Dispèpsia: digestions difícils: Una afecció comuna, lleu i d'origen incert

  La dispèpsia, terme que utilitzaven grecs i romans per referir-se a una "mala digestió", identifica una sèrie de dolors i molèsties en la zona abdominal semblants a la indigestió. Pot produir-se de forma ocasional i aïllada, però de vegades es prolonga en el temps, persisteix, es repeteix amb freqüència i, encara que no constitueix un problema greu de salut, sí que ens altera la qualitat de vida, la sensació de benestar. Des d'un punt de vista mèdic, la definició precisa de les seues causes suposa la dificultat més gran d'una afecció que, segons diversos estudis epidemiològics, afecta al voltant d'un 20 % de la població als països occidentals, sobretot a partir dels 40 anys, i amb una distribució semblant entre homes i dones.

Tipus de dispèpsia

En l'actualitat, i d'acord amb els criteris establerts en el congrés de gastroenterologia de 1999 que va tenir lloc a Roma, la dispèpsia es defineix com qualsevol dolor o molèstia localitzat en la part superior i central de l'abdomen. S'ha establert una classificació de dos tipus -orgànica i funcional- a partir de l'origen. En l'orgànica hi ha una causa clara, identificada, que pot produir els símptomes: gastritis, úlcera gàstrica, reflux gastroesofàgic, presa de medicaments, còlon irritable, etc.... Però en la funcional no hi ha cap malaltia orgànica que justifique la simptomatologia i tot és normal, excepte els símptomes que presenta el dispèptic. La dispèpsia funcional constitueix un dels problemes més freqüents en les consultes d'assistència primària, on suposa la causa d'entre el 3 % i el 5 % de totes les visites. A fi de no confondre-la amb una dispèpsia ocasional, que dura només uns dies, s'han establert una sèrie de criteris diagnòstics:

• Simptomatologia d'una duració mínima de 12 setmanes, que no tenen per què ser consecutives, els últims 12 mesos.
• La presència de dispèpsia, dolor o molèstia abdominal en la part central i superior de l'abdomen, de forma persistent o recurrent.
• Absència de malalties orgàniques que puguen explicar la simptomatologia.

Causes

Les causes de la dispèpsia funcional no estan ben identificades i es pensa que poden ser diversos els mecanismes:

1. Trastorns de la motilitat gastroduodenal. Es creu que és un element rellevant en la meitat dels casos de dispèpsia. Hi ha un desordre dels moviments peristàltics, o bé hi ha un buidament gàstric lent.
2. Trastorn de la secreció gàstrica. Tot i així, la majoria dels estudis no l'ha detectat en els dispèptics.
3. Trastorns psicosomàtics. S'ha evidenciat una relació entre les situacions d'estrès i l'agudització dels símptomes. Es creu que l'augment de catecolamines i dels opioides endògens, les beta-endorfines, que es dóna en les situacions d'estrès, aclaparament i tensió, inhibeix la motilitat gastrointestinal.
4. També s'ha pensat en el Helicobacter pylori, bacteri causant de la úlcera gàstrica i de la gastritis, però encara que en alguns dispèptics s'ha detectat aquest bacteri en el seu estómac, la seua eradicació no ha suposat una millora significativa en els símptomes.

Símptomes

Poden ser molt variats i adoptar diverses formes clíniques. El més característic de la dispèpsia és el dolor o la molèstia en la part alta de l'abdomen o per darrere de l'estèrnum. És una sensació dolorosa que pot començar al matí, quan la persona es lleva, i que de vegades no s'alleuja amb res. Hi ha també sensació de plenitud, d'inflor abdominal després de les menjades i que a més és més accentuada amb els menjars grassos. Amb freqüència els dispèptics presenten ardor d'estómac, pirosi, i no és infreqüent que tinguen sensació de nàusea matutina, de vegades amb vòmits que no produeixen alleugeriment. Molts sofreixen de pèrdua de gana.

No tots els dispèptics tenen els mateixos símptomes. En uns predomina el dolor nocturn que es calma amb la ingesta d'aliments, cosa que els fa assemblar-se als de l'úlcera gàstrica. En d'altres són més acusats la sensació d'inflor, els eructes i els moviments deglutoris freqüents, com si es tractés d'una aerofàgia. Un altre grup presenta molèsties retroesternals, els ardors, la sensació de tenir un nus darrere de l'estèrnum, una simptomatologia molt semblant a la del reflux gastroesofàgic.

Diagnòstic

El diagnòstic de la dispèpsia funcional és un diagnòstic per exclusió, és a dir, que cal eliminar altres possibles causes. Encara que les patologies orgàniques (úlcera, gastritis, reflux gastroesofàgic...) que poden motivar dispèpsia són múltiples, es pot fer un diagnòstic molt fiable mitjançant una bona història clínica i una confirmació posterior amb un estudi radiològic o endoscòpic.

Tractament

Establert el diagnòstic, sorgeix la dificultat de fixar un tractament per a una afecció de la qual es desconeixen les causes. Cal aclarir que molts pacients no necessiten cap tractament farmacològic i que no hi ha una teràpia específica per a aquesta malaltia. Aquesta realitat no és assumida per molts dispèptics, que pensen que "ha d'haver-hi alguna cosa". Una explicació completa i detallada de l'origen de les molèsties i el bon pronòstic de la malaltia pel metge és una bona teràpia. De vegades el tractament pot ser descoratjador. A pesar de totes les mesures adoptades i dels fàrmacs subministrats, l'alleugeriment pot ser escàs. Ara bé, convé donar diverses recomanacions que, sense que puguen garantir un alleugeriment total, poden ser efectives.

Recomanacions generals

Algunes pautes per als pacients amb dispèpsia funcional:

• Convé evitar el tabac, l'alcohol i els fàrmacs antiinflamatoris que gairebé sempre tenen un efecte irritatiu sobre les mucoses del tracte gastrointestinal. El cafè és mal tolerat per alguns dispèptics.
• Cal evitar els xiclets, ja que poden causar ingestió d'aire (aerofàgia).
• Convé menjar lentament, mastegar bé i ingerir poc de líquid durant la menjada per a afavorir el processament gàstric dels aliments i facilitar-ne la digestió. És fonamental menjar sense presses, destinar temps per a fer-ho amb tranquil·litat i evitar les situacions d'estrès, agitació i exercici físic, abans i després dels àpats.
• Menjar amb freqüència i en petites quantitats afavoreix el buidament gàstric.
• Cal evitar els aliments excessivament grassos així com els picants, les espècies i l'excés de fibra.
• La simptomatologia pot exacerbar-se amb els estats d'estrès o tensió. A més, la dispèpsia es dóna amb més freqüència en persones amb ansietat, neurosi, hipocondria i trastorns de personalitat, per la qual cosa la psicoteràpia de suport pot ser eficaç.
• Les infusions de plantes ajuden en alguns casos i n'hi ha tot un arsenal: angèlica, boldo, marialluïsa, camamilla, milfulles, menta, poliol, regalèssia...

Pel que fa al tractament farmacològic, cal tenir present que ha de ser individualitzat segons la simptomatologia predominant. En alguns casos poden anar bé els fàrmacs procinètics que milloren el trànsit de la bola alimentària a través del tub digestiu; en d'altres, els antiàcids i protectors de la mucosa.

Relacions d'aquest contingut