Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Santiago Tabernero, periodista, guionista i director de cinema, i director del programa de TVE2 "Versión Española": "Els Goya d'enguany són la confirmació del relleu generacional en el nostre cinema"

 Ens trobem amb Santiago Tabernero, periodista i director del programa de cinema "Versión española" en la seva ciutat natal, Logronyo, on va habitualment a trobar-se amb la seva família i els seus amics de tota la vida. Tot i que forma part des de fa diversos anys del món del cinema i de la televisió, dos àmbits en què sembla imperar un cert vassallatge al vaporós concepte del glamour, Tabernero continua sentint-se i manifestant-se com un senzill noi de comarques amb dues grans passions: la comunicació i el cinema. La seva condició de periodista de TVE li va obrir l'oportunitat de lligar ambdues passions quan va dirigir "Versión española", el programa que cada setmana i des de fa sis anys difon cinema espanyol contemporani.

Tabernero dedica aquests dies a acabar el càsting del que serà la seva primera pel·lícula com a director. Anteriorment, va ser guionista de "Taxi", dirigida per Carlos Saura, i coguionista de "Desvío al paraíso", de Gerardo Herrero, i "Asfalto", de Daniel Calparsoro.

Fa pocs dies van ser lliurats els Goya, el guardó per antonomàsia del cinema espanyol i la cerimònia dels quals suposa la clausura de la temporada cinematogràfica. Veient l'última collita, és raonable continuar parlant de crisi en la producció nacional?

La nostra indústria cinematogràfica ha sigut sempre molt dèbil. Ha estat, i continua estant, condemnada a utilitzar la picaresca, aquesta faceta tan nostra de buscar-nos la vida ajudant-nos de la improvisació i l'oportunitat. De totes maneres, s'arriben a estrenar 120 pel·lícules espanyoles a l'any, de les quals 20 són interessants i unes altres 10, francament bones. El còmput, lluny de ser excel·lent, no és desesperançador. "Mi vida sin mí", d'Isabel Coixet , per exemple, és una pel·lícula d'autor que va ser rodada al Canadà amb actors desconeguts en les nostres sales, i a més, narra la història d'una noia que s'ha de morir; doncs bé, tot i que ningú no hauria donat un duro per ella la van veure, abans dels Goya, més de mig milió d'espectadors.

Vivim aleshores un bon moment?

Aquest és l'any de "Te doy mis ojos", "Las horas del día" i "En la ciudad". Per a mi, el balanç artístic és molt bo, i l'econòmic, quan tots temíem que fos un mal any, entre "Mortadelo y Filemón", "La fiesta", "Días de fútbol" i la resta de pel·lícules espanyoles, arribarem a un 17% de quota de pantalla, que no està gens malament. Vivim una fase que es caracteritza per un cinema molt heterogeni, però jo no destacaria això del moment actual, sinó el fet que s'ha produït la confirmació del relleu generacional dins de la indústria espanyola.

Un 17% de quota de pantalla per al cinema espanyol i un aclaparador 70% per al cinema nord-americà. Què li diuen aquestes xifres?

Que estem colonitzats culturalment. Ens sentim més a gust, i fins i tot més identificats, amb una pel·lícula que ocorre en un High School de Michigan que veient el que passa en un barri de Madrid.

Potser perquè tracten temes universals i amb un llenguatge més assequible que el del cinema europeu, on les narracions són més subjectives, més vinculades al que es coneix com a cinema d'autor.

El que ocorre és que el cinema comercial de Hollywood està molt lligat a l'espectacle. La seva indústria disposa de grans mitjans i utilitza, en general, un llenguatge molt actual basat en una dialèctica ràpida que no fa ni permet pensar. Quan finalitza la projecció, pots adonar-te que no t'ha aportat res, però t'ha entretingut, i això és el que a la fi, i no s'ha de menysprear, busca la majoria del públic.

I per què el cinema espanyol no fa aquest tipus de pel·lícules?

També es roda cinema d'entreteniment. Aquí està l'exemple de "Días de fútbol" i "800 balas", però no es produeixen en la quantitat amb què ho fa el cinema nord-americà.

Tenen cabuda en el seu programa les pel·lícules més comercials?

El primer objectiu de "Versión española" és contribuir a promocionar el cinema espanyol, però sempre he tingut clar que no podia convertir-se en un gueto, que havíem de fugir de programar pel·lícules que ningú no ha vist i que no han tingut èxit en les sales encara que un reducte de crítics o cinèfils les considerin magnífiques. Però tampoc no és la nostra missió estrenar "Los otros", d'Amenábar, perquè aquest tipus de pel·lícules estan dirigides a una major audiència. Aquest tipus de films no els programem en el seu primer passi per televisió, però no descartem reposar-los. Ens va succeir amb "El Bola": en vam fer un segon passi i vam aconseguir la major audiència de la nostra història.

Una altra característica de "Versión española" és l'ús que fa d'Internet

Sempre hem volgut ser alguna cosa més que un programa de televisió. Volíem convertir-nos en una marca de difusió del cinema espanyol, per a la qual cosa vam obrir diferents fronts. La nostra pàgina web s'entén com un lloc més de servei i donem suport als qui volen fer cinema. Es troben ressenyades, per exemple, les escoles de cinema de tot el món; habilitem un fòrum de discussió sobre el cinema espanyol i anem introduint la memòria del programa, amb la qual cosa contribuïm a crear bibliografia del cinema.

Dins d'aquesta heterogeneïtat de fórmules, podria haver-hi el concurs de curts.

El concurs és d'àmbit iberoamericà, hem ampliat el de cinema espanyol, o millor dit, el vam ampliar als països on l'espanyol és l'idioma oficial, i hem aconseguit una resposta molt important. En aquesta edició comptem amb el suport de la SGAE.

Va haver-hi un temps en què les sales de cinema projectaven curtmetratges abans de les pel·lícules. Advocaria per tornar a aquesta pràctica?

 No es pot obligar ningú a res, encara que el que es persegueixi sigui lloable. Al final, si els mitjans no han sigut els adequats, no s'aconsegueix res. La iniciativa d'obligar a projectar curts va portar que algunes productores, sota el format del curt, introduïssin anuncis llargs, la qual cosa lògicament va posar el públic en contra dels curts. Recordo que eren reportatges promocionals i embafosos, que no tenien res a veure amb el llenguatge cinematogràfic.

Fins a quin punt creu que el cinema, el teatre, la música, la dansa i altres manifestacions artístiques han d'estar subvencionades pels diners públics?

La cultura no és negoci, amb la qual cosa si no afavoreixes la seva promoció ningú, excepte mecenes excèntrics que ja no sé si en queden, no s'involucraria en la seva creació, ni ningú no en podria viure, i la gent no pot menjar de l'aire ni vestir de somnis. Però aquesta idea està enfrontada a la tutela política. El governant ha de tenir clar que la cultura és l'expressió lliure d'un poble en un moment concret de la seva història, que es manifesta a través de dialèctiques diferents amb l'únic objectiu de comunicar art.

Veu raonable que actors i gents del món del cinema en general es converteixin en portaveus de la societat?

Si els actors, en col·lectiu o de forma individual, volen posicionar-se i entenen que poden utilitzar la seva fama i el seu reconeixement social per a expressar una postura, són molt lliures de fer-ho. Com ho és qualsevol professional de qualsevol àmbit.

A mi em sembla fantàstic que es posicionin i s'expressin, sense erigir-se en veu de la cultura ni res de semblant. A més, potser, molts coincidim amb la seva postura i agraïm que sigui expressada.

Insisteix a afirmar-se com a periodista, però ha treballat com a guionista per a cineastes consolidats com Saura, Calparsoro i Herrero Podria definir el treball d'escriure un guió?

És el més semblant a una gestació. Hi ha una llavor que fertilitza i que es va engreixant, i has d'alimentar-la i has de cuidar-la perquè no li passi res; i t'obsessiona, i només penses en això i que tot surti bé. I al cap, per a mi almenys, d'un període pròxim als nou mesos, surt a la llum el guió.

Però cedeix el seu treball a una altra persona perquè li doni vida.

Així és, però aquesta ruptura, encara que pugui resultar molt frustrant, està en la mateixa essència del treball de guionista. Rafael Azcona, per exemple, ho té assumit, però altres guionistes acaben dirigint les pel·lícules que han escrit.

Per això s'ha llançat a dirigir la història que ha creat?

M'he trobat amb l'oportunitat i en això estic. El guió està acabat, ens trobem en la fase de càsting, després d'haver localitzat uns exteriors que ens permetessin narrar la història d'un xiquet que, en vespres de la mort de Franco, intenta buscar el seu lloc al món.

Es llançarà, llavors, a dirigir cinema i abandonarà el seu programa tan celebrat com necessari?

De moment, jo continuo sent periodista.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto