Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Miscel-lània

Λ

Llengua de signes: Les paraules a les mans i la cara

Un milió de persones es comuniquen al nostre país per mitjà de la llengua de signes, un instrument de comunicació ric i variat

  La llengua de signes, compartida per gairebé un milió de persones al nostre país, es troba en tràmits de rebre el rang de llengua oficial, igual com ocorre en altres estats europeus. Aquesta mesura reconeix el dret a la reciprocitat en la comunicació de les persones que signen, és a dir, que es comuniquen per mitjà de la llengua de signes, alhora que destaca el valor lingüístic i cultural de l'idioma de les mans i la cara.

Parlem de llengua de signes, no de llenguatge. Aquesta puntualització, que pot semblar desig de puristes, és necessària perquè l'expressió que ens ocupa no utilitza el so, però sí que es considera un sistema lingüístic. De fet, no és una capacitat sinó una estructura sorgida i desenvolupada de forma espontània per distintes comunitats de persones sordes, igual com passa amb les altres llengües. En canvi, així com les orals utilitzen el so i l'oïda per crear la transmissió, la llengua de signes es produeix mitjançant els gestos i es percep mitjançant la vista, fet que es coneix com a "signar".

No hi ha un idioma de signes únic

La creença generalitzada és que hi ha una llengua de signes per a tot el món. Amb tot i això, la realitat és molt diferent. L'última edició de l'Ethnologue, una societat privada que registra els idiomes que s'utilitzen al món, recull un total de 103 llengües de signes reglades, amb major o menor nombre de parlants, però amb qualitats per a ser una llengua. Igual com ocorre amb el llenguatge oral, no té per què haver-hi una llengua per a cada país. Fins i tot tres llengües orals poden compartir una llengua de signes. Així succeeix al Canadà, els Estats Units i Mèxic, on només hi ha una Llengua de Signes Americana. A més, com en la parla oral, també es poden distingir dialectes i argots que caracteritzen i uneixen grups. Són llengües vives en contínua renovació, que incorporen neologismes a mesura que es necessiten. Disposen d'una gramàtica pròpia que ordena una conversa. De fet, la seua llengua pot ser vehicle per a discursos intel.lectuals, retòrica i poesia.

No és mim

Les llengües de signes tenen la seua pròpia manera de producció i de percepció. No es tracta només de gestos de mim amb què es representen idees o conceptes. Si fos així, una persona perspicaç seria capaç d'entendre una conversa sense conèixer la llengua. En realitat, igual com passa amb la llengua parlada, és necessari un procés d'aprenentatge per a la seua comprensió.

L'espai de signació de les mans està delimitat cap a la meitat del bust, però també s'utilitzen elements no manuals com els moviments dels llavis, músculs facials, accions de la llengua, de les espatlles i el cap. Aquests tenen un paper fonamental i tan important com l'acció que duen a terme les mans. En aquests es troba la diferència entre, per exemple, una pregunta, una negació o una afirmació.

  Les llengües de signes, igual com les orals, s'organitzen en unitats elementals sense significat autònom que, enllaçades, serveixen per a discutir qualsevol tema, des d'allò més senzill i concret fins a allò abstracte i dens. Cada signe expressa un element o un pensament perquè així s'ha acordat. Si no es pot utilitzar l'expressió gestual, com ara en la transmissió de dades personals (per exemple, el nom), o quan es necessita conèixer l'escriptura correcta d'alguna paraula, es recorre al diccionari dactilològic, és a dir, la representació manual de l'abecedari. L'abecedari és el de la llengua de la comunitat, perquè les llengües de signes no s'escriuen, entre altres raons perquè la majoria de les persones sordes llegeixen i escriuen en la llengua oral del seu país. S'han proposat diversos sistemes per a transcriure la llengua de signes, provinents sobretot del món acadèmic, però s'han descartat perquè contenen deficiències en el moment de captar les característiques físiques que utilitzen les llengües de signes (en especial els elements no manuals i posicionals).

L'aprenentatge

Va ser als anys 60 quan es va posar de manifest el gran valor lingüístic i les múltiples possibilitats que oferia la signació d'acord amb unes normes reglades. Això li va conferir estatus de llengua, fet que va suposar un canvi profund en l'educació de les persones sordes. A partir d'aquí es va admetre i promoure l'adquisició primerenca de la llengua de signes per part del xiquet amb deficiències auditives. L'objectiu era que aquest instrument de comunicació servís com a peça clau per al seu desenvolupament cognitiu i lingüístic. S'havia fet evident que el mètode oral pur no proporcionava als alumnes amb deficiències auditives un nivell suficient de llenguatge, ni els permetia comunicar-se amb els oients, mentre que la possibilitat de transmetre les seues idees a través de la llengua pròpia, almenys els conferia la possibilitat de no sumar una deficiència a la incapacitat de la sordesa.

L'aprenentatge infantil implica un esforç més gran que ensenyar a un xiquet a parlar, però si es fa de forma ordenada i s'ofereix al menor la possibilitat de moure's en un ambient d'iguals, a 6 anys serà perfectament capaç d'introduir la seua personalitat en la signació. El que passa de manera habitual és que els familiars també han d'aprendre a signar. Per això s'ofereixen cursos des d'associacions i fundacions que en garanteixen l'aprenentatge. Aquests cursos tenen tres nivells: el d'iniciació requereix més o menys 30 hores, i permet conèixer les habilitats especifiques de l'atenció, discriminació visual i l'agilitat manual; el nivell mitjà, que requereix al voltant de 300 hores, aporta l'alfabetització i la gestació de signes; i el superior converteix les persones en bilingües.

Consells bàsics per a parlar amb una persona sorda

  • Quan vulguem parlar amb algú que té problemes d'audició, toquem-li l'espatlla.
  • No ens col·loquem les mans davant la boca: els impedirà llegir els nostres llavis.
  • Per motius lògics, no els parlem a traïció, fem-ho sempre de cara.
  • Intentem no tenir xiclets, caramels ni cigars a la boca, dificulta que ens entenguen quan parlem amb ells.
  • Comuniquem-nos amb les persones sordes utilitzant preferentment missatges curts.

Relacions d'aquest contingut

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto