Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Roberto Urrutia, educador social i portaveu de l'Associació de Gitanos La Majarí: "El valor de la família determina el comportament gitano"

 Professor d'acordió, amant de les ranxeres i de la pilota de mà. De trenta anys, solter i educador social. Roberto Urrutia és tot això i, a més, portaveu de l'Associació de Gitanos La Majarí, amb seu a Navarra. La seua actuació està centrada en les necessitats de les famílies gitanes, a les quals procura atenció, recursos i oportunitats perquè la seua situació, massa vegades marginal, es veja dignificada. Parla de famílies, i no de col.lectiu. "Aquest terme està bé per a parlar d'un grup de professionals amb interessos en comú, però si ens referim als gitanos, parlem de persones amb una cultura comuna, amb un passat i uns valors propis, fins i tot amb uns trets físics determinats. Nosaltres som un poble, el poble gitano", reivindica.

Per què una associació de gitanos?

Durant els 25 anys que portem com a associació les raons que justifiquen la nostra existència han variat. Les necessitats de fa tres dècades són diferents de les d'ara. De fet, la Majarí va sorgir d'una iniciativa de Caritas amb un grup de gitanos que van acostar els protocols de salut a les seues famílies: calendari de vacunes, pautes d'higiene, mediació de recursos. Ara els nostres objectius són més ambiciosos i estan centrats en la promoció de la cultura. Facilitem als socis la trobada amb habilitats, manifestacions i coneixements de la societat en què vivim. Però també tractem de donar a conèixer i transmetre la nostra cultura a aquesta societat. Tot això amb una visió gitana, amb pautes gitanes, a fi que l'èxit siga eficaç, perquè és necessari reconèixer la nostra realitat. Som gitanos.

I són tan diferents de la majoria, tot i viure en el mateix entorn?

Sens dubte. Però no veiem les diferències com una cosa dolenta. Hi són, tractem d'entendre-les i d'enriquir-nos amb elles, no pretenem negar-les ni anul.lar-les. Els gitanos tenim al darrere una història que ens antecedeix i que ens condiciona. Les nostres arrels, que no rebutgem, ens enorgulleixen i ens porten a veure la vida d'una determinada manera. La tradició, allò que els nostres anteriors creuen bo i tracten de protegir i transmetre, és particular. Tot això ens porta a comportar-nos d'una manera concreta, la gitana. Però les diferències no han d'allunyar-nos.

En què es concreten aquestes diferències que proclama i defensa?

El valor que es té de la família és particular. Aquí estaria la clau de tot. No diré que la nostra concepció de la família siga millor o pitjor, però sí definitiva. Això condueix, per exemple, que els joves es casen aviat. Senten la necessitat de formar-se en parella amb fills i seguir ampliant la família. Els compensa aquesta vida. No volen esperar a tenir pis o treball estable.

La seua resposta em porta directament a una altra pregunta. La comunitat gitana està al capdavant de l'absentisme escolar. Què passa?

  La Primària es compleix. Els gitanos volem que els nostres fills i filles vagen a escola a aprendre. El problema arriba a Secundària. La reforma educativa que va obligar a l'escolarització fins als 16 anys no ens ha ajudat. Els canvis que va implicar van ser radicals. El fet que els xavals amb 12 anys haguessen de canviar de centre i anar a l'institut sent tan criatures no va ser positiu, almenys per a nosaltres. Aquí entren en joc molts matisos. Que una xiqueta de 12 anys compartisca espai amb adolescents de fins a 18 ens incomoda. La realitat és així. Insistisc, no la jutjarem. Potser hem d'aprendre a confiar i a no protegir-nos tant entre nosaltres, però la nostra història, la que portem als nostres gens, ens conta que hem sigut molt perseguits, i això, de manera instintiva, ens porta a resguardar-nos entre nosaltres. Un altre matís és que l'educació acadèmica i reglada no ha sigut vista com un valor. Aquesta necessitat de coneixements útils o aplicables per a determinades disciplines es deixava per a altres. Ara intentem corregir-ho o, més ben dit, donem suport al gitano o la gitana que vol estudiar una carrera. I per arrodonir els matisos, li diré que moltes vegades el gitano no veu reflectida la seua realitat a l'escola. És més, se sent allunyat del que li expliquen.

En què concretaria això últim?

Jo he anat a escola i mai he estudiat ni he vist exemples de la nostra història. La Història del poble gitano. Ni en l'art, ni en la literatura, ni en cap assignatura. El desconeixement que tenen els meus companys respecte de la meua cultura i del meu poble és total. I som veïns, en molts casos des de generacions, però ni tan sols saben que el nostre origen està a l'Índia. Demanem a les institucions que ens incloguen en els programes, no com una anècdota, sinó com una part de la realitat.

El gitano era nòmada, i en canvi, en aquesta època en què el turisme és un bé de consum i un objectiu per a molts, no és viatger.

Bé, tal vegada perquè sent el turisme com una cosa banal. Aquesta necessitat de recórrer quilòmetres per conèixer un lloc no preocupa al gitano, i en canvi la de viatjar per passar una temporada a casa d'uns familiars, sí. El que per a uns altres seria tot un canvi de residència, per a nosaltres és un temps de pas. Aquí queda reflectit el nostre nomadisme, que jo relacione amb un tret molt gitano: la falta de perspectiva de futur, o almenys d'un futur llunyà. Vivim al dia, i això es manifesta en moltes de les nostres actuacions i xoca amb la cultura de l'estalvi, del pagament a terminis i de tantes altres coses.

De l'habitatge, per exemple.

Estem arribant a una estructura de ciutats hermètiques. Abans, és cert que hi havia menys veïns, menys barris i menys carrers, però podies trobar en el mateix carrer, o en un de proper, diferents tipus de persones, el veïnat era heterogeni. Ara les zones s'encasellen cada vegada més i se separen els grups socials. I si bé l'alt cost de l'habitatge afecta tota la societat, no hi ha dubte que en els grups més marginals i amb menys recursos fa estralls. D'aquests formem part les famílies gitanes. Ens veiem abocats a anar-nos-en lluny del centre de les ciutats i ens busquem per estar abrigats, amb la qual cosa acabem creant espais propis. No fa molt de temps, a la meua ciutat això no era així. Les famílies gitanes vivien en moltes cases, carrers i llocs. Sembla que com que ara no és així, no ho ha sigut mai. I no, això ha canviat.

Escoltant-lo recuperem aquella idea que el gitano és l'immigrant perpetu, l'estranger amb més de 500 anys de residència a Europa.

  Continuem sent una minoria, no empadronada, perquè ningú no ens pregunta si som gitanos i no hi ha una casella per a emplenar-la en el padró. Però fem molta vida de comunitat i això ens porta a reconèixer-nos. Pot sorprendre a qui no ho vulga entendre que la família és tan important per a nosaltres, tan determinant que fins i tot ens diferencia físicament. Jo sóc capaç de saber els cognoms per les faccions, és com si ens delatés un tret físic característic: els ulls blaus, els llavis fins, el cutis fosc.

Parlava abans que no els agrada que la xiqueta de 12 anys compartisca institut amb xavals de 18. Són innegables els canvis que s'han produït en la situació de la dona en les últimes dècades, i és un procés imparable. Com es viu en el món gitano?

Vivim en una societat masclista, per a tots. I la cultura gitana és masclista. Potser més, però la discussió, si no m'equivoque, no és quantitativa. Per tant, ningú ha de venir a dir com alliberar la dona gitana, ni a donar exemple, si és que pogués donar-ne. És la dona gitana la que ha de saber procurar-se una major independència. Però no podem oblidar que en el valor de la família hi ha implícita la maternitat. I per això la dona vol ser mare, i vol estar amb els seus fills, i no li importen moltes altres coses.

Però què ocorre quan una dona gitana vol fer una altra cosa amb la seua vida? Fins a quin punt pesa l'obligació de casar-se?

Parlar de casaments concertats com un costum actual i habitual són ganes de fer perdurar l'estereotip. En associacions com aquesta a què pertanc tractem de fer veure que l'edat per a ser mare pot retardar-se. Per descomptat, tal com està el panorama laboral i social, és obvi que com més formació es tinga, major llibertat i seguretat s'obtindrà, i això beneficia també els fills. Avui, si una xica mostra qualitats, ganes i interès per continuar estudiant, són ella i la seua família els qui analitzen la possibilitat que estudie. Nosaltres no hi tenim res a dir. Si ens demanen suport, procurarem donar-li'n, però per descomptat no dictem quin comportament és bo o dolent, perquè tots són dignes.

Per què s'ha de traslladar tota una família quan algun dels seus membres és hospitalitzat?

Ho necessita el malalt, de veritat, si no se sent acompanyat per tots els seus éssers estimats no ho passa bé. La família, ja ho he dit, és el més important. Està per sobre de qualsevol cosa. Són conductes apreses, que sabem que hem de conciliar amb les normes no escrites. Però aquesta persona que té la sensació que hi ha molts gitanos a l'hospital, hauria de preguntar-se: si el grup no fos de gitanos, el trobaria tan nombrós? A més, jo crec que en aquesta crítica també hi ha molta enveja.

El consell d'ancians pot arribar a representar un sistema judicial paral.lel?

El criteri dels gitanos de respecte -que no patriarques, perquè aquest terme no és el nostre- és molt valuós, però no és comparable a un judici. No es tracta d'aplicar lleis escrites o codis penals. Es tracta que la seua saviesa, respectada i reconeguda, serveix per a oferir consell o prendre una decisió quan cal solucionar problemes.

La delinqüència està molt present en les famílies gitanes.

Això ho diuen els mitjans de comunicació quan recalquen que el delinqüent és gitano, com si fos un tret criminal més. La delinqüència està lligada a la marginalitat i al fracàs escolar. El xaval que no va a escola, que té hores mortes i que no té aficions saludables està comprant bitllets per a acabar en la marginació. Això, a la família gitana li preocupa molt. Són nombroses les associacions com la meua en què s'organitzen programes antidroga, oferint alternatives d'oci i d'esport.

En aquests moments hi ha un corrent que intenta recuperar el romaní; coneix algú que en parle?

Buf! És una llengua molt difícil i desconeguda. El que sí que parlem és caló, un dialecte barreja de romaní i castellà, irreconeixible per a un profà i molt complicat d'aprendre, perquè no està reglat. Cal mamar-lo.

Què em diu de la capacitat de cantar i ballar? També és innata?

Naixem amb un sentit del ritme molt gran. Tenim facultats i aptituds. No tots, però les habilitats es potencien. I per descomptat, un xiquet amb mala oïda, però bressolat a base de rumba, cançons i balls, almenys tindrà el gust per l'art. Per a nosaltres, l'art, el flamenc, és una manera d'entendre la vida: és la manera de viure la vida.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto