Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

José Manuel Navia, fotògraf: "El fotògraf vol capturar el temps"

 Vitòria. Un carrer empedrat que va a parar a la Catedral. A la dreta, aprofitant els tímids raigs de sol que s'escolen entre les teulades, una anciana recolzada en l'ampit de la finestra es depila les celles. És un instant. Com el robat al gos solitari que volta per una ploviscada part vella de la capital basca, al qual penja una llengua molt vermella. Les dues imatges corresponen a l'última exposició firmada per José Manuel Navia que, amb el títol "Des de la catedral", plasma la seva particular visió de la restauració a la qual estan sotmetent el temple gòtic per a recuperar-ne la bellesa apagada pel pas dels segles. Es tracta de recuperar el temps, que per a Navia suposa la matèria amb què treballa. "La fotografia té lloc en una fracció de segon, un instant que l'ull humà no és capaç de veure, i això és el que vol captar la càmera per a aturar el temps".

Va estudiar filosofia, però sempre es va guanyar la vida fent fotos.

Ja d'adolescent em fascinava la tècnica fotogràfica, el món de la cambra fosca on es fa alquímia amb el temps, i com que la meva família em podia pagar la carrera però no la vida diletant que jo anhelava, em vaig adonar que un bon recurs econòmic era fer fotos. Així, vaig començar a treballar en una editorial mentre acabava els estudis, que em van acostar a l'antropologia, sens dubte el nexe narratiu del meu treball. Però el que més ha determinat la meva professió actual ha sigut la lectura. Sóc un lector empedreït, no tinc esperit d'aventurer, per la qual cosa dubto que hagués viatjat mai, però els llibres van avivar la meva curiositat i les ànsies d'assaciar-la em fan recórrer quilòmetres.

Un traç molt característic de la seva obra és que sempre utilitza el color. Per què?

El blanc i negre és per si mateix una abstracció de la realitat. El món té colors. Tanmateix, per un condicionant sobretot tècnic -fins fa relativament pocs anys el color era molt difícil i incòmode per a treballar-hi-, la història de la fotografia s'ha escrit en grisos, per això, almenys per a mi, hi ha molt més a dir en color. Crec que si bé el pintor ha de fugir-ne esquivant el fet que la percepció visual ens porta a fixar-nos en primer lloc en el color, abans que en la forma, en la fotografia ocorre el contrari. Per molt vulgar que sigui una imatge, si està narrada en blanc i negre s'assembla a alguna cosa. De totes maneres, igual que ja no es discuteix si en la pintura ha d'haver-hi dibuix, se superarà aquesta dicotomia.

Un altre gran avanç, sens dubte, són les noves tecnologies aplicades a la imatge. Què suposa la irrupció de les càmeres digitals en la fotografia?

Ha canviat el concepte de fer fotos en tots els àmbits. Crec que jo seguiré utilitzant el suport químic, encara que la meva postproducció és digital. De totes maneres, no hem d'oblidar que el que importa és la imatge, i la manera en què es capti tampoc no influeix tant. Però aquest vici que ens permet la tecnologia de rebutjar sense a penes veure, ens serveix per a reflexionar sobre la nostra vida actual. No ens n'adonem, però anem a la carrera, sense temps per a aturar-nos a pensar què fem.

José Manuel Navia va ser editor gràfic a El País, però ho va deixar quan es va adonar que havia passat un any sense fer ni una sola foto. En l'actualitat manté la seva relació amb el diari com a freelance, publica reportatges en diaris italians i francesos i en revistes del prestigi de National Geographic. Premi Godó de Fotografia, es defineix fascinat pel seu treball, que li permet mantenir un particular idil·li amb la llengua portuguesa i sumar les ocasions de viatjar a països d'aquesta parla. Sempre sol.

Com es prepara un viatge?

Llegint. Si vaig a treballar al Marroc, el que faig primer és submergir-me en la seva literatura, em documento, cartografio la zona i encara que una vegada allí no faig el que tenia pensat, perquè en la fotografia les pretensions es descobreixen de seguida, la formació no és en va. I una altra cosa: sempre cal viatjar sol, dos són un grup, i no et barreges.

No viatgen junts periodista i fotògraf?

 En el meu cas, mai. Al meu entendre és molt més enriquidor fer dues obres que es complementin, però que no intentin explicar-se l'una a l'altra. Si el treball fos el resultat d'una immersió simultània correria el risc, i així m'ho diu l'experiència, que la personalitat més forta s'imposés sobre l'altra. Si l'escriptor o el periodista té molta força, el fotògraf acaba il·lustrant l'escrit i no narra amb imatges; si és al revés, l'escrit queda convertit en uns peus de fotos de luxe. Quan Julio Llamazares va escriure el Trás-os-Montes (Un viatge portugués), em va passar el manuscrit. El vaig llegir i vaig viatjar a Portugal, però no amb el propòsit de recolzar el seu text, no vaig intentar enriquir-lo. De fet, el llibre transcorre al juliol, i jo hi vaig viatjar al mes de gener.

¿Fins a quin punt hi ha implicació sentimental del fotògraf amb les persones, els moments o els llocs que retrata?

La fotografia no serveix per a salvar el món. El fotògraf de guerra compromès que pensa que ho canviarà tot té molt de valor, i bones intencions, però no crec que serveixi per a res més que per a donar testimoni. En aquest aspecte sóc escèptic. Sí que crec que amb la fotografia comparteixes dubtes sobre el sentit de la vida, perquè el fotògraf ha d'acceptar l'atzar que la càmera li regala, capta el que veu i el que no veu. Com deia la gran fotògrafa Lisette Model, la fotografia no té respostes, però amb ella ens podem fer preguntes, i fins i tot després, trobar la resposta en aquella imatge. Per això, quan fotografio sempre sóc conscient que estic treballant, no em deixo portar, perquè si tracto de gaudir-ne no captaré bones imatges, necessito distanciar-me i no violentar la realitat.

I passar desapercebut.

Recordo que fent un treball a l'Atles em vaig veure sorprès per una festa privada de barbarescs. Els vaig demanar permís per a fer fotografies, i hi vaig dedicar pausa, molt de temps, i vaig acabar fotografiant dones i nens. De sobre van descórrer la porta de la khaima i va aparèixer un col·lega amb un equip fantàstic, i sense dir res, es va posar a disparar. Quasi el maten. La fotografia és molt agressiva encara que no ho pretenguis. De fet, els nens deixen de ser-ho quan són conscients que els estan retratant i perden la naturalitat.

És cert, llavors, que només fotografia a unes hores determinades?

Hi ha una mica de mite, però escollir les hores per a fer fotos és de sentit comú. En aquesta societat que ens hem inventat la gent viu de forma absurda. Què fem al carrer a la una del migdia un dia de calor? En països tristament molt més pobres però més naturals, a les sis del matí a l'estiu el carrer és de gom a gom; quan el sol està en el zenit no hi ha ningú. Lògic, et pot agafar alguna cosa. Doncs això que sembla tan obvi, ho és per a mi a l'hora de fer fotos. En el fons m'adapto al que em dicta la naturalesa.

En l'actualitat, tota cita que es preï amb l'art contemporani està obligada a incloure fotografia. Està vivint el seu moment dolç?

Comença a passar a Europa, on ha tardat a arribar el reconeixement, però en tot Amèrica la fotografia ha gaudit del respecte des de fa lustres. No obstant això, un té la sensació que els fotògrafs de veritat, els veterans que porten molts anys en aquest art, queden eclipsats ara que arriba un reconeixement al mitjà. El desembarcament una mica violent dels artistes plàstics que utilitzen el suport fotogràfic per a dur a terme la seva obra fa que sembli que aquests autors s'han quedat antiquats sense haver estat mai en primera fila com els corresponia. Ara es volen fer grans obres en poc de temps. Quant hi ha de realitat i quant de mercat? Haurà de ser el temps qui ho digui.

Quants diners ha de costar una reproducció d'una fotografia?

Vull pensar que en la fotografia, com en qualsevol art, hi ha un valor intrínsec. No accepto que la qualitat d'una fotografia depengui de qui la tria, on s'exposa, qui la compra i per quant la compra. Vull creure que hi ha alguna cosa en la pròpia imatge que ens diu la qualitat que té. Em nego a acceptar que tot sigui mercat.

Defèn l'estreta relació entre la fotografia i la paraula. Què vol dir?

Per a mi la fotografia té molt més a veure amb la literatura que amb qualsevol altre art. És cert que sorgeix com un desenvolupament natural de la pintura, però amb allò que treballa la fotografia és amb el temps. La fotografia es produeix en una fracció de segon, aquell instant que l'ull humà no és capaç de captar. La foto atura el temps. Això té molta relació amb la memòria. I, què és la literatura? Doncs un exercici de la memòria, la capacitat de recuperar el temps passat, fins i tot perdut.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto