Saltar el menú de navegació i anar al contingut

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Actualitat i oci > Tema de portada

^

Les dades, informacions, interpretacions i qualificacions que apareixen en aquesta informació corresponen exclusivament al moment que es van realitzar i tenen, per tant, una vigència limitada.

Donació d'òrgans: Augmentar les donacions, necessitat urgent

L'any passat van morir 271 persones en llista d'espera i el 20% dels escassos cadàvers aptes per a la donació no s'utilitzen perquè els familiars s'hi neguen

Preguntes amb resposta

 

Qui gestiona els trasplantaments?

L'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), que coordina les activitats de donació, extracció, preservació, distribució, intercanvi i trasplantament d'òrgans i teixits dins del sistema sanitari espanyol.
La seva estructura es divideix en tres nivells: coordinació nacional, coordinació autonòmica i coordinació hospitalària.
Tot el procés es fa respectant els drets establerts en l'article 10 de la Llei 14/1986, de 25 d'abril, General de Sanitat, al costat de les normes i els principis exposats en la Llei 30/1979, de 27 d'octubre en relació als principis que han de regir en la donació: voluntarietat, informació, gratuïtat, consentiment dels donants, finalitat terapèutica, absència d'ànim de lucre i anonimat. L'ONT garanteix la distribució i adjudicació d'òrgans i teixits per a trasplantament, i hi utilitza els seus coneixements tècnics i el principi ètic d'equitat.

Com s'estableix l'ordre dels trasplantaments?

Els trasplantaments renals s'adjudiquen localment, n'hi ha 40 centres en tot el país. La raó per la qual el centre de trasplantaments decideix és perquè la isquèmia (disminució transitòria o permanent del reg sanguini) de què sofreix l'òrgan és menor.
Per als trasplantaments extrarenals, la llista d'espera l'estableix l'ONT, que segueix un sistema de prioritats. En primer lloc es troben les afectacions clíniques que marquen la urgència per a tot el país; en segon, les urgències segons la zona (hi ha sis zones a tot Espanya), i finalment, el trasplantament selectiu, que s'efectua de forma local.
Les prioritats en les donacions s'estableixen en funció de les compatibilitats entre el trasplantat i el donant, grandària, edats, sexe, etc., perquè encaixen tant com es pugui, sempre des d'un punt de vista mèdic. Cada any té lloc una reunió per a revisar els criteris que se segueixen a l'hora d'efectuar els trasplantaments, a fi que cap part de la població no en resulti discriminada.
Els trasplantaments més problemàtics són els efectuats a nens, a pacients del grup sanguini 0 i als intestinals i pulmonars.

Com es localitza els donants potencials?

Cal que hi hagi una comunicació ràpida i directa. Es fa un seguiment de la mortalitat en la UCI (Unitat de Cures Intensives) i de la mort encefàlica. Perquè el donant sigui apte ha de superar proves que garanteixin que no es transmeten malalties tumorals o infeccioses que perjudiquin el receptor. Tan sols l'1% dels cadàvers és apte per a ser donant, per això és tan important comptar amb un sistema de localització
adequat a fi de minimitzar la pèrdua de donants potencials. I per a l'extracció dels òrgans s'ha de respectar tràmits legals, que varien en funció de la causa de la mort (una mort violenta necessita el consentiment judicial per a l'extracció dels òrgans, ja que pot afectar l'obtenció de proves). Com a pas final, cal posar en marxa el programa d'extracció i d'implantament.

No es consulta la família la possibilitat de la donació si no s'ha constatat prèviament que el difunt és apte per a la donació.

On ens en podem informar?

Hi ha organitzacions de donants i trasplantats en totes les comunitats autònomes. Es pot obtenir informació sobre adreces i telèfons en la pàgina web de l'ONT o en qualsevol centre sanitari. El carnet de donants es pot sol?licitar en aquestes associacions, en els centres sanitaris i en la pàgina web de l'ONT

Què fan i què n'opinen les associacions de donants?

  • Asseguren que les campanyes de captació són efectives, ja que acosten la necessitat de les donacions a la població i sensibilitzen d'aquesta qüestió.
  • L'ajuda als malalts en espera de trasplantament és un fi comú a totes les associacions, mentre que algunes també inclouen l'ajuda als trasplantats i als seus familiars.
  • El suport principal que proporcionen és psicològic, ja que el contacte amb altres trasplantats ajuda a enfrontar-se tant al futur trasplantament com al postoperatori. Algunes associacions col?laboren econòmicament amb les famílies desplaçades amb motiu de la intervenció quirúrgica i fins i tot disposen de pisos d'acollida durant el temps que dura l'operació.
  • Algunes associacions reclamen un nombre més gran d'hospitals trasplantadors, encara que la majoria de les consultades el considera suficient, si bé d'altres al?ludeixen la llunyania d'aquests hospitals del lloc de residència i les despeses que generen com un problema important per a la família de la persona a qui s'efectua el trasplantament.
  • Diuen que el carnet de donant és només una declaració d'intencions que en cas de mort del donant servirà per a posar en coneixement de la família les seves intencions respecte d'això. La majoria de les associacions creuen que seria convenient que aquest document fos vinculant, ja que és un fidel reflex de la voluntat del donant. Però unes altres defenen el dret dels familiars a transmetre la voluntat del difunt, que podria haver canviat d'opinió abans de morir. N'hi ha que consideren que aquest problema podrà solucionar-se amb el testament vital, que és una declaració d'intencions en vida i que declararia la intencionalitat, sense possibilitat de refutació per part dels seus familiars.
  • L'opinió sobre la cobertura dels mitjans de comunicació a les campanyes de divulgació de la donació d'òrgans és diversa. Algunes associacions indiquen l'interès que suscita el tema, mentre que unes altres es queixen de la poca atenció que hi presten.
  • Quasi totes les associacions creuen que la informació per a fer-se donant no és l'adequada, subratllen la necessitat de dur a terme campanyes amb més mitjans i sol?liciten un interès major per part de les administracions públiques.
  • Algunes assenyalen que el problema més gran no està en el nombre de donacions, sinó en les que no poden cristal?litzar (el 20% de les possibles) per la negativa dels familiars.
  • Totes coincideixen que la família del donant no ha de conèixer el destinatari dels òrgans del seu parent.
  • Cap no considera que hi hagi tràfic d'òrgans en els països desenvolupats.
  • Afirmen que la donació ha de ser un tema del qual es parli en la família, perquè quan calgui prendre la decisió de la donació aquesta tingui més possibilitats de ser positiva.
  • Segons les associacions, les raons principals que motiven la negació de les famílies a la donació són la falta d'informació i la situació emocional en la qual es troben els familiars, i reconeixen també altres factors com la por o les creences religioses. Mentre que els motius que contribueixen a una resposta afirmativa són la solidaritat i les experiències pròximes, a més de comptar amb donants en la família.

Com podem entrar en contacte amb les associacions més pròximes?

L'ONT atén en el telèfon 91 314 24 06. Se'ls pot enviar també un missatge electrònic a ont@msc.es, en què se'n sol?liciti informació. L'ONT disposa d'un registre d'associacions subdividit en regions.

Problemes que sorgeixen en els trasplantaments

Incompatibilitats, rebuigs i postoperatori

El trasplantament comporta riscos, uns de relacionats amb la intervenció quirúrgica i d'altres amb la resposta immunològica del pacient. El rebuig té lloc quan l'organisme del receptor identifica l'òrgan trasplantat com un element aliè. El rebuig es deu a la diferència entre el codi genètic del donant i el del receptor de l'òrgan. Els antígens de les cèl?lules trasplantades alerten el sistema immunològic del trasplantat en no reconèixer l'òrgan com a propi. La conseqüència del rebuig és una intensa reacció inflamatòria, que destruirà l'òrgan. Hi ha diversos tipus de rebuig: l'hiperagut té com a conseqüència immediata la pèrdua de l'òrgan i és produït per la presència en el receptor de defenses contra l'òrgan trasplantat que ja existeixen abans de posar-se en contacte; es detecten per mitjà d'una prova creuada abans d'efectuar la intervenció. El rebuig agut es produeix durant els primers mesos del trasplantament, encara que a causa dels avanços en els medicaments immunosupressors sol ser més lleu i de millor tractament; afecta entre un 20% i un 45% dels pacients i depèn de l'òrgan trasplantat. El rebuig crònic apareix després del trasplantament i mostra una evolució lenta, però pot provocar el fracàs del trasplantament. La majoria dels factors de risc (factors immunològics, trastorns circulatoris, hipertensió arterial) poden evitar-se o tractar-se. Per a reduir la possibilitat de rebuig, es redueix l'acció dels mecanismes de defensa a fi que el cos vagi assumint l'òrgan com a propi. Aquest procés requereix diversos anys i l'ús de medicaments immunosupressors. No es pot suprimir la immunitat per complet, ja que els pacients sofririen d'infeccions freqüents que dificultarien la viabilitat del projecte. Avui en dia es disposa d'immunosupressors que redueixen la immunitat només en la mesura necessària per a evitar el rebuigs sense exposar el pacient a aquestes infeccions. Aquest sistema no és perfecte, i el pacient pot sofrir lleus rebuigs, sobre els quals es manté una vigilància constant. El fi dels immunosupressors és evitar el rebuig sense afavorir el risc d'infecció. No hi ha un tractament estàndard, per la qual cosa cal fer proves i mesurar les conseqüències. Els mesuraments de l'activitat dels immunosupressors es duen a terme per mitjà d'anàlisis que estudien els limfòcits.
Els immunosupressors es prenen des del primer dia de la intervenció, generalment abans de la cirurgia i després del trasplantament. Passades les primeres setmanes del trasplantament, arriben els moments més delicats per al trasplantat: poden aparèixer infeccions oportunistes, semblants a les dels individus sans, encara que els trasplantats han de visitar el metge davant de qualsevol símptoma d'alerta. Els medicaments més utilitzats són els corticoides, que a més de tenir un efecte immunosupressor també exerceixen un efecte antiinflamatori.

Postoperatori

Després de la intervenció quirúrgica, el pacient és traslladat a la unitat de vigilància intensiva de postoperatoris, on es recupera de l'anestèsia i se li evita el dolor que genera l'operació. Romandrà en aquesta unitat fins que el traslladin a planta. La durada estàndard de l'ingrés en l'hospital varia segons el tipus de trasplantament. Durant el temps en què es troba hospitalitzat, el pacient es recupera de la intervenció i rep instruccions per a un funcionament correcte del trasplantament, ja que durant la resta de la seva vida haurà de seguir uns hàbits estrictes i medicació.

Paginació


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto