Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

El sentiment de culpa: No ens castiguem

En la nostra vida experimentem un munt de situacions que ens desperten sentiments i emocions. Uns són de joia i alegria, i estimulen el riure i fins i tot el plor d'emoció. Altres són de tristesa i dolor, i ens porten al silenci i al desconsol. Això últim ocorre amb el sentiment de culpa. Quan apareix, si no el sabem portar correctament, pot conduir-nos al bloqueig i al tancament en nosaltres mateixos. Ser-ne conscients ens ajudarà a superar-ho i a canalitzar el judici sobre la nostra persona sense convertir la culpa en càstig.

Per què la culpa és tan forta?

La culpa està connectada amb l'instint de mort i amb l'autodestrucció. Mal assumida, arrossega la persona a la passivitat, i la deixa en una situació d'indefensió i a mercè que algú o alguna cosa externa la n'allibere. Aquesta persona, ideologia o creença aconsegueix un poder tan fort que impedirà exercir la pròpia responsabilitat.

  El sentiment de culpa ens influeix tant perquè tenim por de ser abandonats i ens dificulta responsabilitzar-nos de la nostra pròpia vida. Tenim por de l'abandonament perquè la necessitat de ser estimats i acceptats és una aspiració innata en tots nosaltres, i quan la culpa s'interioritza contra nosaltres mateixos deixem de creure en la nostra vàlua personal i pensem que no som mereixedors de l'amor. En conseqüència, intentem ser com creiem que les altres persones volen que siguem, i evitar així que ens abandonen. Però ocorre que la nostra veritable forma de ser s'acaba manifestant, i la por de l'abandonament s'incrementa. Sorgeix llavors l'agressivitat cap a un mateix per mitjà de l'autoretret i la crítica constant, amb el propòsit de redimir-nos i de poder ser amos de la nostra pròpia vida. Però així només s'aconsegueix interioritzar cada vegada més la desvaloració personal, i la redempció no arriba mai, perquè busquem que algú ens n'allibere. I això no és possible, ja que és la culpa la que ens impedeix ser lliures, no els altres.

Com sabem que la culpa ens amenaça?

Senyals físics (pressió al pit, mal de panxa, de cap, d'esquena), senyals emocionals (nerviosisme, desassossec, agressivitat, irascibilitat) i senyals mentals (pensaments d'autoacusacions i autoretrets) ens alerten que la culpa està sent mal administrada.

És més probable que siga així quan mantenim un sistema de pensament polaritzat (pensem que les coses són blanques o negres, bones o dolentes, i no admetem el terme mitjà); negatiu (tan sols tenim en compte els detalls negatius i a més els magnifiquem, sense atendre els aspectes positius); rígid (ens basem en un sistema de normes estricte on el deure preval en totes les nostres accions), sobredimensionat (abandonem la responsabilitat de la nostra vida i passem a responsabilitzar-nos de les vides dels altres i del que ocorre al nostre voltant) o perfeccionista (col.loquem el nivell d'exigència en la perfecció i aquesta en tots els actes que portem a terme).

Com tot sentiment, la culpa està precedida i és conseqüència de l'escala de valors amb què ens regim en la vida. Si es produeix una desavinença entre l'ideal que tenim de com ha de ser el nostre comportament i la realitat viscuda, apareixeran conflictes personals dolorosos que desembocaran en la generació d'alguna de les tres maneres de reaccionar davant dels esdeveniments:

  • Reaccions intrapunitives: ens sentim culpables exclusius de tot el que ocorre.
  • Reaccions extrapunitives: culpabilitzem de tot, fins i tot dels nostres mals, els altres, com una forma de desresponsabilitzar-nos davant del que succeeix.
  • Reaccions impunitives: pensem que ningú no té la culpa de res, que són les circumstàncies sense més. Aquesta forma de raonar pot tenir de bo que aconseguim descarregar l'angoixa i no fem més penosa la situació, però com a contrapartida, i caldrà estar alerta, podem caure en la simplificació i la irresponsabilitat.

Culpa sí, però no càstig

Com més concordança hi haja entre el nostre pensament i les nostres actuacions, i com més lluny es mantinga el nostre raonament d'absoluts, rigideses i perfeccionismes, menys vegades se'ns generarà el sentiment de culpa. Però sens dubte, quan som incoherents, el sentiment de culpa apareix. En aquest moment, en la mesura en què aparquem la desqualificació i el càstig, ens alliberarem de la paralització i mantindrem la fluïdesa interna suficient que ens portarà a abordar les nostres faltes de coherència com a problemes que cal resoldre i no com a lloses autodestructives.

Ara bé, fins i tot practicant el que hem dit abans no estem exempts que se'ns encenga aquest senyal de la culpa amb capacitat de ser dolorosa. El problema no és sentir-la, sinó com afrontem la seua presència.

Quan es presenta la culpa, el repte és convertir aquest sentiment en:

  • Un senyal, que serveix per a qüestionar-nos com fem el que estem fent. De vegades és bo que ens trobem en un dubte: les revisions personals possibiliten el nostre enriquiment.
  • Un moment de reflexió i anàlisi de per què ens sorgeix, sense entrar a desvalorar-nos ni a enfonsar-nos en el desassossec i el patiment.
  • Un diàleg interior que ens porte a designar i concretar quina és la conducta per la qual sentim la culpa.
  • La recerca de solucions o, si no n'hi ha, d'alternatives com ara reparar el dany causat.
  • La petició de perdó a les persones afectades per la nostra conducta.

Si el sentiment de culpa ens afecta de tal forma que ens condueix a una situació emocional que ens impedeix una anàlisi clara, convé visitar un professional perquè ens puga ajudar a trobar les solucions adequades.

Treure allò positiu de la culpa

Si davant de la culpa no exercim la nostra responsabilitat i ens sumim en la paralització de la por, caurem en la desqualificació personal (serem dolents, egoistes....) i en l'autocàstig (agressivitat que provoca patiment). Però també podem veure en la seua manifestació una funció saludable, perquè ens fa conscients del conflicte i, a partir d'aquí, serem capaços d'analitzar les solucions i de fer les passes oportunes que restablisquen una manera de viure coherent.

Podrem descobrir que la transgressió de la norma que provoca la culpa es produeix perquè:

  • Ens guiem per un sistema de pensament polaritzat, rígid, negatiu, sobredimensionat o perfeccionista.
  • Hi ha unes circumstàncies especials, en les quals cal tenir en compte les nostres necessitats del moment.
  • Pretenent-ho o no, la nostra actuació no s'adequa als nostres valors.

Si es tracta dels dos primers casos, comprovem que el codi no és inamovible i per tant podem flexibilitzar, contextualitzar i donar més precisió i puntualització a la norma transgredida. No es tracta de destruir la norma, sinó d'enriquir-la desposseint-la de la rigidesa que té. Si la culpa es presenta per haver sigut incoherents amb el nostre sistema de valors, haurem de responsabilitzar-nos de les conseqüències, fer-nos càrrec del que aquestes suposen i demanar perdó a qui haja resultat danyat pel nostre comportament.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto