Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

María Teresa Bazo, catedràtica de Sociologia: "La jubilació hauria de tornar a ser un dret, i no una obligació"

 María Teresa Bazo, catedràtica de Sociologia a la Universitat del País Basc, és autora d'investigacions i publicacions que l'han col.locada a l'avantguarda del coneixement de la sociologia de la vellesa. Receptora de diversos premis a la seua carrera, ha firmat el primer estudi sobre el maltractament i l'abús a les persones ancianes que s'ha fet al nostre país. Coordinadora del grup de treball "Sociologia de la Vellesa" de la Federació Espanyola de Sociologia, representa Espanya en la International Network for the Prevention of Elder Abuse (INPEA), organisme avalat per l'Organització Mundial de la Salut. Les seues últimes investigacions han incidit en la necessitat de canviar conceptes al voltant de la jubilació i a alertar la societat sobre el tracte que es dóna a la gent gran.

Manté que la jubilació ha passat de ser un instrument de l'estat del benestar a una eina de gestió laboral. En quin sentit?

A partir del capitalisme tardà, la jubilació, que va ser concebuda com un mitjà per a produir la renovació de la força de treball alhora que permetia als treballadors retirar-se amb la seguretat d'una pensió, es va convertir en una amenaça per als qui arribaven a una certa edat. Aquestes persones veien acostar-se la possibilitat d'entrar al grup de possibles prejubilats, però amb la incertesa de no saber a quina edat els tocaria, amb la qual cosa no hi havia manera de preparar-se per al moment o d'anticipar-s'hi. La jubilació va començar a ser vista com un instrument útil per a reduir la desocupació, per a augmentar les taxes de rotació i aconseguir una força de treball més jove, eficient i menys reivindicativa. I no es van tenir en compte els interessos del treballador.

Ho diu perquè estava obligat a acceptar-la o per les condicions sociolaborals a què era conduït?

Per les dues coses. Els treballadors s'han vist atrapats entre l'opció de jubilar-se, i acceptar una pensió que els proporcione recursos molt limitats per a la supervivència, i la d'enfrontar-se a un mercat laboral, si no accepten la prejubilació, en què les oportunitats de trobar treball disminueixen per a ells. Aquesta dicotomia s'aguditza amb les pressions de governs i sindicats perquè els treballadors grans es retiren i cedisquen el seu lloc als més joves. Tot això genera una discriminació per edat al mercat laboral, perquè encara que no es reconega així, els treballadors de més edat i amb més drets són també els més costosos i les empreses tendeixen a reduir costos desfent-se d'ells. Abans d'inventar la jubilació i institucionalitzar-la, les persones es retiraven del món laboral quan ho trobaven oportú o les circumstàncies, gairebé sempre físiques, l'obligaven, atès que, sobretot en les societats preindustrials i en la primera societat industrial, les persones grans eren percebudes com a funcionals. I encara que no fossen reconegudes tan útils com les joves, no es pensava a retirar-les forçosament. Avui en dia, si la jubilació s'anomena dret, hauria de ser voluntària, o almenys hauria de flexibilitzar-se l'edat en què una persona deixa de treballar. Igual d'injust resulta obligar a algú a mantenir-se en un lloc de treball a partir de determinada edat, com impedir a algú capacitat que desenvolupe una activitat.

Hi ha veus que anuncien la possibilitat que falten diners perquè els qui avui treballen i paguen les pensions puguen rebre el que els corresponga en els seus anys de retir. Què hi ha de fonament en aquest temor?

El sistema de pensions continua sent viable, funciona, i l'estat ha de continuar sent-ne el principal garant. És un fet que en cap moment històric no hi ha hagut tanta riquesa com la que hi ha a hores d'ara. Em referisc, per descomptat, a Europa. Per tant, resulta com a mínim paradoxal qüestionar-nos si els artífexs d'aquesta riquesa no podran gaudir d'una compensació que ells mateixos generen. Va haver-hi anys en què, a causa del baix índex de natalitat, es va témer que la piràmide de població quedés seriosament afectada i la població activa fos inferior en nombre a la població de pensionistes. Però tot sembla indicar que gràcies a la immigració, aquest risc està sent pal.liat, i en un futur immediat, el fet que la mà d'obra no siga excessiva pot portar fins i tot a un augment de salaris i a un increment de les cotitzacions a la Seguretat Social. El moll de la qüestió, una vegada més, és aconseguir redistribuir aquesta riquesa de manera que abaste tothom.

Llavors, aquestes recomanacions que se succeeixen sobre la conveniència de subscriure un pla de pensions que garantisca un retir digne, són encertades?

No seran sobreres, ser previngut no és mai perjudicial. A més, el sistema de pensions no és just ni vol ser-ho, i tampoc no pot. Tracta d'arribar al nombre més gran de persones, però sobretot no pot oblidar les menys afavorides, per la qual cosa els qui més aporten no reben després en la mateixa proporció. La pensió màxima pot no ser correlativa al que s'ha tributat, però és solidària per a poder atendre a tots. Per això, mai no sobra procurar-se altres fonts financeres particulars.

Quins ingressos hauria de tenir una persona jubilada per a viure dignament?

Si en garantim l'habitatge, l'alimentació i la salut, dependrà del nivell de vida que cada persona estiga acostumada a portar. El que ha de procurar la jubilació és que si es produeix un canvi no siga a pitjor, i que permeta mantenir les condicions en què la persona vivia quan treballava. En l'aspecte psicològic, com davant de qualsevol canvi del cicle vital, és necessari un procés d'adaptació. Cal procurar no caure en una vellesa anticipada encara que la jubilació ho haja sigut. És fonamental mantenir l'activitat mental i física, i percebre que la jubilació implica prendre decisions i fer eleccions.

Deixant d'una banda els condicionants econòmics, quines respostes ha de trobar en la societat?

En la maduresa, les persones senten que són les mateixes que abans, no tendeixen a autodefinir-se com a velles i no ho són, perquè parlar amb propietat de vellesa és fer-ho de falta d'autonomia i no de tenir molts anys. Per tant, quan es jubilen, les persones continuen en gran manera realitzant bona part de les activitats que realitzaven abans, excepte les laborals. Alliberar-se d'aquestes obligacions els permet reestructurar el seu temps i dedicar-lo a l'oci i al voluntariat, a la família i als amics. Per això, la societat ha d'estar a la seua altura i ha de ser capaç de proporcionar-los possibilitats per a desenvolupar activitats atractives, incloent recursos materials i no materials. Aquesta relació es retroalimentarà, perquè la idea de sentir-se útils i necessaris als altres fa que moltes de les persones jubilades facen aportacions importants, tant materials com afectives, a la família i a la societat, fet que sens dubte contribueix al benestar de tots.

Què ocorre amb la dona que és ama de casa i no es jubila mai?

Encara que continue desenvolupant feines domèstiques, ja no ha de complir amb el protocol paral.lel al de la seua parella en horaris, ni compartir les preocupacions laborals, per tant d'alguna manera també es jubila. De fet, a aquesta edat són moltes les dones que comencen a desenvolupar activitats fora de casa. Una situació que sí que m'agradaria destacar és el canvi profund que produeix la viudetat primerenca, un esdeveniment traumàtic que influeix en gran manera en el benestar i en la salut. Superat el temps de dol, haurien d'experimentar en aquesta etapa de les seues vides un sentiment d'autorealització. Pertanyen a una generació de dones que van tenir oportunitats molt escasses de formar-se, d'aprendre i d'exercir la llibertat personal. Les activitats culturals i formatives els suposen una obertura a mons desconeguts, i els aporten la seguretat per a participar en la conversa de les persones més joves i més ben formades.

Perquè se centra tant les activitats en accions altruistes?

La idea de fer una activitat en la jubilació sol unir-se a la noció d'oci, en el sentit d'activitat privada d'obligacions. Però la falta d'obligació no significa manca del sentit de la responsabilitat i compromís. Fins i tot en alguns casos s'arriba a considerar l'activitat que realitzen com un servei públic, pel fet que ajuden altres persones, i la mateixa societat, amb les activitats que duen a terme. Això ens porta una vegada més a reflexionar sobre la importància de dotar d'infraestructures i d'atenció la gent gran, més enllà de consideracions sanitàries.

Vostè és autora de l'únic estudi que s'ha fet al nostre país sobre el maltractament, l'abús o la negligència en les persones ancianes. Llegir-lo produeix por: en termes generals, en el 68% de les situacions es va observar negligència en l'atenció física; en el 46% dels casos, en l'atenció afectiva; i en el 10%, maltractament físic. El maltractament psicologicoemocional es va registrar en el 32% de les situacions, el material en el 17% i el sexual en l'1%. Passarà com amb la violència sobre la dona, que quan comence a denunciar-se les xifres seran escandaloses?

Costa acceptar-ho, però les dades revelen que el 5% de les persones grans són objecte de maltractaments per part dels seus familiars. Si traduïm aquest percentatge a termes absoluts, la xifra és molt alta, i això no obstant, per ara, ni els agents polítics ni els socials han pres consciència d'aquestes situacions de violència, fins i tot falta una regulació que protegisca els drets de les persones ancianes vulnerables. És necessari elaborar instruments que permeten als professionals sanitaris i socials detectar possibles casos i contribuir a dissenyar polítiques socials que facen front a aquesta situació. Un alt percentatge dels maltractadors manté una relació de dependència econòmica amb la víctima, a qui espolien pensions, patrimoni i altres béns.

Pot succeir que la persona gran estiga mal cuidada per desconeixement, no per desídia ni desinterès.

Per això s'insisteix en la necessitat de dotar d'eines la societat. Les persones grans, arribat el moment de ser assistides en la seua vida diària, generalment prefereixen romandre a les seues cases, sota l'atenció d'un ésser estimat. I encara que no ho volguéssem, aquesta sol ser l'única alterativa, perquè només hi ha 2,7 places en residències públiques i privades per cada cent persones més grans de 65. Per això, les institucions estan doblement obligades a dotar de recursos els qui es fan càrrec dels ancians dependents. Oferir serveis de càtering, assistència domiciliària, centres comunitaris d'oci, ajudes per a canviar de residència o per a adaptar la pròpia, cursos sobre tècniques sanitàries... Són moltes les necessitats. Estan plantejades, ara falta que es vulguen portar a terme.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto