Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Isidoro Ruipérez Cantera, metge geriatra i president de la SEGG: "Envellir no és sinònim d'emmalaltir"

 La Societat Espanyola de Gerontologia i Geriatria porta 55 anys dedicada a estudiar, investigar, assessorar i difondre tot el que es refereix a l'envelliment amb el propòsit d'intervenir des de l'òptica científica perquè la qualitat de vida dels més grans siga el millor possible. La SEGG agrupa persones de característiques molt diverses, i si bé el contingut sanitari té una importància especial, també la té l'obstinació per abraçar altres disciplines humanistes que treballen per a tornar a la gent gran la seua dignitat i reconèixer-los l'espai prioritari que han d'ocupar en la societat. Per al seu president, el doctor Isidoro Ruipérez Cantera, especialista en Geriatria, la satisfacció del seu treball és aconseguir que la persona gran torne a somriure, a voler viure i a tenir il.lusió. "Un dels nostres objectius és que les persones grans deixen de sofrir, i es moren només quan s'hagen de morir, i si és possible, sense dolor ni patiment".

Vell, tercera edat, ancià?

Persones grans. És el terme amb el qual més s'identifiquen els qui ho són. Tercera edat resulta paternalista i fins i tot pejoratiu; ancià només qualifica les persones a partir dels vuitanta anys, i vell, com a substantiu, és una paraula bonica, però a Espanya, que no en castellà, denota un cert menyspreu. Un apunt: ser anomenats avis no els agrada, perquè sens dubte limita la seua funció dins de la societat.

Per què per a algunes persones resulta trist parlar d'aquesta etapa de la vida, quan només arribar-hi hauria de ser un motiu d'alegria?

Efectivament, poder ser una persona gran és un èxit personal, i així ho diem en el nostre Decàleg en el seu segon punt: "Tota persona gran s'ha de sentir orgullosa per haver arribat aquí". De fet, quan la gent és molt gran presumeix d'anys, i abans de treure-se'n, se'n suma. Però és que, a més, poder comptar amb un sector ampli de gent gran és un triomf social, tal com queda reflectit en el primer punt d'aquest decàleg: "L'envelliment d'un país és conseqüència del seu progrés, i en cap cas s'ha de presentar com una càrrega o un problema".

No obstant això, l'atenció a les persones grans s'inclou institucionalment dins dels Serveis Socials.

Unir marginació amb vellesa respon a una mala concepció sobre les persones grans. Resulta una discriminació, conseqüència de la mala política que es fa al nostre país, que era, dins de l'Europa dels 15, un dels que menys diners i esforç dedicaven a les persones grans.

Quan s'entra ara en la vellesa?

Administrativament es diu que quan algú es jubila o supera els 65 anys. Però tant de bo entenguéssem tots que envellir és, efectivament, canviar, però no sinònim d'emmalaltir. Si ho contempléssem així, no hi hauria tanta por de ser una persona gran, ni de ser tractat com a tal, perquè es respectaria la seua dignitat i totes les seues dimensions personals. És estrany que les persones siguem més joves que l'edat que tenim; però no hi ha per què estar més deteriorat que el que impliquen els anys. Els canvis d'envelliment estrictament fisiològics cada vegada són més tardans, avui podríem situar-los entorn dels 80. L'edat no justifica les xacres. Aquest és un mite que hem de trencar, perquè complir anys no deriva necessàriament a perdre memòria, ni a tenir dolors, ni a quedar-se cec o sord.

Però les persones grans emmalalteixen.

Igual que els infants. El problema és la pèrdua d'autonomia que generen les malalties greus, i sobretot, la falta de recursos destinats a cobrir les necessitats d'aquesta franja social. Els programes de vellesa són sistemàticament incomplits, però el que és més greu, la societat assumeix com a inevitable allò que és evitable. El fet que hi haja tanta pobresa en la vellesa es veu com una cosa normal, que els ingressos siguen menors que el salari mínim no inquieta, i fins i tot, que la sordesa o el percentatge de ceguesa siga tan alt s'assumeix com una cosa natural. Són molts els casos en què una persona gran no va a l'hospital i es mor a casa de vella. I de vell, no es mor ningú, sempre hi ha una raó, una malaltia o un mal.

Una cosa que preocupa molt és l'alt consum de fàrmacs en aquests anys. Fins a quin punt és un error?

Les mateixes persones grans es queixen que els emboteixen de medicaments. Aquest abús és una alternativa a l'atenció sanitària, derivat de l'escassetat de temps que se'ls dedica quan van al metge. És més fàcil fer una recepta que atendre les veritables necessitats, que es descobreixen escoltant-los un poc i no atribuint mals a l'edat. Està demostrat que un temps d'atenció més gran conclou en un menor consum de fàrmacs. En qualsevol cas, m'agradaria insistir que quan van al metge, a urgències sobretot, és el grup d'edat que té un motiu justificat major per a anar-hi. No van a passar-hi l'estona com se'ns fa creure.

Quines patologies són més susceptibles de millora?

Sens dubte, les que generen dependència i presenten síndromes geriàtrics, com la incontinència, la desnutrició, els problemes d'oïda i de la vista o l'aïllament que deriva en depressions, etc. Totes aquestes malalties s'han de tractar d'una forma multidisciplinar per a poder superar-les, i encara que l'esforç de la geriatria està centrat en la prevenció i la cura, els recursos són molt escassos.

La figura dels cuidadors de les persones grans és cada vegada més important. Quines haurien de ser les seues característiques?

Abans de parlar de cuidadors, distingim dos tipus de persones grans. D'una banda, les que simplement tenen anys, que no volen deixar sa casa i no tenen per què fer-ho. És fonamental respectar la seua autonomia i, encara que hàgem d'estar atents a la seua salut, no han de ser tractats com a persones passives. Per un altra banda, les que necessiten cures especials, que poden ser senzilles, com ara seguir un tractament farmacològic, o més complexes. En aquest cas, es tracta d'atendre una persona malalta, per la qual cosa qui l'ajuda hauria de comptar amb coneixements específics, encara que siga un membre de la seua família. Qualsevol no val per a cuidar-los, i en canvi, tot el món pot adquirir uns coneixements elementals i senzills.

Quan s'hauria de plantejar un cuidador la necessitat de demanar ajuda?

Quan comence a manifestar símptomes de perdre la salut per esgotament, decaiga el seu estat d'ànim, sofrisca tristesa permanent o li sorgisquen idees tan estranyes que fins i tot li semblen alienes. Tenir cura d'una persona gran influeix en la vida, però no té per què fer-ho de forma negativa.

I, quan cal plantejar-se anar a una residència?

En general, les persones grans prefereixen no anar-hi, però són necessàries i, en prou casos, la millor opció possible. Serà el mateix metge de capçalera, o si el tingués, el seu geriatra, qui ho ha de recomanar. Cal tenir en compte, també, que la persona gran prefereix viure a casa seua abans que fer-ho amb els fills, perquè desitja conservar la seua autonomia i la seua privacitat. Es té certa tendència, probablement derivada de la marginació que la nostra societat sotmet a les persones grans, de no tenir-les en compte. No només han perdut autoritat, és que ni tan sols els demanem l'opinió en circumstàncies que els afecten directament. Per això, abans de valorar la possibilitat de fer-los abandonar sa casa, cal comptar amb la seua opinió.

Potser es vol allunyar-los de la soledat que suposa viure sols.

Un preu que cal pagar quan es viu molt és anar quedant-se sol. Es veu morir els pares, la parella, els amics i fins i tot potser algun fill. Però cal distingir més que mai el fet de viure sols amb el fet d'estar sols. A Espanya viuen soles el 15% de les persones grans, fet que no significa que estiguen soles. Són grans i poden fer amb la seua vida el que millor els semble. I es pot estar molt sol vivint amb la família.

Hi ha diferència entre homes i dones a aquestes edats?

Moltes, i des de diversos punts de vista. Físicament està clar que la dona viu més, però amb més malaltia i més dependència. Socialment és evident que hi ha una discriminació entre vídues i vidus: ells cobren més diners amb la seua pensió, per exemple. I també en l'aspecte cultural preval un cert masclisme en les relacions. El vidu jove és molt més procliu a trobar una nova parella, a viure amb més alegria i està millor vist en el seu entorn. La crítica a la vídua és més comuna.

Precisament ara es parla molt de la sexualitat en l'edat adulta, s'ha superat el tabú?

La sexualitat és inherent a l'ésser humà. Hi neix i hi mor. I la seua pràctica és una cosa natural. És cert que el sexe està lligat a bellesa i la joventut, però no té per què ser-ne exclusiu. Serà diferent dels 30 que als 70, però igual de respectable i igual d'important posar-lo en pràctica. A més, no és tan rara la parella que afirma que l'etapa més apassionant de la seua vida l'està vivint en la vellesa.

Quines recomanacions donaria vostè a un jove i a un adult per a un envelliment sa?

S'envelleix com es viu. Si es tenen hàbits de vida saludables en la joventut i en l'edat adulta, es conserven quan s'és gran. El que afegiria a tot el que ja sabem d'alimentació sana, és que deixés fora el tabac i la resta de drogues, i que dediqués un poc de temps a l'activitat física, és la recomanació de mantenir relacions socials adequades. Cada un en té les pròpies. No hi ha unes millors que d'altres, però és important saber-se ser social i exercir-ne. Les persones ens necessitem les unes a les altres, i aquest aspecte convé atendre'l.

Permeta'ns preguntar-li quina va ser la seua motivació per a especialitzar-se en geriatria.

Vaig pensar que podia ser més metge que en altres disciplines, perquè volia dedicar-me a la que crec que és la part més desatesa de la societat. No em vaig equivocar. Els meus vint-i-cinc anys treballant en geriatria m'han proporcionat molta felicitat. He conegut famílies cuidadores que no són notícia però que són herois en un món cada vegada amb menys heroïcitats. He pogut estar amb persones grans que m'han servit d'estímul i d'exemple de vida. Sens dubte, em dol veure tots els dies persones malaltes sofrint perquè reben una atenció sanitària mediocre, i aspire a presenciar el dia en què les persones grams deixen d'estar discriminades en els aspectes socials, econòmics, culturals i sanitaris.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto