Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

La mentida: Entre la necessitat i el frau

 

Tots, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim. Ho fem en la mesura en què no diem el que pensem o que diem el que no pensem o no sabem, o fins i tot el que sabem que no és cert. La pèrdua de l'espontaneïtat és un procés evolutiu les etapes del qual anem consumint des de petits, a mesura que s'assenta en nosaltres la convicció que la sinceritat no sempre és possible ni convenient perquè pot causar perjudicis al receptor de la comunicació, o al mateix emissor. Hi ha mentides socialment més positives que certes veritats incontestables: són moltes les situacions en què una mentida sàviament trasmesa genera un efecte beneficiós, o si més no pal·liatiu perquè establim categories morals radicals sobre aquesta aparent dicotomia ètica: veritat-mentida. Si a això afegim que tots, abans o després, mentim o ocultem veritats rellevants, potser convindria desdramatitzar el fet de la mentida per poder així abordar-lo amb més sensatesa i sentit de la mesura.

La intenció compta, i molt

Segons el diccionari, mentir és "dir alguna cosa que no és veritat amb intenció d'enganyar". I si busquem una definició més acadèmica, ens topem amb "expressió o manifestació contrària al que se sap, es creu o es pensa". Així que qui enganya o confon sense ser conscient de fer-ho no menteix: simplement trasmet als altres la seva pròpia equivocació.

La relació que cada persona manté amb la mentida -a més de dir molt d'ella-, és ben diferent a la dels altres. Hi ha els qui només recorren a la mentida quan és compassiva, o quan els proporciona resultats positius sense generar engany important o si es tracta d'un assumpte banal. I també hi ha qui menteix sovint, quasi per costum i només en assumptes poc rellevants. Però no podem oblidar els qui menteixen esporàdicament però a consciència, generant dany als altres o perseguint beneficis personals. I també hi ha els qui menteixen, o callen veritats necessàries, per timidesa, per vergonya o per falta de caràcter. Finalment, citem els mentirosos patològics, que menteixen amb una facilitat esbalaïdora, ja sigui per conveniència o per una absoluta i cínica falta de respecte a la veritat.

Per què mentim?

Algunes persones no menteixen mai (o quasi mai) per raons ben diferents de l'ètica: per por a ser descoberts, per peresa (no cal recordar els detalls de la mentida en el futur), per orgull ("com hauria de caure jo tan baix?")... Però, si ho pensem bé, raons ben semblants són les que poden impulsar-nos a mentir o ometre, en determinades circumstàncies, el que pensem o sabem. Perquè hi ha veritats com muntanyes molt inoportunes, o que ofenen o fan la guitza.

Tan important com el fet de mentir o dir la veritat és la intenció amb què es fa una o una altra cosa. I aquí es troba el vertader dilema moral. Una mentida que no fa mal a ningú o que fins i tot reporta benefici al seu destinatari pot ser més defendible que una veritat que causa dolor innecessàriament.

Mentim per moltes raons: per conveniència, odi, compassió, enveja, egoisme, o per necessitat, o com a defensa davant d'una agressió..., però deixant-ne al marge l'origen o la motivació, no totes les mentides són iguals. Les menys convenients per a la nostra psique són les mentides que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes. I les menys admissibles són les que fan mal, les que equivoquen i les que poden conduir que el receptor adopti decisions que el perjudiquen. Concloguem, per tant, que els dos paràmetres essencials per a mesurar la gravetat de la mentida són la intenció que la impulsa i l'efecte que causa.

Ocultar i falsejar

Qui oculta la veritat reté part d'una informació que per a l'interlocutor pot ser interessant però, en sentit estricte, no falta a la veritat. No obstant això, qui falseja la realitat dóna un pas més, en emetre una informació falsa amb etiqueta de real. Resulta més fàcil mentir per omissió (no es necessita ordir històries incertes, i hi ha menys possibilitats de ser descobert) i socialment aquest tipus d'engany es té per menys censurable, tot i que pot resultar tant o més danyós i immoral que la mentida activa. Es recorre així mateix al falsejament quan s'oculten emocions o sentiments que aporten informació rellevant l'interlocutor, en la mesura que poden induir-lo a error d'interpretació o a iniciar accions inadequades.

També podem mentir-nos a nosaltres mateixos, per evitar assumir alguna responsabilitat, o per temor a encarar una situació problemàtica, o per la dificultat que ens suposa reconèixer un sentiment o una emoció. Invariablement, abans o després, aquest autoengany ens porta a mentir als altres. Altres formes de mentir són les "veritats a mitges" (el mentider nega part de la veritat o només n'informa d'una part) i les "veritats recargolades", en què es diu la veritat però d'una manera tan exagerada o irònica que l'interlocutor, quasi ridiculitzat, la pren per no certa.

La mentida té les seves classes

La mentida racional persegueix un interès concret, és malèvola i s'emet amb la l'intenció de perjudicar o enganyar. En la mentida emocional, el que es diu o es fa no concorda amb la situació emocional de la persona. I en la mentida conductual fem creure que som el que no som: més joves, millor informats, menys antiquats... Però hi ha també altres classes de mentides: xafarderies, rumors i les mentides piadoses. El mentider no té edat i la mentida pot donar-se en tot el cicle de vida. Vegem el que apunta De Vries :"El nen és mentider en la mesura que les seves fantasies es fan presents per a confondre-les amb realitats. L'adolescent ho és quan la seva trobada amb el món real li causa frustracions. El jove menteix perquè no es veu capaç d'afrontar les veritats que el contrarien. L'adult és mentider quan no ha superat els obstacles que li ha posat la vida, i enganya per sentir-se el triomfador que mai no ha sigut. I l'ancià menteix quan no es perdona els errors que ha comès al llarg de la seva existència". La nostra relació amb la mentida (amb quina freqüència mentim i quina gravetat tenen aquestes mentides), la podem veure com un barem que mesura el nostre grau de responsabilitat i maduresa, com afrontem les frustracions, i si mostrem una coherència en les actituds i comportaments en la nostra vida.

Mentida i confiança

El fonament sobre el qual s'edifiquen les relacions humanes és la confiança. La relació entre els éssers humans no necessitaria la confiança si fóssim transparents, però no ho som: el descobriment absolut de la nostra intimitat, en contenir propòsits i intencions que podrien torpedinar el diàleg, frenaria la relació social. Recorrem, tots, a un protocol de comunicació, i el fingiment, la dissimulació i la mentida són -encara que costi reconèixer-ho- components essencials d'aquest conveni. No som igual de sincers davant d'uns que davant d'altres, això és obvi. Tots mostrem un cert grau d'opacitat davant dels altres. I no sempre més sinceritat genera una major confiança.

La informació és poder: saber tot sobre algú equival a una forma de possessió. I en cert sentit, l'abast de l'amistat o de l'amor es mesuren pel grau de coneixement recíproc de la intimitat, i per la confiança que hi ha entre els interlocutors. La confiança és una actitud bàsica, perquè presideix la totalitat de les interaccions. La necessitem, però l'usem en les dosis que, segons el nostre criteri, necessita cada cas. En el moment en què sorgeix la comunicació amb una altra persona hem de dipositar en ella un cert grau de confiança, que és el termòmetre de la implicació i vinculació que mantenim amb aquesta persona. Apostar per la confiança de l'altre és considerar-lo de fiar. Fiar-se d'algú significa creure que les probabilitats de ser enganyat són molt escasses o inexistents. Si volem ser creïbles, gaudir de la confiança dels altres, haurem d'oblidar l'engany, la mentida. El crèdit que tenim davant dels altres és un tresor fràgil i no perenne, ja que s'actualitza i es revisa en cada acció, en cada diàleg, que acaben convertint-se en una prova constant de confiança. És responsabilitat de cadascú de nosaltres relacionar-nos des de la veritat, la qual cosa no implica l'oferiment de tota la intimitat. Cadascú i en cada moment ha de valorar què i quant de la seua intimitat vol participar a l'altre.

La mentida pot fer mal al destinatari però en última instància a qui més perjudica és al mentider, ja que el converteix en una persona poc fiable, indigna de confiança i sense crèdit. Ho diu el refrany: "En la persona mentidera, la veritat es torna dubtosa".

Algunes veritats sobre la mentida

  • Hi ha molts tipus de mentida: alguns poden ser convenients, però el més correcte és recórrer a l'engany el menys possible.
  • Sense intenció d'enganyar, no hi ha mentida.
  • La intenció que la motiva i els efectes que causa defineixen la gravetat d'una mentida.
  • La mentida és tan dolenta per a qui la rep com per a qui hi recorre.
  • Una ens porta a una altra, i pot marcar (sempre negativament) la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.
  • El mentider és un insegur, o egoista, o irresponsable, o immadur. O tot això alhora.
  • Un dels tipus de mentida més perniciosos és l'autoengany. Si ens creem i ens mostrem com no som, mai no sabrem si ens volen o ens desprecien a nosaltres o a la imatge fraudulenta que ens hem fabricat.

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto