el seu dipòsit en instal·lacions que reunisquen les majors garanties. En dates recents, la Comissió Europea adoptava l'Estratègia Temàtica de Prevenció i Reciclatge de Residus i l'Estratègia Temàtica de Recursos Naturals, juntament amb una proposta d'esmena de la Directriu Marc de Residus. Organitzacions com ara Ecologistes en Acció han criticat que aquesta Estratègia dóna la mateixa importància al reciclatge i a la incineració, i això significaria promoure la incineració.


Relacions d'aquest contingut

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto