Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

Por al compromís: L'autonomia i la responsabilitat es van adquirint des de la infància

Les pors sorgeixen sovint perquè no estem acostumats a resoldre els nostres problemes

  Els joves d'avui (una tercera part dels qui tenen 30 anys viuen encara a casa dels seus pares) s'ho pensen molt abans d'anar-se'n de casa. I, tots en general, hi donem cent voltes abans de subscriure qualsevol compromís que suposi un lligam: hipotecar-se per a comprar un habitatge, consolidar una relació sentimental, tenir fills, canviar de lloc de residència per a accedir a un nou lloc de treball...

Aquest món de comoditats i seguretat en què vivim ens ha fet conservadors, recelosos davant del futur i dubitatius, introspectius i, el que és pitjor, ens ha convertit en persones bastant insegures i desconfiades. Bona part d'aquesta situació és deguda a l'educació protectora i permissiva que els pares de les últimes generacions han proporcionat als seus fills. Aquesta sensació de benestar a canvi de quasi res i amb tan pocs límits i obligacions, actua com a fre davant del canvi, en augmentar el nivell de prevenció i exigència davant de les incerteses que generen els canvis estructurals. Sens dubte, hi ha barreres objectives davant de les quals a penes es pot intervenir, com la manca d'habitatge o l'escassetat i baixa remuneració del treball, que dificulten el fet de prendre les decisions relacionades amb l'emancipació i el desenvolupament personal.

Però fa només tres dècades, ni es vivia tan còmodament ni la gent havia tingut tant de temps (abans de la vida en parella i de tenir descendència) per a construir-se si mateixa, per a definir les seves preferències i el seu propi estil de vida. Crear una família o anar-se'n de casa dels pares suposa renúncies importants, que poden veure's àmpliament compensades una vegada realitzat el canvi però que fan que la gent s'ho pensi molt abans de prendre la decisió.

La por a les obligacions i a perdre independència

Els problemes acostumen a sorgir fins i tot abans que s'arribi a la convivència de la parella: comença a plantejar-se si és "el moment adequat", si s'està "preparat per a fer un pas tan important", si "no ens estarem precipitant". La vida en parella comporta el risc al fracàs amorós, a més d'un compromís, una comunitat d'objectius, una necessitat de tolerància, comprensió, afecte i atenció permanent a l'altre, una mecànica de concessions mútues, una pèrdua de llibertat individual en la mesura que han d'aconseguir-se consensos. En suma, un conjunt de canvis que si es duen a terme espontàniament i sense gran càlcul ens conduiran a noves circumstàncies que anirem suportant tan bé com podrem, unes vegades amb optimisme i unes altres amb la resignació i maduresa de qui ha modificat la seva vida i assumeix les repercussions dels seus actes. Però, quan davant de l'expectativa del canvi, ens plantegem una i mil vegades si no serà més el que perdem que el que guanyem i pot més el temor al fracàs que l'expectativa davant de les coses bones que han de venir, tenim un problema.

Però també, a mesura que es va madurant, molts tendeixen a ser més realistes, comprensius i generosos amb els altres. En conèixer-nos millor i en estar més familiaritzats amb els misteris i limitacions de l'ésser humà, ens mostrem més tolerants i oberts.

El perquè de la por

  Alguns joves manifesten por al compromís amb altres persones i, fins i tot, al compromís amb la seva pròpia autonomia. Temor de responsabilitzar-se, de viure amb independència territorial i emocional respecte dels seus pares. Por, en suma, de fer-se càrrec d'ells mateixos, de ser responsables dels seus actes, decisions i opinions. La por revela normalment una desproporció entre la dimensió del que hem d'afrontar i els recursos amb què comptem. I no n'hi ha prou de disposar d'aquests recursos, hem ser conscients de la nostra capacitat i per a això és indispensable posar-la en pràctica.

Aquí està el quid de la qüestió. Els pares han protegit tant els seus fills, han volgut aplanar-los tant el camí, que no han fet altra cosa que posar barreres a la seva evolució. Han oblidat que valer-se per un mateix i dotar-se de la capacitat d'afrontar els dubtes, els problemes i les dificultats, només s'aprèn des d'una autonomia d'opinió i d'acció, que s'ha d'anar construint amb el transcurs dels anys. Els joves han d'anar generant els seus propis recursos, experimentant les seves capacitats i comprovant que els errors són oportunitats d'aprenentatge per a crear respostes més eficaces i adequades. Un jove que ignora les seves capacitats tendirà a ser insegur i temorós, a manifestar dependència de les persones que l'han ajudat a resoldre els seus problemes. Una cosa és ajudar els fills i una altra, ben diferent, és fer tasques i adoptar decisions que els corresponen a ells. L'efecte d'aquesta actitud equivocada és evident: no s'emanciparan, tardaran més a madurar i assumir les competències que els corresponen, i fins i tot podrien aferrar-se a aquesta infància (prolongada inconscientment pels pares) tan plaent i exempta de responsabilitats. En suma, es frenarà el difícil camí cap a la seva autonomia com a éssers pensants, lliures i responsables. A més, se'ls pot crear un alt nivell d'exigència cap als altres i una tendència a la vida fàcil i sense problemes, la qual cosa propicia una escassa tolerància al fracàs, a la disciplina i a l'esforç.

Educar per a l'autonomia i la responsabilitat

  • La principal missió dels pares és ajudar i acompanyar els fills per què siguin persones autònomes i responsables.
  • Els pares són educadors, mai amics amb els quals el fonamental és "portar-se bé".
  • L'educació és una inversió a llarg termini en què mai no es deixa de fer "ingressos", i que exigeix als pares reflexió, disciplina, constància, esforç, i molta paciència.
  • L'aplicació quotidiana d'una estratègia educativa correcta pot generar enfrontaments entre pares i fills que cal saber conduir.
  • Els pares que adopten decisions que han de prendre els seus fills i que els resolen tots els problemes generen, en els joves, un dèficit d'autoestima i de capacitat per a afrontar els reptes de la vida.
  • Educar perquè els fills no mostrin por davant de les obligacions i els compromisos és una tasca incòmoda, desagraïda i difícil. Les receptes no existeixen, cal atendre les peculiaritats de cada fill.
  • Deixant fora de perill valors innegociables (com el respecte, la solidaritat i la responsabilitat), l'actitud més adequada dels pares és la que resulta activa, pròxima, oberta, vigilant i respectuosa.
  • Dos exemples de bona conducta educativa són: deixar l'infant de pocs mesos plorant a la nit sense deixar-lo dormir al llit dels seus pares, i "obligar" els fills que, abans de demanar consell, reflexionin sobre les decisions que els afecten de manera més directa.

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto