Instal·lats en el pessimisme: Amargar-se la vida és fàcil

  És relativament freqüent topar-se amb persones instal·lades perpètuament en l'amargor, en la tristesa, el pessimisme i el desinterès. La primera pregunta que ens assalta quan ens trobem amb aquestes actituds és si són el resultat d'una acumulació insistent de disgusts, mala sort, decepcions, desenganys i fracassos al llarg de tota una vida, o si més aviat es tracta d'una opció escollida voluntàriament, una posició davant d'un mateix i davant dels altres que respon a percepcions molt subjectives, opinions o fins i tot a una determinada manera eticoestètica d'entendre les coses. Tots coneixem persones entossudides a trobar el costat negatiu de tot el que ocorre al voltant seu: són els pessimistes tenaços.

Qualsevol de nosaltres té motius, quasi cada dia, per preocupar-se o entristir-se. Però fer-se la vida malbé a propòsit és una habilitatque s'aprèn, no n'hi ha prou de patir experiències negatives. El pitjor és que els qui s'entossudeixen a veure el costat negatiu de les coses, a més de convertir-se en persones infelices, tenen una facilitat penosa per a amargar la vida dels qui tenen al costat, especialment si les víctimes són nens o joves, o depenen emocionalment de la persona sempre insatisfeta.

Les experiències desagradables tendeixen a amarrar-nos al passat i a inhibir-nos el futur, perquè ens condicionen i atemoreixen. Simplificant una mica, tant serà com ens vagin les coses realment, perquè si mostrem una predisposició negativa i pessimista, els moments feliços els tamisarem excessivament i els percebrem amb desconfiança i reserves, sense anotar-los al nostre haver.

Normalment, els amargats tendeixen a exercir el paper de víctima, en una forma de comunicació interpersonal en què (quasi sempre per captar l'energia i l'atenció dels altres), assumeixen un o diversos d'aquests rols: el de perseguidor, que fa de dolent, interroga i és percebut com un llest que ho sap tot i castiga o humilia els qui creu que s'equivoquen; el de salvador, que busca que li reconeguem el paper bondadós que té però que al mateix temps ens passa constantment factures de tot el que fa, i el de víctima, el plantejament de supervivència i comunicació del qual és fer llàstima als altres, captant la seva atenció per mitjà de l'exhibició del seu patiment.

Ocasionalment -de circumstàncies, ens en sobren - tots podem interpretar aquests rols i això no és negatiu. El que fa perillar el nostre benestar emocional i el dels qui ens envolten és que aquests papers els exercim habitualment. Paul Watzlawick, en el seu llibre "L'art d'amargar-se la vida" (Herder, 1989, Barcelona), ens ajuda a reconèixer el nostre estil personal enfront de determinades situacions i ens brinda una oportunitat excel·lent per a reflexionar sobre els procediments pels quals una persona va construint-se una vida desgraciada. Watzlawick, recorrent a la ironia, ens enfronta amb les maneres en què de forma voluntària anem creant i consolidant la nostra infelicitat. L'autor, sabedor de la naturalesa contradictòria i paradoxal de l'ésser humà, en comptes de facilitar consells per a aconseguir la felicitat prefereix divulgar fórmules per a aconseguir que visquem ancorats en la desgràcia.

Naturalment, el propòsit és que el lector s'adoni de l'error i reaccioni de manera contrària al la que proposen aquests consells.

Com viure en l'amargor i la infelicitat

• Crea't problemes, i si no tens prou amb els teus assumeix com a propis els dels altres. Omple't la vida de complicacions reals o fictícies, i concedeix gran importància a tots els esdeveniments negatius.
• Pensa que sempre tens la raó. Tot és blanc o negre, i només hi ha una veritat absoluta: la teva. Rebutja d'entrada el que diguin els altres, fins i tot quan pugui aportar-te alguna cosa positiva. Si la idea o proposta no és 100% teva, rebutja-la, de segur que no val la pena.
• Viu obsessionat. Tria un esdeveniment prou negatiu de la teva memòria, converteix-lo en record inesborrable i porta-te'l a la ment una vegada i una altra, fins que només visquis per a pensar en això. Així, les dificultats quotidianes no absorbiran la teva atenció.
• El present no val la pena, pensa sempre en el futur. Ajorna el gaudiment dels plaers d'aquest o aquell moment, perquè no pots saber el que et depararà el futur. Conforma't amb el pitjor que coneguis i no t'arrisquis davant d'allò bo que pots conèixer. Tortura't pensant en totes les coses negatives que et podrien passar d'aquí a uns anys.
• Mai no et perdonis. Arribaràs a un punt en què tan sols sentiràs autocompassió. Pensa que tu ets l'únic responsable del que t'ocorre, i mai no creguis que hi ha situacions que s'escapen del teu control.

Aquestes recomanacions es plantegen en un to irònic amb la intenció de despertar l'autocrítica i per tal de veure'ns una mica ridiculitzats davant d'aquest tipus de pensaments que ens envaeixen i determinen la nostra conducta fins al punt d'amargar-nos la vida.

Un alternativa interessant

La psicologia científica proposa sistemes per a abordar aquest tipus de situacions. Un d'ells és lareestructuració cognitiva, una tècnica en què l'objectiu és identificar, analitzar i modificar les interpretacions o els pensaments erronis que els subjectes experimenten en determinades situacions o tenen sobre altres persones. Un pensament és un diàleg amb nosaltres mateixos, que conté afirmacions sobre situacions, circumstàncies, temes i persones. Cada una d'aquestes afirmacions és un pensament, que podem classificar en dos grans grups: els positius, que ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i tendeixen a crear emocions positives i ens fan sentir-nos bé; i els negatius, que obstaculitzen l'èxit dels nostres objectius i generen emocions negatives que fan que ens sentim malament.

Cada un d'aquests pensaments pot ser al seu torn racional (si es basa en dades reals i objectives) o irracional, si no es disposa de dades reals i objectives suficients en què basar-se o fins i tot es troben en contradicció amb la realitat.

Què cal fer per no deixar-nos envair pels pensaments negatius

• Reflexionar sobre la influència que els nostres pensaments o interpretacions tenen sobre les nostres emocions i conductes
• Identificar els pensaments que fan que ens sentim malament en una situació determinada. El senyal que ens avisa que potser serà convenient identificar els nostres pensaments és la percepció d'estats emocionals negatius, com ira, angoixa, por, tristesa... Una vegada identificats, els hem de controlar, objectivar, apuntar en un paper i, en la mesura que es pugui, associar a les circumstàncies que els van crear, per a després reflexionar sobre aquestes.
• Analitzar aquests pensaments per a veure fins a quin punt es corresponen amb la realitat i en quin grau ens afecten.
• Finalment, buscar pensaments alternatius als que ens fan sentir malament. Els pensaments alternatius han de ser més racionals i positius.

Relacions d'aquest contingut