Autoajuda: Una trobada de deu minuts cada dia

  En el dia a dia hi ha tantes coses per a fer i per a atendre que el poc de temps que resta de les obligacions es dedica al descans. Però aquest lapse que tan bé serveix per a reparar les forces perdudes no comporta necessàriament moments d'oci, ni procura una treva per a cuidar-se un mateix. Encara més, la dinàmica ens porta moltes vegades a cedir les hores lliures de què disposem per a satisfer els altres i complir amb guions socials, aparcant desitjos i necessitats. Som capaços d'oblidar-nos de les nostres apetències interiors perquè l'exterior funcione. Aquesta actitud, mal anomenada d'altruista, no respecta o desconeix els límits en què un es mou amb satisfacció, la qual cosa genera una negació personal i acaba provocant enuig i ràbia.

No en va, l'hàbit de deixar-nos postergats a un segon pla ens torna incapaços de veure'ns i d'atendre les nostres apetències i els nostres gustos. Aquesta falta d'interès propi ens porta a ocultar-nos, per la qual cosa deixem de mostrar-nos davant dels altres. Ens encaminem a un espai on les nostres aspiracions no caben, perquè els hem tret importància i hem deixat de procurar-nos-les. Hi haurà moments en què reclamem atenció, més com una exigència que com una petició, perquè percebem els altres com a deutors encara que hàgem sigut nosaltres mateixos els qui ens hem mutilat. Nosaltres som els qui hem oblidat guardar un temps per a fer activitats que ens satisfan o per a estar amb aquelles persones amb qui ens ve de gust d'estar. Més encara. Hi ha una parcel.la oblidada i deixada de banda que ni trobem a faltar: la d'estar centrat un amb un mateix durant un temps, encara que siga reduït, al dia.

Programar el nostre temps

Amb deu minuts escassos n'hi ha prou per a recuperar aquesta parcel.la. Posar una xifra i que siga tan reduïda pot semblar ridícul, però igual que programem la resta de les nostres activitats, per què no hem de programar aquesta? El temps concret que acordem, i més encara, el fet de fer-ho, implica:

• Tenir-nos en compte.
• Donar-nos un lloc en les prioritats de les nostres accions.
• Pensar que som importants.
• Cuidar-nos igual que cuidem dels altres.
• Cuidar i amoixar la nostra existència.

Si un familiar o un bon amic ens sol.licités deu minuts diaris gairebé de segur que no dubtaríem a concedir-los-els. Per què no hem de tenir les mateixes cures i atencions per a nosaltres? Per què ens costa tant veure'ns i sentir-nos com el que som: una persona important? Deu ser que no ens valorem ni ens estimem?

Acceptar-nos tal com som

  La gran majoria de les persones ens forgem un ideal sobre qui volem ser, i com ocorre amb tots els ideals, no aconseguim que es convertisca en realitat. Això en si no és negatiu, perquè aquesta diferència entre allò ideal i la realitat es percep en molts ordres de la vida. El problema sorgeix quan la dicotomia desencadena una frustració i ens porta a enutjar-nos amb nosaltres mateixos per no ser capaços d'aconseguir el que perseguim, i que erròniament pensem que ens faria feliços. El fet de no veure'ns reflectits com creiem que ens agradaria ser ens porta a sentir-nos frustrats i a perdre la confiança en nosaltres mateixos, i això és sinònim de no acceptar els nostres defectes, ni tampoc les nostres virtuts. Si no ens agradem, difícilment voldrem estar sols amb nosaltres, i dedicar-nos temps, encara que siguen només 10 minuts. Però això no pot servir-nos d'excusa per a no intentar-ho.

Relacions d'aquest contingut