Saltar el menú de navegació i anar al contingut

  • Bienvenido (ES) | Ongi etorri (euskarazko bertsioa) | Benvingut (versió en català) | Benvido (versión en galego)
  • Bienvenido (ES)
  • Butlletins
    •  | Baixa  | Més opcions |
  • Portades anteriors

EROSKI CONSUMER, el diario del consumidor

Cercador

logotipo de fundación

Canals de EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa > Psicologia

Λ

L'emancipació dels pares: Els fills se'n van, però la vida continua

L'emancipació de pares i fills ha de començar mentre es comparteix la llar

  És ja un fet comú que els pares han d'ajudar els seus fills perquè assumeixin -en la mesura que ho va permetent la seva evolució personal- les seves responsabilitats, i que han de potenciar la seva autonomia ajudant-los a preparar-se per viure de forma independent. Aquesta dedicació tan generosa en esforç, atencions i fins i tot angoixes, en què es qüestiona a cada moment si ho estan fent bé, ¿l'apliquen els pares en la potenciació de la seva pròpia autonomia com a persones? No són pocs els fills que, desitjosos d'independitzar-se i amb possibilitats de fer-ho, triguen a anar-se'n de casa per no causar als seus pares aquesta sensació de buit tan penosa. I són molts els pares que, amb la millor voluntat, frenen l'emancipació dels seus fills i la seva pròpia, com a reacció davant de la por a les incerteses que ens presenta el futur. Quan els fills decideixen deixar la llar paterna per començar a desenvolupar un projecte autònom, molts pares es pregunten si, una vegada que tenen els fills fora de casa, correspon que continuïn sent pares com fins ara. La resposta és senzilla: continuaran sent-ho mentre visquin. Igual que els fills, encara que formin la seva pròpia família o resideixin en un habitatge propi. El procés d'emancipació dels pares consisteix a superar la sensació de pèrdua que genera la marxa dels fills i a implicar-se en les etapes i en l'evolució que comporta aquesta emancipació.

No sobreprotegir

Certes relacions entre pares i fills són difícils d'abordar, pel fort vincle emocional que els uneix, pel pes de tants anys de vida en comú, i per les contradiccions que en els uns i en els altres surten a l'hora de donar el pas de l'emancipació. La tendència sobreprotectora d'alguns pares propicia que els fills manifestin dubtes a l'hora de prendre decisions i que necessitin suport permanent, pel fet d'estar tan acostumats a l'orientació i la protecció incondicional dels seus pares. Fer coses en el seu lloc, parlar i pensar per ells, decidir per ells, proveir-los de tot el que necessiten, no sols frena l'emancipació dels joves sinó que, a més, reforça la necessitat que els pares tenen dels seus fills.

Pares i fills són entitats independents que fan una part del camí junts, admetent-se i abordant les situacions, marcant-se límits i objectius comuns i propis, i estimant-se com a parts d'una unitat familiar. S'és pare o mare perquè hi ha els fills i viceversa. I el màxim exponent de l'emancipació és que pares i fills disposen d'un territori propi, d'habitatges independents.

Emancipació mútua

L'emancipació de pares i fills ha de començar mentre es comparteix llar. No és una circumstància inevitable a abordar quan els fills se'n van de casa, ha de començar quan arriben al món. L'abandonament de la llar és una fita important i de vegades dolorosa, però no deixa de ser una etapa més de la vida. Preparar l'emancipació dels fills ha de significar paral·lelament fer-ho amb la dels pares. Així, fomentar l'autonomia dels fills ha de propiciar la independència dels propis pares cap als seus fills, que valoraran la vida independent i s'esforçaran per aconseguir-la en la mesura en què els seus pares facin el mateix per la seva pròpia autonomia. Cal no témer la independència, perquè si es gestiona bé no comporta absència, desvinculació ni abandonament. La independència responsable i conscient proporciona l'autèntica llibertat, aquesta que pot habilitar entre pares i fills un espai de dependència desitjada i equilibrada, ben diferent de la que es basa en els llaços de necessitat que mantenim amb els qui ens envolten.

Viu i deixa viure

Practicar el respecte entre fills i pares suposa reconèixer-se mútuament àmbits de llibertat, de creixement personal i de vida pròpia. Cal anar preparant els fills perquè acceptin la seva independència amb totes les conseqüències. Les obligacions respecte als fills han de ser cada vegada menors. Els pares necessiten recuperar aquets espais de llibertat que van deixar fa molts anys a un costat davant la prioritat de fer tirar endavant els seus fills, d'educar-los i ajudar-los.

Algunes dones continuen aferrant-se al seu paper de mare per sentir-se segures i útils, i retrauen als fills el seu desinterès i "el pagament que rebo a canvi després de tantes atencions". Sembla que vulguin continuar mantenint aquest vincle, aquest cordó umbilical metafòric, que atura i fins i tot impedeix l'emancipació no sols dels fills sinó també dels pares.

De vegades, no es tracta tant d'aconseguir moments de llibertat per part dels pares sinó de conquerir la llibertat interior per poder acabar reconeixent vitalment i efectivament el que enuncia el poema de Gibran: "Els teus fills no són els teus fills", en el sentit que ells han de tenir la seva pròpia vida i els pares, la seva.

Tipus de pares

  • Pares desinteressats i distants. Han viscut la relació paternofilial amb certa fredor, perquè han confiat l'educació dels seus fills a institucions o a altres persones des dels primers anys o perquè han viscut fonamentalment per a si mateixos. És una emancipació egoista que fa que els vincles entre pares i fills siguin dèbils. Aquests pares van exercir des de tan d'hora el dret a l'emancipació que en van abusar.
  • Pares possessius i absorbents. Tot són atencions i preocupacions. Els fills mai no estan prou madurs, "continuen sent unes criatures...". En el fons, s'amaga la inseguretat d'uns pares que necessiten exercir aquest paper per sentir-se bé i per dotar de sentit la seva vida. No sols no s'emancipen a mesura que el fill creix, sinó que frenen l'emancipació del fill. Així, arriba la crisi quan el fill o filla abandona la llar. I com que no obtenen la recompensa a les seves atencions es queixen: "Cria fills per a això".
  • Pares raonablement emancipats. Des d'un principi, han entès que tenir fills significa acceptar un procés d'individualització per part d'ambdues parts. El fill és cada vegada més ell mateix, més separat dels pares i dels altres germans, i els pares són també cada vegada més autònoms. Aquesta actitud respectuosa permet que els fills cresquin en responsabilitat, forts i amb capacitat de prendre decisions. I que els pares vagin recuperant tant la seva identitat com a home i dona -i no sols com a pare i mare- com la seva capacitat de viure experiències i activitats al marge dels fills.

Los padres también deben vivir su vida

  • És necessari que els pares es desenvolupin i es potenciïn a nivell de parella i de persones individuals, amb les mateixes ganes que van posar perquè els seus fills es fessin autònoms.
  • Els pares, quan els fills encara estiguin a casa, han de trobar espais i temps per a ells mateixos.
  • Han de començar a emancipar-se dels fills molt abans que se'n vagin.
  • Han de mentalitzar-se que no han de rebre dels seus fills tant com ells els van donar. Si no, viuran en una decepció permanent.
  • Emancipar-se dels fills, viure la maternitat o paternitat des d'una altra perspectiva, és una etapa més del procés de ser mare o pare.
  • Aquesta emancipació dels pares no significa que han de deixar d'interessar-se pel que ocorre als seus fills ni renunciar a la relació familiar. Simplement, és articular un nou format de relació, que costa assumir i aplicar però que permet un desenvolupament satisfactori tant a pares com a fills.

Altres serveis


Buscar en

Informació de Copyright i avís legal

Visita nuestro canal Eroski Consumer TV

EROSKI CONSUMER ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI

Fundació EROSKI

Validaciones de esta página

  • : Conformidad con el Nivel Triple-A, de las Directrices de Accesibilidad para el Contenido Web 1.0 del W3C-WAI
  • XHTML: Validación del W3C indicando que este documento es XHTML 1.1 correcto
  • CSS: Validación del W3C indicando que este documento usa CSS de forma correcta
  • RSS: Validación de feedvalidator.org indicando que nuestros titulares RSS tienen un formato correcto