Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Inma Shara, directora d'orquestra: "Per a gaudir d'un concert no cal ser un expert en música"

  Inma Shara revisa amb mirada fugaç la seua vestimenta negra, subjecta fortament la batuta, exhala un sospir i camina la distància que la separa del podi. Davant d'ella, l'orquestra; al darrere, el públic; i a les mans, la responsabilitat de crear una obra única per a tots dos, perquè aquesta és la funció principal d'un director d'una gran orquestra. "Tot aquest halo de glamour al voltant de la nostra figura és literatura", afirma somrient. Només cinc dones més al món poden gaudir de l'experiència de què gaudeix i per a la qual viu aquesta jove nascuda fa 32 anys a la localitat alabesa d'Amurrio. Deixebla de l'aclamat Zubin Mehta, admet que l'autoritat és imprescindible per a dirigir, "però només pot emanar del treball". Aquesta és la màxima que ha prevalgut al llarg de la seua encara breu carrera, en la qual va començar com Inma Sarachaga, el seu veritable cognom. "Estava cansada que la gent tingués dificultats per a pronunciar-lo i vaig optar per 'Shara', una variació més senzilla", explica. Va estudiar viola "perquè en els instruments de corda es troba l'arquitectura de l'orquestra", va continuar amb el piano, "amb el qual es pot aconseguir la reducció de qualsevol simfonia", i va acabar la carrera de composició i instrumentació "per a poder desembrollar una partitura" amb el propòsit ferm de crear-la de nou sota la seua pròpia visió.

Com explicaria la funció d'un director d'orquestra, una figura de rellevància semblant a la del compositor?

Un bon director d'orquestra és un bon orador i la lectura que fa del que està escrit depèn del talent que tinga. La partitura és un diàleg creat per un artista, el compositor, que necessita ser posat en escena perquè prenga vida, i això és el que tracta de fer el director. Cadascun té una sensibilitat diferent i una manera d'interpretar, i és per això que cada peça sona diferent, perquè cada director narra la seua versió, persegueix el moment en què es converteix en un creador d'art. Hi ha un instant en què es reconeix en la música que està dirigint i contagia d'aquesta emoció els músics, i aconsegueix que aquesta creació siga percebuda pel públic. En això consisteix dirigir una orquestra.

Els músics són, llavors, mers instruments?

En absolut. El director necessita l'orquestra per a desembrollar la semàntica d'una partitura, i hi té un respecte enorme. Igual com el té pel públic, perquè és a aquest a qui es dirigeix. En realitat, el director és un pont entre el públic i l'obra, que es converteix en una peça única quan sota la seua batuta és interpretada pels músics i escoltada pel públic.

Que això s'aconseguisca, en quina mesura depèn del tipus d'espectadors que conformen l'auditori?

Perquè el públic puga contactar amb allò exquisit cal oferir-li-ho, o almenys, intentar oferir-li-ho. Cada vegada sap discernir millor entre el que és bo i el que és dolent, i per descomptat, percep l'emoció quan aquesta es crea. Cal bandejar la idea que per a gaudir d'un concert és necessari ser un entès o un expert de la música, d'un corrent o d'un autor. La música usa el llenguatge de les emocions. És cert que hi ha matisos que poden ser descoberts per uns i no per uns altres, però el mateix ocorre amb la pintura o amb la poesia, cadascú arribarà a gaudir-ne per camins diferents. La música només tracta d'emocionar, no d'alliçonar ningú.

Però admetrà que la música clàssica té un cert sentit culte.

El qualificaria més aviat d'elegant, una qualitat que també pot tenir un concert de rock. El que passa és que en un concert clàssic l'atenció de les formes és un element més de comunicació. Això no ha de significar distància entre qui ofereix la música i qui la rep, però sí respecte mutu.

La seua batuta l'ha portat per tot el món. Alemanya, Àustria, la República Txeca, països eminentment melòmans. Quan en torna, descobreix la tan denunciada falta de preparació musical del nostre país?

No crec tan necessari que les persones sàpien llegir una partitura i, en canvi, sí que pense que la música és una eina que ajuda l'ésser humà, de manera individual i col.lectiva. Vull dir, no defense la bondat que els escolars arriben a la música com una disciplina sobre la qual han d'aconseguir un coneixement, sinó que se'n servisquen en la vida quotidiana. De totes formes, una cosa positiva que podem atribuir a la tardana immersió musical del nostre país és la gran qualitat d'espais que s'estan construint per a la música. No hi ha teatres recollits, però han proliferat els auditoris d'una categoria sonora més que digna.

"Per a mi la música no és una professió, sinó una forma de vida". Per què els músics es mostren tan grandiloqüents?

En el meu cas, l'entrega a la música és absoluta perquè m'apassiona, i poder dedicar-m'hi és un plaer que comporta molt de sacrifici, però que compensa. El fet de no ser titular de cap orquestra m'obliga a oferir un repertori molt treballat, amb el qual he d'estar molt segura, i per a això necessite estudiar 12 hores al dia una partitura. És molt gratificant, però no deixa de ser un treball, en el qual ha d'estar present la constància. De moment, accepte desenvolupar sis nous projectes a l'any, perquè necessite almenys dos mesos per a poder preparar-los, requereixen molt de compromís personal en el qual em bolque físicament i mentalment. Hi ha vegades en què aquesta música t'agrada, t'hi identifiques, però n'hi ha d'altres en què el teu esperit artístic no empatitza amb una obra, però tens l'obligació de conèixer-la, i fins i tot diria que d'estimar-la.

Com rep les crítiques?

Imagine que, com a qualsevol persona, m'agraden més les positives que les negatives. Davant d'aquestes, si no són constructives, si no m'ajuden a madurar com a professional, intente no sucumbir perquè moltes vegades darrere hi ha un interès que no és la música. Recorde una columna que començava parlant del color dels meus cabells. El que seguia havia de tenir el mateix rigor que informar de si sóc rossa o morena.

Quins autors són els més sol.licitats i per què?

Depèn de cada fòrum i el pressupost de què es dispose, si es comptarà amb diverses famílies d'instruments, amb veus i amb solistes. Si es vol anar sense risc, qui organitza sap que Bach, Brahms, Stravinski són valors que garanteixen èxit. A la gent li agrada gaudir en viu amb peces que coneix i que pot tornar-hi, perquè les té a casa.

I no intenta innovar?

Per descomptat, però encara que la nostra professió és molt encantadora, no deixa de ser un treball. Jo navegue molt en la literatura simfònica i presente obres noves per a afegir-les al meu repertori, però, a la llarga, la novena de Beethoven enlluerna el públic, que no oblidem, és per a qui toquem. No hi ha dubte que la música contemporània, excepte potser les bandes sonores, és més difícil d'entendre que qualsevol obra barroca, renaixentista o romàntica. A més, l'avantguarda de vegades no és concebuda per a prevaler, respon més a una ruptura amb l'anterior, com si allò que s'ha passat no fos vàlid, i això ens porta a assistir a un ventall de superposicions de creacions que no acaben de quallar, perquè es tracta més d'una recerca desenfrenada d'alguna cosa diferent, no artística, sinó original, i això no és música. L'art neix per satisfer l'ésser humà, no el seu creador, perquè en la seua essència està el fet d'atorgar felicitat als altres.

Quin espai ocupen, llavors, els autors contemporanis?

Excepte en fòrums que estan concebuts per a això, com ara festivals o simposis, entre els mateixos especialistes hi ha controvèrsies i és natural, ja que no en va la música és un fet viu que, mentre sorgeix, té detractors i defensors. Al final, tot allò bo prevaldrà, i serà el públic qui decidirà, més que els crítics, què és el que cal salvaguardar per a complir amb la seua missió de ser testimoni d'una època. La música no reflecteix només la sensibilitat o la capacitat artística d'un compositor, és l'expressió d'un context, d'uns gustos i d'unes necessitats.

Segons les seues paraules, descobrim que el director crea una obra. Té la seua pròpia discografia?

He dirigit algunes gravacions, però encara no em sent preparada per a poder firmar una interpretació. Necessite més anys d'experiència, madurar. En definitiva, viure més música. Si vull oferir la meua versió d'una obra necessite tenir-ho molt clar, i reconec que encara els meus estats d'ànim estan molt contagiats per la passió musical... La música et dóna tant, a canvi que tu li oferisques dedicació, d'acord, però té alguna cosa per oferir-te cada dia, i ja arribarà el moment en què puga donar-me també l'oportunitat de capturar-la.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto