Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Entrevista

Λ

Chus Gutiérrez, directora de cinema: "En el tema de la immigració hem volgut esborrar el nostre passat, però no podem ignorar el futur"

 

"Jo mateixa sóc una emigrant. Vaig començar la meva vida emigrant. Als 8 anys, em vaig traslladar amb la meva família de Granada a Madrid. La meva mare, una dona molt lluitadora, sempre va voler donar-nos ales perquè voléssim. En això es va basar la meva educació. Als 17 anys, vaig viatjar a Londres a aprendre anglès. Em va tocar viure una època en què la joventut tenia moltes inquietuds. Franco s'acabava de morir, i Espanya estava canviant. Vaig tornar d'Anglaterra i la casualitat em va conduir a treballar en imatge i so. Decideixo que vull aprendre cinema. Me'n vaig a Nova York. Vaig pertànyer a les Chochonis, un grup que feia flamenc rap, que és està tan de moda. Vaig tornar. Vaig començar a treballar amb Joaquín Jordá, l'autor d'un documental molt impactant: Mones com la Becky. Vaig dirigir el meu primer llarg Sublet. Després van arribar Sexo Oral, Alma Gitana i Insomnio, i ara Poniente."

És Chus Gutiérrez qui ens acosta la seva vida i la seva manera d'entendre-la. Aquesta directora de cinema ("no posis la jove directora de cinema, no sóc jove ni promesa. No comparteixo aquesta insistència social a considerar la joventut com un mèrit i la maduresa com un demèrit"), participa amb gust en el que comença com una entrevista i es converteix en una amigable xarrada en el café més literari de Madrid. Li agrada parlar, escodrinyar en el seu pensament i exposar-ho al seu interlocutor, a qui es dirigeix des d'una mirada transparent, racial i captivadora. Fermament aferrada a una idea humanista del món, al qual no reconeix més fronteres que les mentals, en Poniente, la seva última pel·lícula, única i aplaudida representació espanyola en el Festival de Venècia, porta de la mà l'espectador a un lloc tan insòlit com carregat d'actualitat i simbologia: l'interior dels hivernacles que, en terres andaluses, són treballats per milers d'immigrants que busquen un futur més humà i confortable que el que la pobresa endèmica del seu país els permet.

"Un drama romàntic en un context social", així definia la seva pel·lícula en un xat amb aficionats al cinema. El marc en què es mouen els personatges és, en veritat, dramàticament realista i està tenyit d'un fort contingut reivindicatiu, però és sempre l'amor el que més ens commou, ens interessa i ens apassiona?

El desarrelament dels personatges, que tenen por d'estimar, serveix de catalitzador per a la resta de les accions. Si la gent deixés la por a un costat i volgués mirar-se als ulls, comprendria que d'alguna manera és també l'altre. Es tracta d'entendre que el rostre dels altres és un mirall del nostre, així potser perdríem la por. Totes les persones que arriben al nostre país com a immigrants funcionen com un reflex de nosaltres mateixos. Si tinguéssim la capacitat, la fortalesa o el propòsit de mirar-nos en els seus ulls, descobriríem que nosaltres som com ells i ells com nosaltres. Tenim un problema, i és que hem renunciat a la memòria històrica. Fins fa poc, molt poc de temps, érem un país prou miserable. Si volem recordar-lo podem trobar-nos amb els altres. Però, per a això, per a poder mirar, necessites estimar i deixar a un costat la por.

El problema té una dimensió universal. El que succeeix en La Isla, el lloc en què es desenvolupa la meva pel·lícula, pot ocórrer en qualsevol ciutat, poble o barri d'una metrópoli europea. El conflicte s'origina en la por a la diferència i, insisteixo, en la pèrdua de memòria: els qui van ser emigrants ho han oblidat. Que es rodés a Almeria, aspecte que per cert no defineix la trama sinó que només la contextualitza, simbolitza un fet: aquella terra va quedar despoblada, el desert ja no era només físic i en tractar-se d'una terra infèrtil els seus habitants la van abandonar. Ara, la generositat d'aquesta terra és artificial, es troba sota els plàstics i continua sense regalar vida al lloc. Manté la seva aridesa però ara ofereix riquesa, i ho fa d'una manera caòtica i ràpida. Aquesta transformació recorda l'Oest americà, però sense la concepció de terra de les oportunitats. És molt irònic que s'hagi passat de lloc d'emigració a destí d'immigració, però el més trist és que ens resistim a entendre-ho així.

Per què les sales espanyoles projecten tan poc de cinema europeu?

No tenim un hàbit de veure aquest tipus de cinema. Veiem poc de cinema britànic, poquíssim d'italià i pràcticament gens de cinema alemany. En definitiva, no veiem cinema europeu. El cinema francès és el que millor s'introdueix en les sales però és a causa del propi concepte gal d'aquesta indústria, que el fa ser el més potent d'Europa, estan molt ben organitzats i compten amb una política cinematogràfica que recolza els seus projectes. Però no podem perdre de vista que el cinema que es distribueix en les sales comercials és un negoci que ha de ser rendible.

No hi ha iniciatives de les institucions per a promocionar la distribució del cinema comunitari dins de la Unió Europea i acostar-lo així a la rendibilitat?

No. S'ha comès l'error d'anul·lar la quota de pantalla, una mesura que va poder ser encertada o no, eficaç o no, però que almenys evidenciava una voluntat positiva. El fet és que el cinema europeu, i amb ell l'espanyol, competeixen contra un Titanic, és a dir, la indústria nord-americana, la segona d'aquest país. El desequilibri és evident. No es tracta només de dirigir, interpretar i muntar un esplèndid guió, al cap i a la fi, de crear; estem parlant d'estratègies de mercat, de plans industrialitzats, de política de distribució d'un magnat. Per exemple, una sala projecta una pel·lícula taquillera, comercial, en la qual el pressupost de promoció supera o equipara el de producció, i té l'obligació de projectar dos o tres films més de les mateixa productora o distribuïdora. Pel·lícules que no interessen a ningú, però que ocupen les sales.

I que amb freqüència reben el suport majoritari del públic...

Al marge que agraden o no i de la promoció, els mitjans de comunicació tenen molta influència. Poniente era l'única pel·lícula espanyola a concurs en el Festival de Venècia. Quan els organitzadors van enviar la llista de selecció, va haver-hi mitjans que van titular "Cap pel·lícula espanyola a concurs". Vam haver de convèncer la premsa que nosaltres estàvem aquí. Vam estar a Venècia, la projecció va ser emocionant i el públic la va acollir amb entusiasme. Això no va sortir publicat en la majoria dels nostres mitjans de comunicació, i quan ho va fer va ser en una breu columna. Aquella mateixa setmana, les edicions van obrir amb una foto de Harrison Ford en el festival de Venècia.

El cinema és una joguina massa costosa com per a limitar-se a entretenir, assegurava recentment Fernando León (Los lunes al sol, Barrio, Familia). Comparteix la seva opinió que el cinema vinculat a la realitat, que fa pensar i reflexionar, pot resultar tan entretingut per a l'espectador com el cinema d'evasió més banal?

Tot el cinema aspira a servir a l'espectador, a agradar-li, entretenint o proposant reflexions, empatitzant amb els seus valors i experiències vitals, o provocant-li rialles o por. Per a això, sigui quin sigui el seu propòsit, utilitza un llenguatge que ha de ser captivador. L'important és que es tracti de bon cinema, i unit a això s'està aconseguint superar la idea que el cinema compromès és avorrit. Però els creadors no som polítics. Coincidim amb ells en ocasions, compartint temes que els prenem de la societat, però nosaltres no aspirem a donar-los una solució. Podem proposar respostes emocionals que són fictícies; de fet, el cinema és ficció, encara que això no resta ni una mica de compromís, en tant que prenem partida i jutgem des del nostre punt de vista. Però no anem més enllà. El cinema és entreteniment, cal no oblidar-ho.

Amb pel·lícules com la seva sembla que reneix aquest tipus de cinema popular que, sense ostentacions intel·lectuals o abstraccions artístiques només aptes per a elits culturals, pretén emocionar i entretenir sense oblidar que les coses succeeixen en un context ple de problemes, discriminació, injustícies...

Des de fa anys l'oferta del cinema espanyol és molt àmplia. Es realitzen comèdies, cinema d'evasió, drames i cinema d'acció. Els directors i directores tenen idees, capacitat i professionalitat. I, de vegades, els projectes funcionen també en taquilla. De totes maneres, l'espectador no s'inclina pel cinema popular, prefereix el cinema espectacle. Això no és criticable en si mateix, hem de ser conscients que la gent no vol veure realitats que li recorden la part grisa de la vida. No obstant això, el llenguatge cinematogràfic té una màgia tal que de vegades, pel·lícules que no es limiten a ser un producte de consum divertit o entretingut, acaben trobant-se amb el gran públic.

Queden encara productors disposats a arriscar els seus diners en pel·lícules tan incòmodes, alternatives i realistes com Poniente, o algunes de les seves anteriors obres, com Sexo oral?

En el cas de Sexo oral, sí: la vaig produir jo mateixa. Però és molt difícil trobar productors que s'arrisquin. Poniente va estar a punt de no realitzar-se, i si es va fer va ser gràcies a una persona valenta que va voler apostar per ella. A la indústria no li interessen aquests productes -fins que es demostra que funcionen, que també succeeix- perquè obliguen l'espectador a un grau de compromís i prendre partit, cosa que els converteix en incòmodes.

L'amor, el deute amb el passat, el desarrelament personal i el conflicte amb la pròpia identitat marquen la seva última pel·lícula.

Quan es diu que la gent viatja molt, jo em pregunto com ho fan: es limiten a baixar de l'autobús i fer una foto davant del monument? El que està passant a Espanya és una expressió mínima de la multiculturalitat. París, Londres o Amsterdam són exemples de com conviuen gents de totes les latituds o almenys s'intenta que sigui així. I és que, encara que sembli que hem volgut esborrar el nostre passat, no podem ignorar el futur. Les pròximes generacions no tindran cap problema de canviar Múrcia per Manchester, si allí els ofereixen un bon treball o tenen un compromís personal, però no des del punt de vista d'emigrar, sinó d'obviar les fronteres, les línies dels mapes. Si n'hi ha prou amb set hores per a canviar de continent, i un segon per a fer una incursió en Internet i obrir-se al món...

L'emigració mai no ha sigut fàcil.

El primer que s'ha de reconèixer a l'individu és la seva dignitat. La immigració li la retira, i això crea frustració a qui ho pateix. Després està la identitat cultural, perquè si bé és cert que el món està cada vegada més polaritzat, no són raons antropològiques sinó qüestions econòmiques les que marquen les diferències. No importa tant la diferència de llengua, de trets físics o de costums. La por es produeix perquè cal repartir el pastís entre més, i ha arrelat un sentiment de possessió que ens porta a protegir el tros que se suposa que ens correspon.

"El treball en televisió és molt estressant i manca de la poesia que m'agrada posar en el meu treball, prefereixo el cinema". Són paraules seves. Considera incompatible la poesia i el llenguatge televisiu, o és simplement que la televisió s'ha rendit definitivament a la pressió dels shares d'audiència?

La televisió té un poder de convocatòria immens. En un sol capítol d'Ellas son así, la telesèrie que vaig dirigir, l'audiència arribava als quatre milions d'espectadors, i encara que quasi cap pel·lícula no arriba a aquests nivells, sens dubte prefereixo el cinema. La direcció d'aquest tipus de productes excita els primers dies o en moments concrets, et donen l'oportunitat de rodar amb quatre càmeres, però a mesura que passen els capítols la teva creativitat es veu reduïda, no és enriquidora, és una forma de treballar molt mecànica. De totes maneres, encara que no acostumo a veure la televisió, reconec que de tant en tant aconsegueix oferir productes de qualitat. Cuéntame n'és sens dubte un exemple. Va ser un projecte arriscat, va costar posar-lo en marxa i ha triomfat. Demostra que les coses que comporten risc també funcionen.

Resulta interessant la promoció de Poniente, realitzada a través d'Internet, on s'han succeït trobades de la directora, productors i actors de la pel·lícula amb el públic.

Internet ofereix informació de manera assequible i possibilita l'intercanvi d'idees. La frescor, la immediatesa i la naturalitat caracteritzen aquestes trobades amb persones que volen manifestar un parer, o simplement xarrar. I és un gust, perquè ja quasi no es parla, ens podem passar tot un àpat amb amics contant-nos trivialitats, sense despertar l'interès en els altres, només omplint el temps. M'agrada Internet: tot i la fredor de l'ordinador, s'aconsegueix calidesa en les trobades. És paradoxal, però aquesta màquina i aquest sistema humanitzen, moltes vegades, més que una trobada personal.

Les seves paraules semblen contradir els pronòstics que les màquines ens deshumanitzarien. Van equivocar el futur. Ens pot avançar sobre què versaran els seus futurs treballs?

El meu pròxim projecte tracta d'una pel·lícula de ciència ficció, m'encanta aquest gènere. Et permet fantasiejar sobre el futur i resulta apassionant respondre preguntes que ni tan sols estan formulades.

Una proposta molt allunyada, no sols de l'intimisme que planeja en els seus anteriors films, sinó també de les produccions espanyoles més habituals. Estem superant els complexos. Podem fer una pel·lícula bèl·lica com Guerreros de Calparsoro, i també ciència ficció. Jo ho intentaré.


Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto