Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Juan Velarde Fuertes, doctor en Econòmiques, catedràtic i conseller del Tribunal de Comptes: "La dependència del petroli és avui menor que en els anys 70"

 El seu despatx, al Tribunal de Comptes, aconsegueix evitar la sobrietat de l'edifici amb una enorme biblioteca en què es fan buit desenes de fotografies familiars, al costat d'altres que recullen moments personals "molt importants" de la seua vida, com la recepció del premi Nacional de Literatura d'Assaig en 1971, el premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials de 1992, o el més recent d'Economia, el premi Rei Joan Carles I, l'any 2002. Nascut a Astúries, Juan Velarde Fuertes és un dels economistes amb més prestigi del nostre país. Recorda amb simpatia com la casualitat el va portar a pertànyer a la primera promoció que va haver-hi a Espanya de llicenciats en Ciències Econòmiques. "Quan vaig acabar el Batxillerat em faltaven uns dies per a fer 16 anys, per la qual cosa vaig dedicar l'estiu a estudiar l'examen d'Estat. Al setembre, quan havia de triar la carrera, en una conversa amb un amic minuts abans que comencés 'Bufalo Bill' al cine Callao vaig descobrir que s'havia de posar en marxa una nova facultat, la d'Econòmiques, però calia esperar al gener per a començar les classes. Vaig pensar, llavors, que era una bona opció, perquè així podria gaudir de les vacances que havia perdut". L'elecció va ser encertada segons el que va arribar després: premi Extraordinari en el seu doctorat, catedràtic de la Universitat de Barcelona i de la Complutense, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, conseller del Tribunal de Comptes des de 1991 i autor de nombrosos estudis i volums dedicats a desentranyar humanísticament tot el que caracteritza una ciència moderna, susceptible d'errors i cada dia més pròxima als ciutadans.

Els mitjans de comunicació generalistes destinen cada vegada més pàgines i espai a difondre notícies sobre economia. A què és degut aquest interès?

Des de fa molts anys, els divendres a la vesprada compre les flors de la setmana per a ma casa en una parada del carrer Lista. La propietària escolta Radio Intereconomía, i un dia no vaig poder deixar de sorprendre'm i preguntar-li per què tenia sintonitzat allò. Em va respondre que era una emissora molt interessant perquè l'ajudava a dirigir els seus estalvis. Per a mi, aquest és un exemple que la cultura econòmica espanyola ha augmentat. Abans, la informació es limitava a cobrir el que ocorria a la borsa. El fet que avui en dia la ciutadania atenga l'actualitat econòmica amb interès denota un canvi, sens dubte positiu, perquè ajuda que la gent actue més racionalment.

Raciocini que es troba a faltar en l'assumpte de la vivenda. Els últims anys s'ha edificat més que mai a Espanya i, en canvi, la vivenda és més cara i més difícil d'accedir-hi. Què és el que falla?

L'oferta ofereix preus cars i la demanda els accepta. Jo entenc que això succeeix com a conseqüència d'una decisió desencertada del Tribunal Constitucional, que va considerar inconstitucional la Llei del Sòl de 1992 reformada l'any 1997. Aquesta llei considerava que la regulació del sòl era competència de l'Estat i obria la possibilitat d'edificar en qualsevol sòl que no estigués protegit per motius culturals, ambientals, cívics, etc. L'Alt Tribunal no ho va entendre així i va determinar que el sòl fos regulat i controlat per les autonomies i els ajuntaments. Aquests decideixen restringir l'oferta i alliberar només aquell sòl que volen que siga urbanitzable i, a més, assenyalen com, qui i quant pot ser construït. Això encareix l'oferta.

I què passa després amb la demanda?

Aquesta restricció de sòl coincideix amb una demanda condicionada per tres qüestions. La primera és que el sòl es compra a terminis perquè els tipus d'interès són molt baixos, "m'endeute perquè puc fer-ho, vist que els crèdits són barats, i ja aniré pagant a poc a poc". La segona qüestió es refereix al nombre de demandants, que ha crescut els últims anys i no tan sols per l'emancipació dels joves: no podem ignorar els immigrants, que al començament ho passen malament però quan consoliden la seua situació econòmica també desitgen una casa en propietat. I en tercer lloc hem d'estimar la importància que a Espanya tenen les zones costaneres. A més de servir a l'estiuejant per a gaudir-ne, s'està consolidant l'anoment "fenomen Florida". Les vivendes considerades de segona residència comencen a ser la primera en ús per a moltes parelles majors de tot Europa, que volen passar els últims anys de la seua vida en una zona costanera. En definitiva, la demanda de vivenda continuarà produint-se.

S'evitarà, llavors, l'anomenada "bombolla immobiliària"?

Moltes vegades s'usen malament els termes o s'exagera la realitat. La primera bombolla financera, encunyada com a tal, es va produir en el comerç dels mars del Sud... fa ja unes quantes desenes d'anys. Llavors la gent va invertir en valors per a especular i va haver-hi un moment en què allò que es venia i es comprava era només l'avarícia de guanyar més que l'altre. Per a arribar a parlar amb propietat d'una bombolla immobiliària cal arribar al límit, com va passar al Japó fa uns pocs anys, quan el valor de la superfície del palau imperial de Tòquio va passar a valdre tant com tot el terreny de Califòrnia. Mentre no s'arribe a això no hi ha bombolla.

La gent és ara més rica o se li està fent creure que ho és?

La gent té més diners i més poder econòmic, i també més cultura i més preparació. En aquests moments, a Espanya ens acostem al poder adquisitiu dels primers països de la Comunitat Europea, però el més important és que la distribució de riquesa, segons el que publica l'últim informe del Banc Mundial, ens equipara a la francesa i estem millor que els anglesos. Aquesta dada és encoratjadora.

Quant deu la creació de riquesa a la tecnologia?

Molt. Si contemplem la nostra història els últims 20 segles, ens adonem que en a hores d'ara vivim en una situació radicalment nova. La societat que hi havia fins al segle XIX la podríem titllar de gairebé Neolítica. Poques diferències hi havia entre l'habitant romà coetani de Juli Cèsar i el francès de Napoleó. De fet, les batalles de tots dos militars i la seua forma d'entendre la guerra són molt semblants. La primera revolució industrial fa canviar el món de forma radical. Després, la revolució tecnològica li dóna una altra volta de rosca. I ara, la revolució de les telecomunicacions provoca, usant un terme matemàtic, un desenvolupament exponencial. I continua accelerant-se.

Així i tot, aquesta rapidesa comporta una vulnerabilitat tremenda. Bush confon deflació i devaluació i causa una forta caiguda del ien de forma immediata. Les variants econòmiques són tan fràgils?

Els moviments financers són instantanis. Això és així com conseqüència de la caiguda del mur de Berlín, que porta el món a la tranquil.litat, rebaixa aranzels, consolida la Unió Europea i permet l'existència d'un sol patró financer, el Fons Monetari Internacional. En definitiva, es produeix el fenomen de la globalització. Per això els polítics han de ser molt prudents.

Parla del mur de Berlín, però ara és l'11 de setembre del 2001 el que sembla marcar la història. També en economia aquesta data està marcada en roig?

Sí, perquè apareix una situació nova en el marc internacional motivada per les aspiracions del món islàmic per estendre's. Recordem que la guerra freda, en que potser no va haver-hi batalles però que per descomptat va ser una guerra, es va declarar senzillament per un article firmat amb una X (avui sabem que va ser el Departament d'Estat). Després de l'atac terrorista a Nova York ens trobem de nou en una situació de conflicte en què hi ha dues parts.

Va motivar això la guerra de l'Iraq o van ser les raons econòmiques?

A l'Iraq hi havia un dictador nacionalsocialista àrab, Sadam Hussein, que va ser considerat perillós per a l'extensió del fonamentalisme musulmà. Hi havia interessos econòmics, sempre n'hi ha, però crec que avui, encara, és d'hora per a concloure, i sempre és més prudent deixar que la història jutge aquesta guerra.

Parlant de prudència, incórrer en dèficit públic en aquest moment és positiu, o recomana l'ajust pressupostari? Fins a quin punt és erroni saltar-se la disciplina pressupostària?

 No només és imprescindible l'ajust, jo recomane el superàvit. Espanya és un dels països que té un dèficit exterior més elevat, al voltant del 3 % del PIB, que no pot mantenir-se indefinidament. Per a arreglar aquesta situació tenim dos instruments: bloquejar o abaixar els salaris, cosa impensable; o tenir superàvit en el sector públic per a poder pagar. Per tant, segons el meu criteri no tenim molt de marge, ens agrade o no.

El primer ministre de l'Índia, Nerhu, va dir que al seu país "eren tan pobres que no es podien donar el luxe de no fer ciència". Espanya és tan rica que no en necessita?

Per a Espanya la investigació és fonamental, però la inversió passa per una modificació educativa de base. Quan Hobbes, pel segle XVII, investiga el floriment de la indústria tèxtil de Manchester, arriba a la conclusió que la salut d'aquest comerç és degut al fet que a Anglaterra s'estudia bé Filosofia, la qual cosa produeix bons matemàtics, fet que permetrà que alguns siguen bons astrònoms que, al seu torn, investigaran com millorar la navegació perquè aquesta siga segura i, així, garantir que els vaixells arriben a bon port amb la seua mercaderia, abans i millor que els dels seus competidors. Sens dubte, la inversió en educació és la millor inversió econòmica. I aquesta, segons el meu criteri, hauria de ser més exigent del que és actualment. Els infants estan a l'escola per a aprendre.

Per tant, per a fugir de la tirania del petroli, hauríem de llegir més Plató?

La situació que vivim ara no és idíl.lica, però no té res a veure amb la situació viscuda als anys 78 i 79. Les seues conseqüències no són tan terribles, perquè la dependència de l'economia del petroli és menor que llavors. Els hidrocarburs són claus per als transports i per a l'agricultura, però no per a l'electricitat, per exemple. Per tant, la repercussió del preu del cru no està molt clara, perquè ha canviat la dependència energètica.

El que sí que està clar és que la incursió de la dona en el món laboral provoca una revolució en el sistema econòmic que encara avui no està normalitzada.

Un emigrant noruec als Estats Units, Veble, que es va convertir en un economista molt influent en el govern, ens explica com la dona sempre ha tingut una funció clau en la societat, però relegada a allò que l'home volia. L'home es reservava el treball, anomenem-lo divertit o creatiu: la cacera, la guerra, la política. La dona s'ocupava de l'agricultura, de l'economia domèstica, de les labors rutinàries. Arriba un moment en què és la mateixa dona la que, gràcies al feminisme, comença a exigir un altre estatus en la societat, una societat que, per cert, necessita més mà d'obra.

Explica això que les dones cobren menys o que a penes apareguen en els quadres directius?

Els gràfics que estudien la incorporació de la dona espanyola al món laboral mostren clarament com fa 50 anys la dona començava abans a treballar i, per tant, ho feia amb un nivell menor de preparació. Com a conseqüència del matrimoni, la corba femenina queia radicalment, mentre que la masculina avançava gradualment. La dona tornava a incorporar-se a l'àmbit de treball quan els fills havien crescut, però lògicament amb un desavantatge de preparació i mèrits respecte a qui va ser el seu col.lega masculí. Avui, la incorporació és paral.lela i, encara que la corba femenina es manté per sota de la masculina, ja no es produeix un tall. Tot i així, el món empresarial continua pensant que la dona tendeix a atendre la seua família més que l'home, per la qual cosa li ofereix menys seguretat, el seu treball és menys valorat i, per tant, pitjor pagat. Ara bé, jo crec que aquesta situació, a mitjà termini, canviarà, perquè la dona s'ha vist obligada a demostrar la seua capacitat més enllà d'allò exigible i ha deixat patent la seua vàlua.

Així i tot, també el sistema ens condueix, segons molts indicis, a un món on el treball serà cada dia menys important en la vida d'una persona, i l'oci el substituirà com a valor. El sistema ho podrà suportar?

De fet, aquest canvi el va pronosticar Keynes en una conferència que va oferir l'any 1930 a la Residencia de Estudiantes de Madrid. Va afirmar llavors que, excepte grans catàstrofes o guerres, a mitjan segle XXI el conjunt de la producció dels països occidentals que tinguessen polítiques econòmiques equilibrades seria tan espectacular que molts dels problemes econòmics de mancança desapareixerien, i en conseqüència en sorgiria un de nou: l'ús del temps de l'oci. El 1999, Fogel, premi Nobel d'Economia, va publicar un article sobre el compliment d'una tesi, segons la qual un reduït nombre d'hores de treball aconseguirien articles en benefici de la qualitat de vida, i la preocupació per treballar seria substituïda per la preocupació per saber gestionar l'oci, sobretot en l'edat de la jubilació, etapa cada vegada més llarga. En relació amb això, m'atrevisc a vaticinar una cosa: en pocs anys estarà socialment molt mal vist que algú no dedique part del seu temps de forma voluntària i gratuïta a la societat.

Albirem un nou estat de Benestar, està l'actual esgotat?

Una cosa que hem de tenir present és que l'estat de Benestar actual es concep i desenvolupa fa més de 50 anys, amb unes variants que han sofert un canvi radical. Per exemple, l'esperança de vida o el desenvolupament de la ciència mèdica. Estem al començament de la medicina regenerativa i no hi ha dubte que aquesta serà la medicina del futur, però els seus beneficis estarà restringits a uns pocs, a aquells que puguen pagar-se'ls, que no serà l'estat, que fins ara ha igualat les classes socials gràcies a l'atenció mèdica. Llavors... com es manté l'estat de Benestar sense salut universal? Probablement caldrà reconvertir l'estat de Benestar. Serà més car per a cada contribuent, disminuirà el temps de jubilació... en definitiva, canviarà el sistema actual.

Serà possible garantir el sistema públic de pensions? Què li sembla que un Govern publicite la necessitat que els seus ciutadans es facen un pla privat de pensions?

És, sens dubte, un indicador de canvis. De totes maneres, em serveix la pregunta per a alertar d'una cosa que jo crec que és preocupant. Quan es comença a parlar de l'eutanàsia amb tanta lleugeresa convé que es reflexione un poc abans de defensar-la, perquè els vells deixarem de ser útils i serem molt costosos. I tots, si tenim sort, serem vells, inútils i costosos.

Pero... qui dirigirà el món? Les grans empreses o els consumidors?

Al començament dels anys 80 es van reunir a l'hotel Plaza de Nova York els set països més rics del món i van acordar el canvi de la cotització del dòlar. Ara, això seria impossible, perquè és el conjunt qui està manant: consumidors, inversors, treballadors...


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto