Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Ignacio Salas, president de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Televisió: Si arreglem el món, s'arreglarà la televisió

  El 2006 es commemora el cinquantenari de la televisió a Espanya. Mig segle d'un fenomen que ha influït de tal manera en la societat que per a moltes persones només existeix el que apareix en pantalla. L'efemèride coincideix, a més, amb la implantació de la televisió digital terrestre en un panorama televisiu analògic que suma dos canals nous. A la Ciudad de la Imagen, un polígon al sud de Madrid on es concentren edificis que alberguen les seus d'algunes de les principals cadenes de televisió, xarrem amb Ignacio Salas, president de l'Acadèmia de Ciències i Arts de la Televisió (Atv). L'organisme, ideat per Jesús Hermida i germinat juntament amb altres grans del món televisiu, té gairebé una dècada de vida silenciosa amb el quixotesc propòsit de defensar l'honra d'un mitjà de comunicació que és també un electrodomèstic, mou quantitats ingents de diners, estrella o oculta persones i personatges i, fins i tot, per a alguns estudiosos, va inaugurar una nova era en transmetre en directe l'impacte dels avions terroristes contra les Torres Bessones l'11-S.

Per a què necessitava la televisió una acadèmia?

És un intent d'aglutinar tots els professionals de la indústria, perquè si bé competim en el mercat, també compartim els mateixos problemes. L'Acadèmia vol exercir el paper d'àrbitre fent valdre el seu rol d'institució idònia per a resoldre conflictes i salvaguardar el bon funcionament del món de la televisió. En la mesura en què som un agent útil per al sector, assumim una funció social que ens fa vàlids per al conjunt de la ciutadania.

Aquesta aspiració es concreta en el principi fundacional de voler canalitzar "la presentació al públic del punt de vista dels creadors de la televisió"?

El significat últim d'aquesta frase caldria preguntar-lo a Jesús Hermida, el fundador i mentor de l'Atv, però alguna cosa tindrà a veure que les manifestacions que surten d'aquesta casa compten amb l'aval dels grans del mitjà reunits aquí. El seu punt de vista té el propòsit de col·laborar en la correcció de la percepció tan negativa que es té de la televisió. És curiós: el cine, des dels seus inicis, va comptar amb el beneplàcit de la societat i els crítics, i va merèixer una etiqueta favorable, emparada en la cultura i la seua funció dinamitzadora de la riquesa dels coneixements. En canvi, la televisió, fins i tot quan encara estava en bolquers, va ser mirada amb desconfiança i titllada de perversa.

Des del començament? El meu avi invitava els veïns que arribaven amb les seues cadires a seguir el "parte" o els bous.

La televisió es continua veient, però amb vergonya. Al nostre país, les seues dues primeres dècades de vida es van succeir en blanc i negre, sota un règim dictatorial que la va prendre com l'altaveu particular. Però això no la va convertir en un instrument feroç, podia ser antipàtica però no maligna. Ara és la culpable que els xiquets siguen obesos i que les persones no gaudisquen llegint. Si se li atorga aquest poder, també hauria de creure's que és la causant de magnífiques gestes. Però no fa una cosa ni l'altra, és un mer transmissor.

Encara creu en aquelles premisses que tradicionalment se li atorguen al mitjà televisiu: informar, formar i entretenir?

Ho deixaria en una: la missió de la televisió és entretenir. Això no significa que haja de fer-ho de manera avorrida o sense pretensions. Pot valdre's de la cultura i del bon gust, i moltes vegades ho ha fet. L'actual crítica descarnada de l'intel·lectual que admet que a penes veu la televisió és discutible. Crec que a aquesta persona no li agrada el mitjà. No és que no li interesse el contingut, és que el concepte mateix del que és la televisió no li resulta atractiu. Però això no converteix la televisió en dolenta.

Tot i això, en la llista que la seua Acadèmia ha elaborat sobre els millors productes de la història de la televisió el més nou es va emetre el 1986, fa ni més ni menys que 20 anys. El mitjà està en crisi?

Abans de parlar de crisi, permeta'm complir amb un objectiu que ens hem marcat els qui ens estimem la televisió i no la defenestrem. Fem un exercici per recuperar la memòria col·lectiva que ens ha deixat aquests 50 anys la televisió. Si jo dic: "Tenemos chica nueva en la oficina?", pot vostè acabar aquesta frase? I si dic: "Hasta aquí puedo leer", sap qui sóc?

Segurament sí. Era una altra televisió, o eren altres temps?

  La televisió que es fa ara és menys enginyosa, menys fresca, menys experimental i menys atractiva. D'acord. Però admetem també que la qualitat del cine, el teatre, la literatura, l'arquitectura és menor que la que s'aconseguia abans. Si s'analitzen les manifestacions artístiques o creadores de l'ésser humà actual s'arriba a la mateixa conclusió. No negue que hi deu haver autors que agraden, perquè quan es produeix tant és impossible que no hi haja res de bo. Però, i això és cosa de tots, no hi ha manifestacions notòries. No hi ha un Beethoven, però tampoc uns Beatles, ni un Billy Wilder o un Hemingway. On és l'avantguarda? On són els referents no efímers? Intuïsc que d'ací a 200 anys hi haurà pocs noms que cronològicament es puguen situar als últims quinze anys del segle XX i als cinc primers del XXI. Aquesta és una època decadent. La meua esperança és que a la decadència sempre li ha seguit un renaixement, i si bé està tardant molt a arribar, arribarà. D'això, no en tinc dubte.

