Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Juantxo Fuertes, esportista: "L'esport adaptat també és un espectacle"

 Té 29 anys. Fa vuit anys va abandonar la competició que el va portar a ser plusmarquista mundial i olímpic en diverses distàncies en la modalitat d'estil lliure, i això que la natació no l'atreia. Encara més, li feia por l'aigua, i el seu entrenador recorda les mossegades i els cops de peu que va rebre en les primeres capbussades. Però li va agafar gust.

Juantxo Fuertes sofreix paràlisi cerebral a causa d'una hipòxia en el part. Va arribar a l'esport com a teràpia i va demostrar tenir-hi qualitats. De totes aquestes, les més importants són la tenacitat i les ganes de superació. Totes dues el continuen definint en les noves carreres que ha emprès en la vida. Ha escrit l'epíleg de la seua faceta esportiva com a representant dels esportistes de la Federació Espanyola d'Esportistes amb Paràlisi Cerebral, cosa que l'ha permès exercir de vincle transmissor entre les demandes dels seus companys i les altes instàncies que decideixen beques i programes de suport. Amb això ha posat punt final a una etapa i ha emprès una altra cursa no menys complexa: formar-se per treballar en la integració social de les persones amb dificultats, sofrisquen o no minusvalidesa, i oferir des del seu coneixement i dedicació una ajuda única.

El seu palmarès és més brillant que el de molts esportistes de màxim nivell: medalles olímpiques, rècords mundials, campionats del món... Així i tot, no gaudeix del mateix reconeixement i seguiment en els mitjans de comunicació. Com es viu aquesta situació?

Es coneix d'antuvi. L'esport minoritari, adaptat o no, no té interès. Excepte uns pocs esports i altres pocs esportistes, els atletes, tinguem o no una discapacitat, sabem que això és una afició que poques vegades es converteix en una professió. I no té per què canviar. Al capdavall es tracta de desenvolupar una tasca que et converteix en millor persona, que t'enriqueix i et fa madurar. Així és que no importa tant que l'esportista es veja recompensat amb la fama. Però sí que m'agradaria que canviés el concepte que té la societat de l'esport adaptat, perquè, amb les característiques que té, també és un espectacle, realitzat per homes i dones que busquen metes i ofereixen el seu esforç al públic.

Un públic molt minoritari.

Al principi, la gent que va a veure esport adaptat ho fa com una acció solidària, però això se supera i es descobreix que pot ser molt divertit seguir un equip o un esportista. Això sí, caldrà tenir molt d'interès perquè, excepte en ocasions comptades, els mitjans de comunicació ens ignoren. De totes maneres, això ens ha de motivar perquè lluitem més. No podem esperar que els altres reconeguen el nostre mèrit, cal superar aquest complex que ens han d'ajudar, hem de buscar aquesta ajuda. Som esportistes, gent acostumada a superar obstacles i no podem pretendre que la societat ens conega i ens valore si el sector concret no es mou i reivindica el seu espai.

Quin és el record esportiu que guarda amb més afecte?

(Es pren el seu temps abans de contestar). El Campionat d'Espanya de Plasencia, el 94. M'hi vaig convertir en campió i vaig fer pols marques mundials. Va ser l'inici de la meua passió per la natació, i el moment en què vaig veure que podia intentar fer alguna cosa en l'esport.

Així i tot, ha participat en dues cites olímpiques, Barcelona 92 i Atlanta 96.

Dues experiències molt diferents. Barcelona va ser la meua primera competició internacional, a la qual vaig arribar una mica per casualitat. M'ho vaig passar genial. Vam guanyar una medalla en relleus i va haver-hi molt de temps per a la diversió i les amistats. A Atlanta, tot i que va tenir fama de mala organització, es van bolcar en els jocs paralímpics. Per a mi va ser una cita molt important, encara que potser no la vaig viure amb l'alegria de Barcelona perquè ja llavors era campió del món i volia ser campió olímpic. Van ser dies d'una concentració molt alta i entrenaments amb molt de compromís. Vaig arribar, és veritat, amb un nivell físic alt, fins al punt que els tècnics, dies abans de marxar cap als Estats Units, estaven espantats perquè és igual de dolent no arribar que passar-se'n.

...?

Si et passes de força no rendeixes. Cal buscar un equilibri mental i físic. No em referisc tant a dosificar-te, cosa que no he aconseguit mai. És una qüestió d'estar concentrat i segur de la teua capacitat. Això sí que ho vaig aconseguir, i amb això el rècord mundial i olímpic.

Quina mentalitat cal tenir per a convertir-se en un atleta?

Per a poder dedicar-se de manera professional a l'esport, encara que en el nostre cas dir professionalment és dir molt, a més de voler-ho fer, cal tenir-hi les qualitats adequades. També és necessari que algú te les reconega perquè t'impulse a seguir aquest camí. A partir d'aquí, com en la vida, has de tenir clar que vols fer això, ser molt constant i posar-te metes. Després, cal ser conseqüent amb aquestes i arribar fins al final.

A moltes persones els impacta veure atletes amb minusvalideses, algunes molt evidents.

És clar que una persona amb minusvalidesa no és un adonis, no compleix les regles de bellesa gregues, però la gran majoria de les persones tampoc no les compleix. I que no siguem perfectes no significa que no tinguem una alta qualitat com a esportistes.

Com canvia la vida quan es col·loca l'última medalla a la vitrina?

En el meu cas he d'agrair que quan vaig decidir deixar la competició se'm va facilitar una retirada molt digna. La Federació Espanyola d'Esportistes amb Paràlisi Cerebral em va nomenar representant dels esportistes. La meua missió era reunir-me amb ells i conèixer les seues demandes per transmetre les seues necessitats a les altes instàncies.

Però va abandonar el càrrec. No l'atreia continuar vinculat a aquest món?

Ho vaig deixar perquè necessitava desconnectar i pensar sobre el que volia fer amb la vida. Havia de buscar el meu lloc i sabia que de l'esport no podia viure. A més, tenia altres metes per a complir. La primera era estudiar, aconseguir una formació específica. Per això estic traient-me el títol de Tècnic en Integració Social, que em permetrà portar endavant el meu projecte professional i no tan sols en el món dels discapacitats, al qual em sent molt lligat. Els camps que se m'obren des de la meua professió són molt amplis, els sectors als quals puc dirigir els meus coneixements abasten grups de risc de la societat que necessiten un suport de gent especialitzada: persones grans, adolescents, dones... no necessàriament persones discapacitades.

Un món amb moltes barreres. Com s'hi enfronta?

Si ens referim a les arquitectòniques, hem arribat a un estat absurd. Les lleis marquen com han de ser les coses, però els legisladors no fan complir el que promulguen. Emprendre les obres necessàries no perjudica ningú i beneficia moltes persones. Però si aquestes barreres són fàcils de treure i no es fa, un es pot imaginar com de dura pot resultar l'eliminació de les altres barreres, les que no es veuen però impedeixen a les persones amb discapacitat sentir-se integrants de ple dret en aquesta societat.

A què es refereix, exactament?

  Els centres d'educació especial o els centres especials de treball han d'existir, però no han de limitar altres accions polítiques. Gràcies a aquests centres, persones preparades però amb discapacitat poden desenvolupar una activitat laboral, però no són suficients ni haurien de ser la fi del camí, perquè al capdavall serveixen d'excusa per a no promoure altres mesures que ofereixen altres sortides. És com si es complís l'expedient. Ara bé, si la societat es conforma amb el que hi ha, fins i tot encara que es millore, és que només contempla el problema i només busca una solució per a aquest problema. Una persona acudeix a un centre especial perquè viu una situació especial i en desavantatge. D'acord. Però aquesta persona, a més de ser un discapacitat, és més, i les necessitats que té són molt més àmplies, no només les que genera la seua incapacitat. Si no contemplem la persona de manera integral, el que se li transmet a ella mateixa i a la família és que és un discapacitat ara i ho serà sempre. Aquesta condició s'interioritza i dificulta encara més la possibilitat de trencar aquesta dinàmica i enfrontar-se a la societat. Per això, cal molta fortalesa, i fortalesa treballada. No s'hi val a ser molt valent i aguantar els estocs com si no es patissen, perquè al final passen factura.

Però les mesures concretes són necessàries.

Hi estic d'acord, però no són les úniques vàlides. Sóc conscient que hauré de demostrar la meua vàlua com qualsevol, però també vull que les dificultats siguen les mateixes. No poden limitar-me les metes. Les metes les limitaré jo, no els altres. A mi, m'ha tocat viure experiències desagradables, però m'han ajudat a madurar. Qui no ha sofert disgustos al seu lloc de treball o ha hagut de prendre una decisió difícil? Però de la mateixa manera que no vull que em protegisquen d'això perquè sofrisc paràlisi cerebral, no vull que aquesta siga una excusa per a impedir que em moga pel món. Cal possibilitar que les persones normalitzen la seua vida.

Segurament tenim lectors i lectores que estan pensant a fer-se atletes, o almenys a practicar esport. Què els aconsella?

El principal és que siga cadascun qui decidisca, tant quin esport li agrada com fins on vol arribar. De vegades fan el que volen els seus pares, que amb les millors intencions projecten en els seus fills i filles els propis desitjos, i per a un infant el que pensa el seu pare o la seua mare és molt important i no voldrà defraudar-lo. Una vegada triat, és bo deixar-se aconsellar per algú que puga validar les seues capacitats, per a ser realista en els somnis. A mi, em van donar suport els meus pares i em van encoratjar les meues entrenadores, i estic molt orgullós dels meus èxits.

Què li suggereix que Xavi Torres, un altre gran esportista adaptat, siga ambaixador de Madrid 2012?

Xavi Torres és un exemple, i per moltes raons. A més de ser un gran esportista que es troba al cim molts anys, fa allò que apuntava abans: trenca la barrera del prejudici i es ven com un esportista que ha aconseguit gestes. No només en l'àmbit de la discapacitat.

Quan aquesta entrevista siga publicada encara faltarà un mes per a saber si Madrid és o no ciutat olímpica. Com a campió olímpic, s'atreveix a fer una aposta?

No m'agrada cap de les candidatures. Crec que l'organització de les Olimpíades s'hauria de veure d'una altra manera. L'esperit olímpic hauria de ser el motor perquè ciutats amb pocs recursos aconseguiren infraestructures esportives d'alt nivell, al mateix temps que es milloraren les carreteres i l'organització enriquís la ciutat i el país. Que no se m'entenga malament, si és Madrid abans que Londres, doncs bé, encara més, així tindré més oportunitats de gaudir-les, però jo canviaria la forma d'escollir la seu.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto