Posar límits a xiquets i adolescents: Els xiquets també necessiten límits

Un dels grans dubtes de pares i mares en l'educació i la socialització dels seus fills fa referència als límits que han d'imposar-los en les seues actituds i comportaments. Quan cal recriminar, advertir o castigar un xiquet? En quin moment l'exercici de l'autoritat passa de ser necessari a abusiu? Com podem guiar els nostres fills sense generar tensions innecessàries? Les preguntes s'amunteguen i no sempre se'n troben respostes. Un primer pas per a afrontar aquestes dificultats consisteix a prendre consciència que no és beneficiós, per a petits ni per a adults, protegir i excusar sistemàticament l'actitud dels fills i filles.

Les conseqüències de la permissivitat total i la sobreprotecció poden ser molt negatives. Heus ací dos exemples reals i cada vegada més habituals. En el primer cas, un xiquet d'uns vuit anys s'acosta a una motxilla en un centre comercial i n'arranca un element decoratiu. El dependent li crida l'atenció i li demana que li'l torne. El xiquet acudeix a son pare dient que l'empleat l'ha maltractat. Tot seguit, el pare s'encara amb el dependent i el desautoritza de mala manera, en públic i davant el seu fill. Què aprèn aquest xiquet? Que son pare el defensarà encara que es comporte malament. És a dir, que portar-se malament no està malament.

En el segon, un pare és jutjat per bufetejar un professor. La raó: el docent havia amonestat la seua filla perquè no volia entrar a classe després de l'hora del pati. El pare no acudeix al judici. El professor no demana sanció: només volia que el progenitor li demanés disculpes davant la seua filla, perquè aquesta sabés la diferència entre un comportament correcte i un altre d'incorrecte. Però no hi ha disculpes i el professor ha canviat de col·legi. La xiqueta continua al centre. 

De l'autoritarisme a la llibertat

Aquestes són només dues mostres d'un fenomen social creixent i preocupant que no té una sola explicació. Molts investigadors asseguren que l'experiència familiar dels progenitors actuals hi ha influït de forma notable. Fa vint anys, adults formats amb una educació familiar estricta es van estrenar en la tasca de ser pares o mares, convençuts que calia superar l'autoritarisme que havien patit. Això va empènyer molts d'ells a deixar fer, a no portar la contrària al fill o la filla perquè no patís traumes psicològics, a no usar els càstigs com a mètode d'aprenentatge, a satisfer capritxos, a protegir els fills i fins i tot desprestigiar en alguns casos altres educadors, principalment mestres.

La tolerància a la frustració i l'autocontrol

En l'educació d'un fill no es poden evadir les normes ni la jerarquia. Un xiquet aprèn que quan la mare o el pare diuen que no, aquesta decisió és inapel·lable. La frustració que li generarà és inevitable, però ha d'aprendre a tolerar-la i a conviure amb ella perquè les normes són precisament el que li donen seguretat i l'ensenyen a confiar en un criteri sòlid.

Davant una rabiola o un empipament, se'l pot ignorar fins que recupere la calma, però no celebrar que s'ha tranquil·litzat ni negar el conflicte. Després de perdre l'autocontrol i recuperar la tranquil·litat, el xiquet espera expectant. La indiferència li farà encara més mal que un càstig ponderat, per la qual cosa convé fer-li veure com d'estèril és el seu comportament amb un exercici de l'autoritat que li permeta aprendre alguna cosa de l'experiència.

Posar límits a les conductes, no als sentiments

Els xiquets necessiten ser guiats pels adults i per a això és fonamental establir regles amb què enfortir conductes i aconseguir el seu creixement personal. Els límits s'han d'orientar al comportament del xiquet, no a l'expressió dels seus sentiments. Se li pot exigir que no faça alguna cosa, però no se li pot demanar, per exemple, que no senta ràbia o que no plore. Els marges han de fixar-se sense humiliar el xiquet perquè no se senta ferit en la seua autoestima. Per això, no s'ha de desqualificar ("ets un babau", "ets dolent"...), sinó marcar el problema ("això que fas o això que dius està malament"). Convé donar raons, però no excedir-se en l'explicació. Els sermons no serveixen de gaire. Els xiquets responen als fets, no a les paraules. Un gest de fermesa i serenitat, acompanyat de poques paraules, serà més efectiu que un discurs.

Per què ens costa posar límits als nostres fills i filles?

• Perquè no ens sentim prou forts per a enfrontar-nos als nostres fills.
• Perquè massa sovint som complaents amb els nostres fills i filles per compensar el poc de temps que els podem dedicar.
• Perquè quan la nostra autoestima no passa pel seu millor moment volem ser acceptats pels nostres fills.
• Perquè els adults, el pare i la mare, ens desautoritzem mútuament i seguim línies d'actuació clarament contradictòries.

Relacions d'aquest contingut