Les crítiques també se centren en la dependència emocional que crea la televisió, en el seu poder per a canviar hàbits de vida, en definitiva, per a controlar la llibertat de les persones.

Veure la televisió no és dolent, però fer-ho 10 hores al dia segurament no és bo. De totes maneres, tampoc ho és practicar esport 8 hores diàries ni dormir 16 hores. Ni tan sols treballar més de 6 hores, encara que amb això no hi ha cap altre remei.

Per què s'adquireixen, llavors, uns compromisos que no es compleixen? L'estipulació d'uns horaris infantils, per exemple.

En aquest cas la pressió social va ser molt forta i les televisions no podien ser insensibles a la demanda, però estarem d'acord en què la mesura és, des de la condescendència, ingènua. S'entén que pares i mares es preocupen que els seus fills, quan arriben del col·legi i de l'empatx de les classes extraordinàries, no puguen asseure's a veure la televisió perquè no hi ha programes edificants. Però tampoc poden baixar al carrer a jugar, perquè estem construint ciutats antipàtiques en les quals no es pot deixar els xiquets i xiquetes de 10 anys sols en un parc jugant a la corda. I d'això, la televisió no en té la culpa. D'altra banda, tampoc es pot negar a un fill o una filla que veja com és la realitat. Si la realitat és lletja, la televisió serà lletja. I els infants la veuran no sols a través de la televisió, la realitat ens envolta, no s'amaga i es percep. La televisió ens mostra el món en què vivim. Si no ens agrada la televisió que tenim, no ens agrada el món que tenim. Arreglem el món, i així s'arreglarà la televisió.

La televisió digital és una conseqüència d'aquesta necessitat?

La meua impressió és que ara mateix estem en la frontera entre allò analògic i allò digital. Per a mi aquest canvi serà la marca cronològica que assenyalaran els historiadors com el pas de l'Edat Contemporània a una altra Edat, diguem-ne Cibernètica. Això ho veig molt clar i cal estar aquí. No sabem què passarà, però el que passe afectarà molts ordres de la vida i, per descomptat, la televisió, que a més d'explicar-ho ho experimentarà. El planeta continua sent rodó, però la globalització és quadrada i en aquesta convergiran totes les noves tecnologies.

Significa que arribarà això tan anunciat de la interacció del públic amb el mitjà?

La digitalització es manifestarà en la tecnologia i, a més, canviarà els continguts i la manera de presentar-los. Els espectadors tindran una actitud més activa en la selecció i fins i tot en la producció del que els agrada veure. De totes maneres no sóc un oracle ni m'agrada jugar a ser-ho, però quan veig la parafernàlia que suposa Internet, que necessita un aparell tan complex com un ordinador per a funcionar, tinc la sensació que estem en l'Atapuerca de l'era de les Noves Tecnologies. Al final se servirà de la televisió, d'una manera o una altra. El que no sé és quina forma tindrà aquesta televisió, però sospite que tots els que han gravat la seua boda en vídeo o en DVD han de ser conscients que aquest document audiovisual té data de caducitat, i no sols per la ferma possibilitat que els reproductors desapareguen, sinó perquè, a més, el continent és caduc.

El públic ja no és el selector de la programació gràcies al "share"?

Efectivament, però el canvi serà més qualitatiu, encara que la dependència de la publicitat és inevitable, perquè la televisió, que és cara, la paga en primera instància la publicitat. Després és el consumidor qui assumeix els costos i per això mana. Sóc sociòleg i al principi em resultava difícil arribar a admetre la veracitat total del "share", però són dades certes i marquen molt el professional perquè condicionen el resultat final. Quan tens més audiència tens més seguretat en allò que fas. Fins i tot en parts de la programació en què no preval la rendibilitat és important saber quanta gent et segueix perquè et jutge, i t'aplaudisca o censure.

El públic aplaudirà el que és bo?

Tornem a l'origen del problema. La televisió no és un vehicle de cultura i d'educació, és un mitjà d'entreteniment i d'informació. Per molt que alguns intel·lectuals vulguen convertir-la en una altra cosa que, a més, segurament tampoc els agradaria. En aquests moments disposa de mitjans tècnics d'última generació i equips de professionals altament qualificats, però li falta la regeneració de creadors, de tècnics, de responsables. I això es nota. No es pot modernitzar una televisió rescatant valors solvents del passat. Cal arriscar i creure en els nous talents, igual que van creure en els de la meua generació fa molts anys.

Per què ara es lliga tant qualitat amb pressupost?

Els costos de producció són alts. Quan preval la rendibilitat es redueix la despesa, i sempre que aquesta es baixa, inevitablement es resta qualitat. Si t'assorteixes de gent que se sent pagada només per sortir en la televisió o que necessiten la televisió per a aconseguir un propòsit, al final fas una televisió barata, perquè produir això resulta barat. Però no fas una televisió de qualitat. La televisió pot ser una eina molt enriquidora. Com tot, depèn de l'ús que se'n faça.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto