Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

José Luis Garrido, catedràtic d'Educació: "La clau per a millorar l'educació, la té la societat"

 José Luis García Garrido és catedràtic de la Universitat Nacional d'Educació a Distància, en la Facultat d'Educació de la qual té encomanades tasques docents i investigadores en l'àmbit de l'Educació Comparada i Internacional. Acadèmic numerari i vicepresident de l'Acadèmia Europea de les Arts i les Ciències (amb seu a Salzburg, Àustria), conseller titular del Consell Escolar de l'Estat dins del capítol de "Persones de prestigi reconegut", desenvolupa una tasca permanent d'assessorament a organismes internacionals i governs de diversos països sobre reformes educatives, accions de formació de professorat i dirigents escolars. Ha ocupat diversos càrrecs en el Ministeri d'Educació i pertany a diverses associacions internacionals. Va ser president de la Comparative Education Society in Europe entre 1985 i 1988, així com de la Societat Espanyola d'Educació Comparada. Entre la seva obra escrita (23 llibres i més de 300 articles i assaigs, publicats en revistes i publicacions nacionals i internacionals i en diverses llengües), destaquen Fundamentos de educación comparada (Dykinson 1982, 1986, 1991, amb traduccions al romanès, l'anglès i el xinès), Problemas mundiales de la educación (Dykinson 1982, 1987, 1992), Primary Education on the Threshold of the Twenty-first Century (en anglès, francès i espanyol, París 1986, 1987, 1988); Reformas educativas en Europa (Madrid, 1994), The Encyclopedia of Higher Education, vol. I (coordinador, Pergamon Press, Oxford, 1994) i La sociedad educadora (en col·laboració, Madrid, 2000).

Estem educant bé els nostres fills?

En primer lloc caldria una resposta desdramatitzada, sembla com si hi hagués un declivi de l'educació dels fills i, en canvi, hi ha una preocupació enorme. L'atenció que avui presten els pares i mares als seus fills no té parangó amb cap altra època, especialment per part dels pares, que quasi desapareixien en aquesta tasca i encomanaven la missió a la mare, a la societat i als centres educatius. Però aquest grau més alt de compromís i de dedicació no sempre es correspon amb una conducció encertada dels fets. S'està produint un desistiment del poder dels pares i de les mares, potser per un afecte o afecció excessius a uns fills que cada vegada són menys, o perquè tenen por que els acusin de paternalistes, o d'alguna cosa pitjor. Però l'autoritat dels pares ha de prevaler, entenent com a autoritat senzillament la consideració que els pares tenen coses a dir en la vida dels seus fills. La realitat és que els fills compten amb altres referents, i la societat recolza el missatge que el que diuen els seus pares és un missatge que no convenç.

No obstant això, la institució que gaudeix d'un millor predicament és la família.

Però en el tema de l'educació la família es troba sola. Avui, l'entorn és absolutament deseducatiu. Això ha portat que la família i l'escola passin de ser agents actius de l'educació a ser-ne defensius. Dediquen gran part del temps a intentar prevenir i reconduir les conductes. La clau de la millora de l'educació no es troba ara en la família ni en l'escola, sinó a millorar la societat, l'entorn on es desenvolupen el nen i la nena.

Quins factors provoquen aquest entorn? La televisió, per exemple?

La televisió és un més dels factors deseducatius de la societat, però també és un boc expiatori. La tele, l'encenen les persones, i la seva programació, la decideixen persones, no podem carregar la culpa sobre les comunicacions audiovisuals com si fossin ens autònoms. En molts altres àmbits es presenta una societat agressiva, que incita a imposar-se al contrari, una societat que té com a icones l'oci i la manera fàcil d'aconseguir diners a qualsevol preu. El nombre d'actes violents que veu un nen fins als 18 anys és esgarrifós. Això confirma que ha de canviar el signe dels temps, sortir de la crisi en què estem sumits i procurar una societat que inciti l'aprenentatge i que premiï l'esforç. Dèiem que els pares estan sols, i l'escola amb ells, però és que l'escola es veu abocada a enviar missatges negatius: evitar les drogues, evitar que es passin el dia veient la televisió, evitar que s'enganxin al mòbil... Ha de poder abandonar el credo negatiu i oferir alternatives positives.

Els sistemes educatius també estan qüestionats.

Després de la Segona Guerra Mundial va haver-hi un intent d'igualitarisme en tots els ambients de la societat, i en l'ensenyament això es va traduir en la posada en marxa d'una educació igualitària. És el que a Anglaterra es va anomenar "escola comprensiva", en què un mateix programa era impartit en una classe molt heterogènia. Per a fer tot el món igual es van oblidar les diferències entre les persones. Al meu entendre, així hi sortint perdent els alumnes amb més dificultats, perquè els enganyen quan els diuen que han de fer el mateix que els altres, quan no poden o no volen fer-ho. Hi ha, llavors, un percentatge d'escolars amb molt de retard que passen de curs sense haver après. Però potser això és menys preocupant, el més negatiu és l'ambient de mediocritat que s'hi imposa, que xoca frontalment amb l'excel·lència. Molts estudiants surten amb la sensació que perden el temps i que fan l'esforç suficient per a complir l'expedient, però no per a donar el millor d'ells mateixos. I això va en contra del desenvolupament d'un país, perquè un país necessita persones que s'esforcin. Per crear igualtat s'està produint desigualtat. I precisament els més conscients d'això són l'estudiant avantatjat que s'avorreix a classe i el que no hi arriba, que des de l'inici eren menys iguals que la resta.

Les estadístiques de fracàs escolar a Espanya són de les més altes de la Unió Europea. Quasi tres de cada deu alumnes no acaba els estudis obligatoris, i prop de la meitat dels que obtenen el títol de Graduat en Secundària ho fan amb assignatures pendents.

El fracàs escolar no és només preocupant, és dramàtic. Avui dia, fora de l'escola no hi ha possibilitat de socialitzar-se. La persona extraescolaritzada s'ha quedat sense recursos per a entrar en la vida social, fins i tot per a aspirar a una professió poc especialitzada cal haver passat per l'escola. No en va els focus de pobresa al món estan lligats a la manca d'educació, però no només en països no desenvolupats. A Occident això també ocorre, amb l'agreujant que l'escolarització hi és obligatòria i gratuïta. Ara s'ha produït un fenomen nou: els analfabets que han anat a l'escola durant dotze anys de la seva vida, l'anomenat "illetrisme escolaritzat". No s'ha volgut veure que el fet de passar de curs sense aprendre, tolerar el fracàs, obviar la falta de coneixement porta al món marginal tots aquells alumnes que només han estat ocupant un pupitre. Hem de prendre bona nota, i pensar per què l'escola no els atreu, i procurar fer una escola atractiva que uneixi voluntats per a l'aprenentatge.

També el professorat acusa aquesta crisi. És un sector professional amb un percentatge molts alt d'estrès i de depressió. Per què?

En tots els països del nostre entorn es produeix aquesta angoixa d'un professional que està implicat i és col·laborador en l'educació, a més d'estar-hi preparat, però que es troba amb alumnes que no volen aprendre i amb un sistema que els permet no fer-ho. Això condueix a la desmotivació del professorat, que al cap d'un temps està corroït i que al llarg de tot un curs passa de sentir-se frustrat a estar estressat. I, a la fi, els millors professionals, abans d'enfrontar-se amb l'aula, prefereixen fer una altra cosa, anar a altres departaments, buscar una altra sortida professional dins de la seva carrera. A més, a Espanya, el seu descrèdit té lloc en la base. Per què en les escoles de Magisteri es demana més nota per a estudiar la branca d'Educació Física i de Música que per a Primària? D'altra banda, el professorat també hauria de prendre nota de la crisi social i saber-se exemple del seu alumnat. El professor de llengua clàssica no pot ser vist pels alumnes llegint sempre un diari esportiu.

Un problema de l'àmbit educacional que en aquest moment crida l'atenció poderosament és el de la violència a l'escola. Amb quines dades ens enfrontem?

El 1998 hi havia registrat un 13% de professorat agredit. Aquest percentatge està pujant de manera alarmant. S'estan introduint armes blanques a les escoles. Les agressions al professorat han crescut. A més, no sols són agressions verbals, es punxen les rodes dels cotxes, se'ls amenaça físicament. A aquesta violència cal sumar la que sofreixen altres alumnes. Sempre s'ha produït el cas del nen intimidat, però avui està amenaçat per un grup més violent, i no troba en el professorat, que també està amenaçat, cap suport. La solució, insisteixo, està a canviar els valors socials.

L'alumnat passa cada vegada més temps a l'escola, amb les anomenades classes extraescolars. Com ajuden en la seva educació?

És un tema d'importància extrema. En deixar en mans de l'escola l'educació, com si fos l'únic agent vàlid perquè és el professional, l'escola es converteix en totalitzadora de l'educació de l'infant. I, no obstant això, les investigacions adverteixen que com més hores està oberta una escola menys educació genera, perquè a mesura que passa el dia es va perdent l'ambient d'aprenentatge. Això ens porta a concloure que les activitats extraescolars no poden ser responsabilitat de la mateixa escola. Si les imparteix el mateix centre, no es tracta en essència de classes extraescolars.

Però la mateixa societat en demana la implantació.

Doncs ha de ser ella l'encarregada de procurar activitats educatives fora de l'escola, i no només d'organitzar l'oci. Una escola és una institució d'aprenentatge que sap ensenyar millor que altres institucions determinades matèries, però no totes. La mania amb l'ensenyament de la religió. Ningú no aprèn a ser catòlic, musulmà o protestant a l'escola.

Advoca, aleshores, per suprimir-ne l'ensenyament?

Per a mi, l'ensenyament de la religió a l'escola forma part de la matèria cultural. Totes les cultures tenen referències religioses, per la qual cosa el seu aprenentatge és necessari per a accedir a altres coneixements. No advoco per l'ensenyament catequístic, aquesta és una feina de les esglésies i de les famílies. Però la religió relaciona l'home amb la transcendència, i és necessari ensenyar a l'infant les solucions que donen les diferents creences, sense pretensió d'adoctrinar ningú.

L'escola també és el reflex d'una societat, on la immigració és cada dia més elevada.

Però no podem pretendre que sigui l'única clau d'integració dels nous ciutadans en la comunitat. L'estan deixant-la sola, convertint-la en l'únic espai de convivència. La seva vertadera acollida s'ha de produir en molts altres àmbits. De totes maneres, sí que cal un esforç afegit de l'escola en la integració de l'emigrant, perquè, com hem dit, si no n'aconseguim l'escolarització el condemnarem a la marginació. En aquest aspecte, a Espanya estem encara a temps de no cometre els errors de països veïns.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto